Napoleó observava l’evolució dels combats a Leipzig. Malgrat la contundència dels atacs francesos contra les línies prussianes, no havien aconseguit provocar caos i pànic com set anys abans a Jena. Aquell 16 d’octubre de 1813 —primer dels tres dies de la batalla— l’Emperador acabaria exclamant-se: «Aquests animals han après alguna cosa!». Tenia raó. La pràctica totalitat dels comandaments prussians —especialment aquells en posicions d’estat major— provenien de la Militärische Gesellschaft (Societat Militar). Aquesta organització privada s’havia dedicat a estudiar i debatre els canvis en la guerra des del 1801, tot mirant de cercar una alternativa a l’encarcarament de l’aristocràcia militar prussiana. La derrota de Jena-Auerstädt el 1806 obriria la porta a què comencessin les reformes que calia sota el lideratge de Scharnhorst.

El cas de les reformes prussianes és potser un dels més il·lustratius de com l’estudi de la guerra és cabdal per assolir la victòria. Com hem dit anteriorment, s’ha de procurar exercir una dissuasió efectiva per tal d’estalviar-se conflictes. Això, però, no és llicència per no preparar-se per lluitar i guanyar quan no hi hagi cap altra opció.

Assumit, doncs, la importància d’estudiar la guerra, hem de preguntar-nos en primer lloc: qui l’ha d’estudiar? Si observem la majoria de països occidentals, la resposta és evident: tant civils com militars. Un dels fonaments de qualsevol estat que es concebi com a democràtic és la subordinació de la institució militar al poder civil. Ara bé, tant el legislatiu com l’executiu —així com els servidors públics i aquelles associacions amb incidència institucional— han de tenir un coneixement profund de què és la guerra i la seva conducció per tal de prendre decisions fonamentades.

Si ens fixem en la literatura institucional europea i nord-americana (Canadà inclòs), hi trobem les estratègies de seguretat nacional i defensa que proveeixen unes línies mestres a partir de les quals se’n deriva la política de defensa. D’aquí en sortiran els programes d’adquisició de material, els dimensionaments de les forces i els criteris de selecció i retenció del personal. Un dels problemes habituals —més o menys greu en funció del país— és la competició entre les diferents branques militars pels recursos. L’exèrcit tendirà a voler més efectius mentre que la marina i la força aèria mai no tindran prou vaixells o avions. La tria mai és fàcil, i és per això que els decisors institucionals han de tenir un coneixement profund dels conflictes presents i potencials per trobar l’equilibri més escaient. Tal com exposava Colin S. Gray a Strategy and Defence Planning aquesta tasca sempre té un bon marge d’incertesa, però cap estadista la pot eludir.

L’estudi de la guerra entre els professionals de la milícia pot semblar un imperatiu, però no sempre ho han trobat evident. Davant les exigències físiques i morals del fenomen bèl·lic, la necessitat de cultivar l’intel·lecte sovint ha quedat en un segon pla —i a voltes s’ha topat amb actituds hostils. Però qualsevol força mínimament competent valora i nodreix l’educació del seu personal. Tal com diu el general —i ex-Secretari de Defensa dels EUA— Jim Mattis, «Si no has llegit centenars de llibres, ets un analfabet funcional i seràs un incompetent, perquè les teves experiències personals no són prou àmplies per sostenir-te».

L’estudi de la guerra dins de la institució militar té àmbits i nivells. Mentre els sotsoficials i oficials júnior (tinents i capitans) es centraran en el lideratge, tàctiques i la literatura més tècnica, els comandaments intermedis (majors, tinents coronels i coronels) abordaran l’estratègia i les operacions. Els alts comandaments (generals), en tant que node entre la direcció política i les forces militars, estudien la naturalesa i el caràcter de la guerra per tal de formular els cursos d’actuació més escaients en cada cas. Per la seva visió panoràmica de la guerra, acostumen a treballar conjuntament amb els corresponents ministeris de defensa per elaborar les propostes de disseny de força sobre les quals han de decidir el legislatiu i l’executiu.

Exposat qui ha d’estudiar la guerra, passem, doncs, al com. La via principal és la institucional —universitats i acadèmies militars— però en cap cas es pot negligir la via informal —de la mateixa manera que no s’ha de confondre títols amb formació. En totes i cadascuna de les democràcies occidentals en les quals Catalunya ha buscat referents es disposen de centres de formació acadèmica. En la majoria dels casos es troben a les facultats de ciències polítiques, però la pròpia complexitat de l’estudi de la guerra requereix combinar disciplines. De fet, el King’s College de Londres va ser pioner, tot fundant el War Studies Department sota el lideratge de l’historiador —i veterà de la II GM— Sir Michael Howard. De fet, tot i ser centres civils, també hi acostuma a haver-hi alumnes d’uniforme, cosa que alhora evita la generació de compartiments estancs entre la institució militar i la seva societat. Això en cap cas va en detriment dels centres de formació específicament militar —sigui per la formació d’aspirants a oficial, estat major, etc. Senzillament són vies que es complementen.

L’altra vessant —aquella que no és reglada— tot sovint ha fet aportacions cabdals en l’estudi de la guerra i el servei d’armes. El cas de la Militärische Gesellschaft n’és un. Però en podem trobar més, com ara el Naval Institute als Estats Units, fundat el 1873 per un seguit d’oficials preocupats pel declivi de la US Navy després de la Guerra Civil. Aquesta mena d’espais són imprescindibles per l’intercanvi intel·lectual —no confondre amb aplecs de divagadors—, tot situant-se al marge de les cadenes de comandament o la possible ossificació acadèmica.

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar com es pot estudiar la guerra des del nostre país. D’una banda vam quedar privats de les institucions militars pròpies —així com la noblesa d’espasa— després del 1714. Hi ha hagut algunes excepcions, però la realitat és la que és. Tanmateix, l’absència d’aquests estudis en les nostres universitats és quelcom —com a mínim— sospitós. Hom ho pot comparar amb la ubiqüitat de departaments d’estudis per la pau. Que des dels successius governs proclamats independentistes no s’hagi abordat aquesta qüestió també és més que simptomàtic. La manca de cap «llibre blanc» sobre política de defensa per part del Govern, també.  Sols ens resta —de moment— iniciatives no reglades com la Societat d’Estudis Militars actual, o bé formar-se a l’estranger. Sigui com sigui, estudiar la guerra és un deure indefugible de qualsevol societat adulta. Passat el nostre Jena particular l’octubre 2017, ara toca preparar-nos assolir Leipzig. Com diu en Frederic Porta, tenim un marge de temps per preparar-nos.