La realitat nacional israeliana desperta arreu del món passions salvatges que no són gens normals per a un país que té una població similar a la d’Hondures o el Tadjikistan (nou milions llargs d’habitants) i una extensió geogràfica semblant a la d'El Salvador o Eslovènia (uns vint mil quilòmetres quadrats), països rarament esmentats a casa nostra. És veritat que quan Manuel Zelaya va ésser destituït de la presidència en el marc de la crisi constitucional hondurenya de 2009 els telenotícies van comentar l’episodi, com també van fer una tímida referència als més de dos-cents morts en la guerra fronterera de l’any passat entre el Kirguizistan i el Tadjikistan o de les darreres excentricitats de Nayib Bukele amb el bitcoin i les xarxes socials. I, per descomptat, unes referències de Quim Torra a la «via eslovena cap a la independència» el 2018 conduïren a alguns aclariments a la premsa generalista, sovint descontextualitzats, sobre la desintegració de Iugoslàvia. Però més enllà d’aquestes mencions puntuals i mancades de continuïtat, el cert és que les realitats d’aquests països —llur sistema de govern, el nom dels líders polítics, àdhuc les aliances internacionals que mantenen— romanen força arcanes fins per a molta gent versada en geopolítica, i per descomptat per al públic en general.
El cas israelià és radicalment diferent. ¿Hi ha ningú que segueixi l’actualitat internacional sense conèixer Benjamin Netanyahu (i sense tenir-ne una opinió definida encara que sigui de manera superficial)? Qualsevol incident o proposta significativa dins d’Israel, des del trencament recurrent de les fràgils treves amb les milícies islamistes de Gaza fins a la visita d’un ministre al Mont del Temple, genera titulars en diaris de tots els continents. Quan s’hi celebren eleccions, quelcom que s’ha esdevingut de manera molt sovintejada en aquest darrer lustre, hi ha una cobertura informativa només clarament superada per la dels comicis nord-americans, la qual contrasta amb la que hom fa d’Estats molt més propers a Catalunya. Un exemple ben recent és el de les presidencials txeques d’aquest últim mes que han passat totalment desapercebudes, a despit que Txèquia és un país més gran i més poblat, membre de la Unió Europea i que ha confrontat a les urnes dues visions d’Europa ben diferents i amb implicacions significatives per a l’actitud que convé adoptar envers la guerra russo-ucraïnesa.
De vegades es diu que l’accent que es posa en Israel s’explica per la situació de guerra que s’hi viu o pels abusos dels drets humans, però clarament no és cert. Es compti com es compti, és ben llarga la llista de conflictes que en els darrers anys han generat més morts, més desplaçaments i més destrucció (de vegades en proporcions de cent a un) i que, tanmateix, han arribat als diaris només des de la indiferència amb què es redacten les notícies breus. Què ho fa, doncs? No deu ésser tampoc l’ocupació de Cisjordània, atès que Transnístria, l’Artsakh, Abcàsia, Ossètia del Sud o Halaib no generen aquesta mateixa atenció. De fet, la idea estricta de retorn a l’statu quo ante no s’aplica pas en els altres casos, i, fins en situacions tan flagrants com la invasió d’Ucraïna del passat 24 de febrer, tenim dirigents com Emmanuel Macron que assenyalen, en una referència inequívoca a canvis territorials en benefici de Moscou, la conveniència de donar a Putin “una sortida”. Davant d’aquests fets hi ha qui conclou que el problema de fons és l’antisemitisme, i que aquest fet per ell mateix explica que Israel sigui jutjat amb un compàs moral més estricte que no pas qualsevol altre país. Sense negar la força històrica i present de l’antisemitisme com a corrent de fons de les civilitzacions cristiana i islàmica, aquest argument també és feble, sobretot en casos com el català en què la presència de jueus deixà d’ésser significativa molt enrere.
En realitat, la fascinació —sovint negativa, però moltes vegades també favorable— que Israel exerceix arreu del món i que li merita una rellevància a primer cop d’ull exagerada s’explica molt més fàcilment per les idiosincràsies de la seva experiència nacional, les quals fan que se situï en el punt calent dels debats més vius sobre la identitat, la nació, el sistema de govern, els drets de les minories, l’equilibri de poders, el rol de la religió en l’Estat... assumptes indubtablement universals i que experimenten avui, a Occident, un qüestionament més gran que no en les darreres dècades. Vegem-ne alguns exemples:
Israel s’ha entès sovint —la recent publicació de The Virtue of Nationalism per Yoram Hazony ha tornat a estimular aquest vell debat— com l’origen de l’Estat-nació per la consideració de la narració veterotestamentària com a relat nacional del poble jueu en lluita contra realitats imperials d’ambicions transnacionals com Babilònia, Assíria, la Macedònia d’Alexandre o Roma. Es tracta d’una idea que agrada especialment als defensors dels Estats-nació enfront de la globalització i que ha portat molts moviments de dreta populista a enterrar llur vell antisemitisme per a abraçar l’experiència israeliana.
