El macianisme ha estat l’únic experiment populista exitós dins del context català contemporani. Francesc Macià va començar a ser conegut quan va deixar la seva posició de coronel a l’exèrcit espanyol arran dels fets del Cu-Cut!. Al Congrés espanyol es faria cèlebre per la seva oposició nacionalista a la Lliga Regionalista, esdevenint progressivament un punt de referència per als descontents amb la política de Francesc Cambó. Però a diferència del líder lligaire —superior intel·lectualment però de tarannà més aviat elitista i distant— o dels nois de casa bona d’Acció Catalana, Francesc Macià era un líder popular. Tenia un carisma personal, sabia acostar-se a gent de tots els estaments i capteniments, i era capaç d’interactuar de tu a tu amb les masses de manera espontània.

Però per sobre de tot, el que tenia Macià i no tenia ningú més a Catalunya era una llegenda, una aura mítica, d’heroi, aconseguida amb l’intent fallit d’insurrecció de Prats de Molló. El seu judici es va convertir en un aparador internacional de la causa del separatisme català, però sobretot el va consolidar com una figura cèlebre a tota Catalunya. En un país que començava a cansar-se del que es percebia com a covardia i manca de vigor per part dels seus dirigents, Macià brillava pel seu idealisme compromès i per la seva retòrica autèntica i sincera. Si bé d’altres potser tenien millor oratòria i una ploma més afinada, Macià s’ho havia jugat tot per Catalunya, i això l’elevava per damunt de la resta.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià va esdevenir la figura capaç de cristal·litzar la xarxa de descontents amb el govern espanyol i l’hegemonia de la Lliga. Tot i haver tingut contactes entre ells des de feia dècades, els opositors mai no havien comptat amb una figura capaç d’unificar-los. A les portes de les eleccions municipals d’abril de 1931, Macià va articular el primer moviment populista modern a Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Amb aquesta coalició va aconseguir una tan inesperada com aclaparadora victòria electoral que va desembocar en la proclamació de la República Catalana i el canvi de règim a Espanya.

En l’imaginari de molts que recorden l’època i el partit, l’ERC de Macià i Companys apareix com un moviment esquerrà monolític, sense fissures, en què tothom era homogèniament catalanista, republicà, i progressista (potser no per aquest ordre) —en suma, un fidel reflex del país. Els més versats, en canvi, posaran algun matís al mite, assenyalant els tres corrents principals del partit: el nacionalista-separatista d’Estat Català (liderat pel tàndem Dencàs-Badia); el federalista-republicà del grup de L’Opinió (encapçalats per Joan Lluhí Vallescà) i els republicans-obreristes (liderats per Lluís Companys).

Si bé cap dels actors referits va utilitzar mai el mot populista per designar-se o per atacar els seus adversaris o enemics, el terme és molt útil per entendre la configuració interna, el discurs públic i l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya durant la dècada de 1930. No va ser feina fàcil soldar les diverses cultures polítiques que en formaven part: en molts aspectes el que els unia era més aviat un enemic comú que no pas un ideari compartit. Compartien el rebuig a la monarquia i les oligarquies castellanes i al domini de la Lliga a Catalunya, mentre que en termes programàtics defensaven un nou catalanisme de masses (tebi en alguns sectors), un canvi democràtic, una agenda d’intervencions de caràcter socialitzant i el republicanisme.

Tanmateix, no va ser la proximitat ideològica el que va fer que aquesta comunió de descontents aconseguissin formar una coalició electoral, sinó la mitificada figura de Macià. Després dels Fets de Prats de Molló, Macià podia transcendir partits i persones, creant un vincle directe amb l’electorat. Això el convertia en la figura més atractiva del país, capaç d’atreure els que potser només estaven d’acord que estaven d’acord amb Macià —encara que això darrer en molts casos fos només per pur oportunisme.

