Fa un parell de mesos TV3 emetia un reportatge en què s’exposava com diversos agents de la policia espanyola s’havien infiltrat en col·lectius de l’esquerra independentista i de l’anarquisme. En aquest cas, el procediment emprat havia estat la seducció de membres d’aquests grups, tot establint-hi relacions de diversa durada. Quan aquests casos es van descobrir, no cal dir que va ser un sotrac greu per aquelles persones que havien estat enganyades. No obstant, el tractament d'aquesta situació per part dels mitjans catalans i des de l'independentisme, quan es va destapar, ha estat profundament equivocat.

Com ja havíem exposat en un article anterior no és el primer cop que l’Estat s’infiltra entre l’independentisme català. Recordem quan diversos líders polítics i associatius van descobrir que els seus dispositius mòbils havien resultat infectats pel programari Pegasus, a través del qual es podia accedir a tota la seva informació. L’independentisme oficial es va dedicar a «denunciar la guerra bruta» de l’Estat, sense cap mena d’anàlisi o autocrítica. Aquest cas, com el del reportatge de TV3, ens indiquen l’absolut desequilibri entre els objectius pretesos —assolir un estat independent— i les actituds: enfocar-ho des d’una perspectiva legalista i moralitzant.

Primer de tot, hem d’aturar-nos a recordar les funcions imprescindibles d’un estat: la recaptació de tributs i el monopoli legítim de la força. En el cas de la segona funció, per ser eficient, requereix d’una tasca de prospectiva per poder anticipar riscos i amenaces. D’això se n’encarreguen els serveis d’intel·ligència, recolzant-se també en els cossos diplomàtic i policial, els quals es doten també de la capacitat de prevenir accions d’intel·ligència per part d’altres estats o actors no estatals. De fet, aquests darrers també acostumen a disposar dels seus propis dispositius de contraintel·ligència. En podem trobar exemples des de l’IRA fins a Hamàs i Hezbol·là. Bona part de la sorpresa dels atacs del 7 d’octubre del 2023 s’explica per l’eficàcia dels islamistes de Gaza en prevenir infiltracions de la intel·ligència israeliana.

Tornant als estats, però, aquests fan una gradació de les amenaces, ja siguin presents o potencials, per tal de prioritzar els recursos, que sempre són limitats. Escollir no és un pas senzill, ja que el que és percebut com una amenaça imminent, no necessàriament és la més perillosa. Per exemple: els grups gihadistes han causat molt dolor a la majoria de països occidentals, però el mal que puguin causar no és pas el mateix que una guerra convencional, per més que la freqüència d’aquestes sigui menor que la dels atemptats. Situem-nos ara en el lloc de l’Estat espanyol —concretament, en el dels càrrecs que prenen les decisions— i pensem quina seria la seva escala de prioritats pel que fa a les amenaces. És fàcil deduir que perdre una cinquena part del PIB i prop d’una quarta part dels tributs —si l’independentisme reeixís— és l’amenaça més greu a la qual es poden enfrontar. Oimés quan la Catalunya independent projectaria la seva influència sobre les Illes i el País Valencià. Per descomptat que l’Estat espanyol contempla una amenaça marroquina contra Ceuta i Melilla, però el potencial latent d’una insurgència catalana seria quelcom de conseqüències molt més devastadores.

Un altre element a recordar és que els serveis d’intel·ligència no pengen del poder judicial, sinó de l’executiu. Les informacions sensibles no s’obtenen pas omplint formularis ni demanant-les educadament. Escandalitzar-se per això —per més il·legalitats que es puguin cometre— és propi de gent incapacitada per ocupar posicions d’alta responsabilitat. Per descomptat que hi ha límits, però aquests van més en funció de la percepció d’amenaça que es tingui que no pas de qüestions ètiques. Aquí convé fer un apunt: les reaccions de mofa per part d’independentistes contra aquelles persones que havien estat víctimes d’accions d’intel·ligència, només contribueixen a empitjorar la situació. Sembrar divisió entre els enemics és un resultat habitual de les infiltracions.

Assumit, per tant, el que s’ha dit, passem a la forma correcta de procedir. En primer lloc, oblidem-nos per un moment de les accions concretes, ja que fixar-se en el nivell tàctic sense haver corregit els problemes en l’estratègic és un error. Tenint present que l’objectiu polític de l’Estat és la desaparició de la nostra nació, però que en el marc de la Unió Europea no pot depassar el nivell de la guerra —sense descartar accions en la «zona grisa»—, podem començar a radiografiar-ne l’estratègia. Malgrat que la nostra economia no tingui el pes del segle XIX i XX, seria una amenaça per a l'Estat espanyol que un nacionalisme realment combatiu plantegés enfrontar-s’hi de debò. Aquí es poden intuir dues estratègies per part d’Espanya: dessagnar l’economia catalana i desactivar qualsevol focus potencial de mobilització independentista. Les mesures per la primera les coneixem: dèficit fiscal i d’infraestructures. Respecte a la segona estratègia, una part la vam veure la tardor del 2017: atemorir i/o cooptar els dirigents del procés. Sens dubte aquesta va ser reeixida, però per tal d’evitar una repetició de la situació, l’Estat sap que la mala herba s’ha de tallar petita. Aquí és on els serveis d’intel·ligència juguen un paper destacat.

Tornem ara al principi: les infiltracions d’agents del CNP en nuclis independentistes. Un apunt important: encara que aquests no fossin agents del CNI, aquelles accions no van ser conduïdes al marge d’aquest, i hi ha la possibilitat que hi estiguessin adscrits en comissió temporal. Centrant-nos en els objectius de la missió, nuclis independentistes a Barcelona i Girona, per poc que hom els conegui es pot dir que no constitueixen una amenaça real per l’Estat. Però encara que sigui cert, s’omet el que exposàvem inicialment: cal distingir entre amenaces presents i potencials. Amb les insurgències passa quelcom semblant als incendis forestals: en les condicions òptimes n’hi ha prou amb una guspira insignificant. Així doncs, el resultat d’aquelles infiltracions no fou tant l’obtenció d’informació sensible, sinó la generació de desconfiança en descobrir-se. És evident que els agents no corrien gaire perill físic en el moment de saber-se la seva identitat real, per tant, la publicació de la investigació de la Directa va resultar en una victòria per l’Estat. Qualsevol servei de contraintel·ligència, estatal o no estatal, s’hauria guardat aquesta carta per tal de (a) alimentar els infiltrats amb informacions falses, (b) estirar del fil per tal de desarticular la cèl·lula o (c) convertir-los en agents dobles. Sembla que guanyar visibilitat a TV3 i incrementar subscriptors era més important.

Com hem exposat en aquesta revista, els errors en el nivell estratègic són molt més difícils de redreçar que aquells a nivell tàctic. Els conflictes latents o lliurats en la «zona grisa» no en són pas cap excepció. És per això que el nacionalisme català ha d’aprendre d’una vegada per totes a pensar com un estat, no hi ha excuses. Es pot tenir empatia per les persones que van ser objecte de les infiltracions, però això no canvia la realitat. Els serveis d’intel·ligència són un instrument de l’Estat i l’ètica o legalitat de les seves accions sempre quedaran per darrere de la importància que atorguin a l’amenaça i per sota de la seva missió: preservar l'existència del seu Estat. Només quan tot això sigui interioritzat pel moviment independentista, es podran desenvolupar les contramesures escaients.