Cal ser respectuós amb aquells qui han posat la pell i la valentia en intentar alliberar Catalunya. A diferència de la immensa majoria de polítics catalans, Jordi Graupera n’és un exemple clar i encomiable. Si bé ha passat poc temps des que es va presentar a les eleccions municipals per l’alcaldia de Barcelona del 2019, ja és possible d’analitzar-ne el recorregut. Com que ens trobem en el moment de transició que va del procés a la consolidació del post-procés, a Catalunya el temps s’ha accelerat, i l’engranatge autonòmic s’afanya per renovar-se, relegitimar-se i enfortir-se en un nou context. La trajectòria de Graupera, doncs, ja es pot analitzar com a significativa d’aquest període.

A diferència del 2019, tanmateix, avui ja és absolutament impossible creure que la política catalana té transcendència. La lleugeresa i la frivolitat és la tònica actual del circ autonòmic. Tothom recita el guió sense creure-se’l, amb la sensació que no hi ha res a guanyar o perdre més enllà de les engrunes i les cadires de l’autonomia. Si no s’està atent a les subtilitats, a les trajectòries polítiques i als extractes bancaris de cadascú, algunes mentides podrien resultar creïbles. 

Quan la política catalana pesava, Graupera projectava una ombra allargada que incomodava els amos del circ. No li han perdonat, encara que el tinguin a sou, que els fes patir d’aquella manera. Primàries hauria d’haver estat, a ulls dels masovers de la colònia, una renovació interna del món convergent, i no una nota a part. I Graupera un minyó obedient, un gestor sobri com Mas o un gestor descamisat, com Puigdemont. Però no un polític amb veu pròpia. Una de les virtuts de Primàries és que Graupera arborava la possibilitat de moure’s sense el consentiment de la vella guàrdia convergent, i la decisió de promoure Primàries encarnava, a nivell més abstracte, la idea que els catalans poden fer forats a la seva pròpia cuirassa sense empassar-se el guió preestablert dels partits. De fet, Graupera i l’entorn de Primàries trencaven amb la idea mesella i regional de Vicens Vives sense semblar, en absolut, ressentits, perdedors, fanàtics o ciutadans del món. Al contrari, Primàries començava a semblar un capítol nou del nacionalisme català, modern però arrelat, raonable però radical, independentista sense complexos ni tares. En algunes coses semblava, de debò, com escrivia el mateix Graupera, que el catalanisme havia mort i estava sorgint alguna cosa més alta.

La proposta de Graupera era renovadora i democratitzant, tot i que, en la mesura que parasitava les il·lusions trencades de l’octubre del 2017, tenia una arrel nostàlgica que podia posar-hi entrebancs. Se situava entre el final del processisme i el principi d’alguna altra cosa. L’impuls democratitzador del projecte no derivava de la voluntat de Graupera de representar els dissidents antiprocessistes o independentistes anticolau que aconseguís arreplegar. La seva intenció no era —per correlacions de poder òbvies— aglomerar un espai dissident preconfigurat dins el sistema autonòmic que navegava. El projecte de Graupera era democratitzador en un sentit molt més profund i específic: pretenia obrir una escletxa letal en les coordenades mentals del país, i va aconseguir agombolar gent nova, il·lusionada i jove, que no s’havia deixat trinxar per la trituradora de cervells de l’autonomia. Amb aquests antecedents, Graupera amenaçava de desencadenar un caos creatiu.

L’evolució de Graupera no és l’evolució d’una generació ni d’un espai polític, per molt que en pugui ser simbòlic. Graupera —i ell ho firmaria, n’estem segurs— és amo dels seus propis errors i encerts, i els seus companys de viatge no han determinat la seva trajectòria, sinó que han servit, més aviat, de miralls. Mentre Dedéu encara es llepa les esgarrinxades de l’Ateneu Barcelonès tot mirant de fer-se perdonar i Vila lluita contra la gravetat i l’entorn per sobreviure, Graupera ha decidit banalitzar el seu recorregut i castrar-ne el record en els platós i els estudis dels mitjans de l’autonomia. Com López Tena abans que ell, Graupera havia de triar entre escanyar les seves ambicions de fons i allunyar-se del món, o bé incorporar-se, de mica en mica i sense que es notés gaire, a les files de l’enemic. Per cert, i contra la saviesa popular: Tena va triar l’última opció, no la primera. I Graupera, de moment, també.

Graupera és avui un vehicle més de la idea que els catalans perdem perquè tenim raó, perquè som massa bons i intel·ligents, comercials i raonables. En realitat, diran alguns per justificar-se les derrotes personals, mirant enrere, Primàries no tenia res a fer —cosa que és, sense cap mena de dubte i veient l’estat de les coses tres anys després, mentida.

Si Graupera no hagués concebut l’assalt a l’Ajuntament com una batalla final, avui potser no estaríem calculant percentatges del 6% de català a Netflix o el 25% de castellà a les escoles, i l’ambient no seria tan claustrofòbic i asfixiant. Si Graupera hagués plantejat Primàries com un ampli projecte a anys vista, d’ocupar posicions, de picar pedra i bastir estructures sòlides, i no com una pedrada vandàlica a l’edifici ocupat per Colau, els independentistes no tindríem avui la sensació d’haver de començar, de nou, de zero. Primàries hauria d’haver trencat del tot amb el món convergent, i començar a acumular talent, força i esperit de corps, i tenir el caràcter per no desfer-se davant la primera adversitat.

El principi contenia, en bona part, el final. Graupera va ajudar-se —potser ben comprensiblement— dels materials que el mateix post-procés li fornia. Això és inevitable per qui, com ell, atorga una desmesurada força a la racionalitat humana. Clara Ponsatí, Catalunya Ràdio i TV3 van ser les vertaderes males companyies de Graupera. Parlar des de platós de televisió, articles d’opinió o Twitter permet fer-se escoltar i sobretot sentir-se escoltat, però també implica acceptar les claus i els límits discursius de l’oponent. A Catalunya, el centre polític està copat pels grans partits i no hi ha pràcticament espai per res més. Graupera, malgrat tot, no va saber capgirar les regles dels espais que trepitjava. En l’actualitat, les intervencions del filòsof al Planta Baixa circulen com a entreteniment per tuitaires, però no claven els ullals en res de cru. Serveixen per folkloritzar el personatge i escarnir tota dissidència. Graupera al Planta Baixa és una versió postmoderna del cap del general Moragues penjat en una gàbia a la Muralla de Mar o dels autors catalaníssims que durant la dècada de 1940 van passar-se al castellà. Les aparicions als mitjans són ara un fi en si mateix, una necessitat econòmica, i deixen Graupera a mercè dels masovers de la colònia.

El sistema autonomista no integra res que no li sigui útil, i tothom que cau en la seva teranyina difícilment se’n pot sortir. Graupera no només fa d’espantaocells pels seus i pels qui han de venir, sinó que fa una funció semblant a la de Junts respecte d’ERC o Puigdemont respecte de l’independentisme, deixant-se percebre com a elit dissident que s’erigeix contra el processisme 2.0. I Graupera no està sol. En aquest trist paper, l’acompanyen altaveus de tota provinença política, que van desmarcant-se del discurs oficial i el critiquen (tot i continuar vivint de l’autonomia i la ferida del país) mentre esperen cavalcar la pròxima onada de descontentament per tornar a ocupar poltrones. Canviar-ho tot, perquè no canviï res.