De fet, els anys anteriors van existir intents de soldar una aliança que, vista des de la pròpia època, i no des del segle XXI, no tenia per què soldar-se. Aquests contactes es poden començar a traçar en els mesos que van seguir al final de la Gran Guerra. Els espais del nacionalisme radical, vinculats a una Unió Catalanista cada vegada més inadaptada al nou segle, a la qual li calia una transformació profunda, havien tingut relació amb els ambients del catalanisme republicà, amb Rovira i Virgili com a cap visible, durant tota la dècada de 1910 i fins i tot abans. Tot i això la fusió o la coalició no s’havia produït, com tampoc no havia funcionat el Pacte de Sant Gervasi de 1914, entre lerrouxistes i catalanistes republicans. El moment no estava madur. Però a mesura que el règim de la Restauració va començar a esquerdar-se i semblaven obrir-se noves possibilitats, diversos sectors van intensificar les reunions i la reorganització. La fallida revolució reformista de 1917 havia posat de relleu que el malestar social i polític començava a sortir de Catalunya per escampar-se, com una gangrena, per creixents sectors de la societat espanyola. La feblesa del règim estrenyia les files dels opositors, mica en mica. El 1922, amb Estat Català en plena conformació, fins i tot un Lluís Companys, que venia precisament del lerrouxisme anticatalanista, podia escriure algun article convidat a la premsa dels separatistes, que informaven també dels actes dels socialistes i dels d’Acció Catalana (aquests últims, amb una certa desconfiança).

Amb el pas dels mesos, espais en plena transformació, que no s’havien ni trobat —o ni tan sols buscat— en el passat, convergien ara en les demandes d’autonomia i en l’oposició a un règim de la Restauració que feia aigües. Segons la crítica del separatisme naixent, la Lliga Regionalista —desades en un calaix les seves robes reformistes exhibides durant la crisi de 1917 i la barretina calada durant la Campanya per l’Autonomia— havia passat a esdevenir una mera crossa del règim monàrquic, amb ministres inclosos, traint el catalanisme i Catalunya.

Tanmateix, aquesta lectura, que en gran part partia de la crítica de l’esquerra a la Lliga, oblidava que, a casa, les classes mitjanes catalanes s’enfrontaven a una pulsió revolucionària d’arrel anarquitzant que amenaçava la indústria, la propietat i les vides de molts catalanistes. Aquest problema, que va continuar present durant els anys de la Generalitat republicana, el patiria també l’ERC. És cert, però, que el fracàs de l’opció Primo de Rivera, que trencaria definitivament amb la Lliga entre desembre de 1923 i gener de 1924, va suposar un error polític que va liquidar el partit del catalanisme conservador i va donar ales a les alternatives catalanistes.

En algun moment va poder semblar que hi hauria un front únic que abastaria tota l’oposició, des de Francesc Macià (Federació Democràtica Nacionalista i Estat Català) a Rovira i Virgili (del catalanisme republicà) i Lluís Companys (del Partit Catalanista Republicà), passant per Bofill i Mates (que es va escindir de la Lliga i lideraria Acció Catalana) o Serra i Moret (que impulsava una escissió catalanista i gairebé separatista del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya). Però aquesta àmplia convergència no es va produir ni després de la Gran Guerra, ni durant els anys de la Dictadura, ni tan sols durant els mesos de la Dictablanda, el 1930, quan, de fet, va aparèixer un comitè d’enllaç amb el nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb els sectors de Rovira i Virgili, els federalistes de L’Opinió i les restes de grups republicans anteriors. El context de la Dictablanda era canviant i convuls, i tothom parlava amb tothom, conspirava, organitzava actes i els comitès i els acords es feien i es desfeien.

La coalició electoral d’ERC, a tres setmanes de les eleccions municipals de 1931, també podria haver-se desfet fàcilment, haver tingut un altre nom o haver aglutinat forces diverses. Les pugnes entre els sectors independentistes i els més republicans espanyols van ser presents des del moment mateix de la Conferència fundacional, i un sector d’Estat Català va acabar escindint-se per no confluir-hi. De fet, no tota l’oposició a la Restauració va entrar a ERC el 1931. La Unió Socialista de Catalunya aniria per separat —tot i que, en molts aspectes esdevindria un satèl·lit de l’ERC. Els d’Acció Catalana i Acció Catalana Republicana, que s’havien separat entre ells cap a 1927, van tornar a conformar un partit —a excepció d’alguns membres, que van anar a l’ERC— i esperaven, igual que en la seva fundació, el 1922, reemplaçar per si sols la Lliga com a força rectora del catalanisme —de fet, molts dels dirigents d’AC n’eren el relleu generacional. A nivell electoral, però, van obtenir resultats molt baixos, i tan sols un diputat a les eleccions al parlament de 1932.