Israel és també un exemple únic al món de com un poble dispers, mancat d’un Estat durant dos mil anys, desarmat i impotent davant d’atacs diversos —el major dels quals, l’Holocaust, no té comparativa històrica equiparable— és capaç de reinventar-se, d’adoptar una cultura combativa, de guanyar una terra i una llengua que havia perdut i de fer valer la seva independència, la qual cosa ha generat una admiració històrica d’aquelles nacions sense Estat que, veient-se en una situació inicial més avantatjada (car sí que tenen terra o llengua, i sovint totes dues coses) aspiren a emular la gesta hebrea.
La diversitat de la demografia israeliana implica un repte de ben difícil solució: la comunitat secular forta a Tel-Aviv té poc a veure amb els colons nacionalreligiosos de Cisjordània, els sefardites nord-africans de la perifèria retenen greuges històrics contra la vella elit asquenazita europea, i tant ultraortodoxos com araboisraelians (dues comunitats que, sumades, van pel camí de constituir la meitat de la població) rebutgen el servei militar i consideren, per raons diferents, que Israel no hauria hagut de crear-se. Aquestes dinàmiques han portat alguns observadors a afirmar (ara davant la contestació popular a l’agenda política del nou govern, però també fa trenta anys amb el procés d’Oslo i en fa quaranta amb la Guerra del Líban) que el país implosionaria per les tensions internes. Nogensmenys, l’Estat ha resistit i ho ha fet com a potència regional tant en l’àmbit militar com en l’econòmic, quelcom en què s’emmirallen aquelles nacions que temen l’impacte de les minories en llur cohesió nacional.
Una part significativa de l’esquerra política, a l’escalf del moviment descolonitzador i del rebuig de la preponderància atlantista després del col·lapse de la Unió Soviètica, ha vist en Israel la condensació de tots els mals que aspira a combatre: una empresa neocolonial que desplaça i oprimeix la població indígena, un satèl·lit dels Estats Units i del capitalisme enmig del Tercer Món, una identitat nacional racista que s’oposa a l’empoderament dels grups marginats per l’arrogància occidental... És lògic, doncs, que hagi donat una importància majúscula a la condemna de l’Estat, de vegades fins a ratllar la caricatura, perquè comptat i debatut li serveix per a fer una definició negativa del seu activisme internacional.
Fent veritat el vell tòpic de “dos jueus, tres opinions”, el cert és que hi ha referents hebreus per a tots els gustos. És una realitat antiga, car ja a la Bíblia s’observen les tensions entre els partidaris de la religió i els de l’Estat, i són ben coneguts els contrastos subseqüents entre hel·lenitzats i macabeus, entre saduceus i fariseus, i entre els rabins que escriviren el Talmud a Babilònia. En la forja de les ideologies modernes hi ha hagut jueus destacats tant entre els teòrics de l’Estat-nació com entre els de la globalització; dins d’aquesta, tant amb una òptica comunista com capitalista i liberal. Moltes de les tensions internes que es viuen a Israel —entre multiculturalistes i nacionalistes, entre socialistes i liberals, entre religiosos i laics, entre partidaris de la judicatura i del parlament— es reprodueixen també a moltes altres parts del món i sovint els debats israelians són seguits amb atenció i serveixen d’inspiració per a articular i actualitzar cosmovisions ideològiques diverses.
L’anàlisi de la realitat israeliana des d’aquestes perspectives és útil, doncs, més enllà de per a la comprensió del conflicte de l’Orient Mitjà i de les grans implicacions geopolítiques del que hi passa, també per a copsar els contorns de debats que van molt més enllà i que repercuteixen en la identitat, la filosofia política, el sistema de govern i la batalla de les idees en el nostre entorn més immediat. En les properes col·laboracions a Esperit em proposo de desgranar els aspectes clau d’aquests debats i les derivades que se’n segueixen.