Com hem avançat, dins l’ERC actuava com a aglutinador, per sobre dels diversos sectors, la figura mítica de Francesc Macià, amb una aura de venerable pare de la pàtria forjada entre Prats de Molló i la campanya per l’amnistia de 1930 —una aura que no tenia abans de la Dictadura. Efectivament, el macianisme va dividir en la pràctica la societat catalana entre els favorables, que el veien com una figura providencial, i els detractors, que només hi veien un quixotesc ancià —i alguns, des de l’independentisme més radical, un traïdor. Però ni tan sols l’ascendent de Macià va poder evitar que les pugnes internes de l’ERC no acabessin en un enfrontament obert i amb l’expulsió, el setembre de 1933, dels líders d’un dels sectors, el de L’Opinió, que acabarien conformant el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres (PNRE) que, integrat al govern de front d’esquerres de Companys a inicis de 1934, després de la mort de Macià, acabaria reintegrant-se a l’ERC després dels Fets d’Octubre. És precisament aleshores, amb l’ostracització del sector de Dencàs i Estat Català, que l’ERC va passar a ser un partit més homogeni i compacte, molt més cohesionat a nivell intern.

Per tot això i malgrat el record que ha deixat en l'imaginari català, el macianisme va ser una experiència, de fet, de molt curta durada. Gran part d’això venir pels propis límits de Macià. L’excoronel tenia llegenda, però no tenia estratègia, i el seu idealisme sempre va estroncar el seu pensament estratègic. L’Avi, a més, era massa vell com per ser el líder renovador de Catalunya. El seu gran moment li va arribar en l’hivern de la seva vida, i no va tenir la capacitat de cavalcar exitosament situacions com la proclamació de la República Catalana i la seva renúncia per l’Estatut d’Autonomia en què hauria calgut la mà ferma de la joventut.

El naixement, èxit i destrucció d’Esquerra Republicana i la coalició macianista no provenia, per tant, de cap «necessitat històrica» —no estava escrit enlloc, ni era resultat d’un mecanisme automàtic de la història de Catalunya que aparegués un gran partit de les classes mitjanes situades entre la burgesia vinculada a la Lliga i el moviment obrer vinculat a la CNT o, en menor mesura, a socialistes i comunistes. De fet, vist des del sector independentista d’Estat Català, que aleshores comptava amb l’autoritat dins del catalanisme per la seva actuació els anys anteriors, de resistència a la Dictadura, l’ERC va acabar suposant un fracàs. El capital polític de Macià i la seva empenta van acabar per encimbellar sectors que, en el fons, eren contraris als interessos dels separatistes. La seva mort és paradigmàtica de com els líders cohesionen els moviments populistes, i de com els equilibris dins dels moviments canvien o es desfan quan aquests falten. La manera com Macià no va resoldre la qüestió de la successió comportaria l’ascens, per purs equilibris entre les faccions d’ERC, de Lluís Companys al capdavant de la Generalitat —un president que pràcticament es va recordar que estimava Catalunya només al moment de la seva execució.

Pels independentistes, l’ERC és un exemple de moviment populista que funcionava electoralment, però que els va fer perdre l’hegemonia política i el lideratge en el catalanisme, que van acabar deixant en mans dels sectors federalistes espanyols (1934-1935) o perdent per la força davant dels anarcosindicalistes (1936) i els comunistes (1937). En última instància, el partit va acabar perdent una guerra per vincular-se al règim republicà espanyol (1939).

Per tant, malgrat haver estat el gran líder del separatisme català, amb les seves decisions polítiques, moltes probablement degudes a la seva vellesa, Macià vas obrir les portes que faccions que no provenien del seu espai originari (com ho eren els republicans espanyols) poguessin desplegar el seu programa a Catalunya engalanant-se amb la Senyera i inaugurant una pràctica política amb resultats nefastos per a Catalunya.

A despit de les seves limitacions, però, la figura de Macià i el seu èxit electoral demostra la possibilitat d’un moment populista català: l’emergència d’un líder carismàtic capaç d’unificar sectors dispersos als marges i dotar-los de prou capacitat de combat electoral com per arrasar un sistema de partits estancat. Aquesta és la lliçó de la figura de Macià i del seu moviment poden donar als nostres dies.