Per a molts joves, la vida d’estudiant —i potser la joventut— es va acabar de cop l’estiu de 1936. L’esclat de la guerra va canviar moltes coses. La revolució anarquista, que va assaltar el poder després de l’esclafament de la revolta militar a Barcelona, va tenir repercussions enormes a la rereguarda. El règim autonòmic català va ensorrar-se, tot i que es va mantenir l’aparença d’una continuïtat de la Generalitat de l’ERC. Recordant les primeres setmanes del conflicte a Catalunya, el  membre de la FNEC Manuel Cruells descrivia un panorama desolador pels partits nacionalistes: «No cal dir res del partit d’Acció Catalana. Partit polític d’esquerra burgesa. Estava encara més desplaçat que l’Esquerra Republicana de Catalunya. Ni cal tampoc dir res del partit catòlic Unió Democràtica, ni dels agrupaments com Palestra i altres entitats més o menys catòliques i catalanistes que hi havia al país. Tot això va quedar escombrat i va desaparèixer, i el que no va desaparèixer del tot va portar una vida tan migrada que a vegades semblava clandestina».

Batista i Roca, inspirador de la FNEC, no era gaire optimista davant la nova situació revolucionària. L’havien intentat passejar dues vegades, com a tants nacionalistes que ara havien de córrer a amagar-se, emprendre el camí de l’exili o posar-se sota protecció d’amics i coneguts dins la Generalitat. Raimon Galí, militant de Palestra i de la FNEC, va retenir, gravat en foc a la memòria, aquell final del somni noucentista: «cadascun dels vells catalanistes va quedar ensorrat. Puc deixar uns records personals com a pinzellades. La que més em va impressionar va ser la d’en Batista i Roca, a qui vaig trobar al carrer dels Arcs el tercer dia de la revolta. Em va escometre dient amb veu baixa: —Galí, tot s’ha acabat!».

De mica en mica, amb les organitzacions nacionalistes sota amenaça, els joves van anar allistant-se o essent cridats a files. La mateixa FNEC es trobava en una posició difícil, tot i haver-se posat al servei de la Generalitat i del Patronat Universitari ja de bon començament. L’associació dels estudiants comunistes, per exemple, l’acusava d’ésser «una organització d’estudiants burgesa i dirigida per burgesos». Amb aquesta nova situació, tota una època finalitzava pels estudiants de la FNEC. Les il·lusions de canvi, de catalanització i de llibertat dels anys republicans quedarien enterrats en qüestió de dies, entre els assassinats, els robatoris i les cremes d’edificis de la rereguarda i els combats caòtics al front de l’Aragó. Els Fets d’Octubre havien estat un parèntesi, però la revolució i la guerra havien significat un autèntic punt i a part. «Per a mi, aquell temps es va acabar bruscament el cap d’any del 1936, quan, vestit de caqui, vaig entrar a fer de soldat en una caserna», recordaria Alexandre Cirici. El títol de les seves memòries, El temps barrat, és una tan trista com sintètica descripció d’aquell funest any i la relació amb els precedents. Pels estudiants de la FNEC i per tot un país.

Forçada per les circumstàncies, i en contra de la voluntat dels dirigents que no havien marxat al front, la FNEC va haver d’integrar-se a la UGT. Els estudiants maldaven per mantenir la tradicional posició d’independència dels partits que havia defensat el catalanisme intransigent d’ençà la dècada de 1880. Les circumstàncies, però, feien complicada la distància amb les institucions i les formacions polítiques de la revolució. Assegurada la supervivència de la FNEC, l’agost de 1936, els estudiants van incautar-se un pavelló de la universitat, a tocar del carrer Aribau, i el van convertir en les oficines del sindicat, de les quals estant s’enviaven queviures i útils als soldats del front.

Quan va començar el curs 1936-1937, la Universitat de Barcelona va aparèixer onejant una senyera i amb un cartell on s’hi llegia «Universitat de Catalunya». El caos de l’estiu anterior i la descomposició temporal de l’Estat republicà havien donat, en unes curioses circumstàncies, una autonomia major a Catalunya, que organitzava l’esforç bèl·lic amb unitats militars, moneda i indústria de guerra pròpies. L’inici del curs, emperò, era lògicament difícil. La majoria d’estudiants i professors de medicina es trobaven mobilitzats al front, per exemple. En general, molts dels estudiants no podien assistir a les classes perquè es trobaven a l’Aragó, fusell en mà. El butlletí de la FNEC era ben clar; no eren pas «moments ara d’estudiar, sinó de guerra i revolució».

Molts estudiants de la FNEC van formar part de les primeres promocions d’oficials de la flamant Escola Popular de Guerra. Com en els moments de crisi del segle XIX, Catalunya tornava a tenir militars propis. Segons el record d’Eduard Ferrer, president de la FNEC: «Realment érem conscients que entràvem a formar part d’un exèrcit republicà espanyol, que lluitava contra els qui s’havien revoltat. Era una escola de milícies espanyola, tot i que les primeres promocions sortírem amb el nomenament al D.O.G.C. Ens trobàvem al mig d’una guerra civil espanyola que ens afectava de ple, i érem conscients que defensàvem una república espanyola que havia reconegut en certa mesura Catalunya, enfront d’un alçament que vèiem clar que pretenia ensorrar-la totalment. La seva catalanitat només era la que li podien donar alguns dels estudiants que hi participàrem. Pensàvem que en guanyar podríem refermar i augmentar la nostra autonomia, i sobretot crear un grup de militars catalans que, en una situació com el 6 d’Octubre, pogués donar suport a la Generalitat».

Com recull l’historiador Arnau Figueras, la primera columna sanitària de la FNEC va partir cap al front el 17 de setembre de 1936, dies després dels actes de la Diada. Els joves estudiants es mobilitzaven al costat de la Columna d’Estat Català, amb els quals els unien amistats, referents i ideologia. EC s’havia refundat després dels Fets d’Octubre i de les eleccions del febrer, separat de l’ERC que havia conformat el març de 1931. EC s’havia incautat el Diario de Barcelona, el redactor en cap del qual era ara Manel Cruells, de la FNEC i Nosaltres Sols!, integrada aquesta última dins el nou EC. El govern de la Generalitat i les institucions republicanes, desbordades per la revolució i per criminals de tota mena, van anar caient en un progressiu descrèdit. En aquesta tessitura, EC, apartat de les institucions pel seu nacionalisme i el combat contra la FAI dels anys de Dencàs i els germans Badia, reapareixia com una alternativa política per catalanitzar la revolució i ordenar-la.

La idea la compartirien amplis sectors de la societat catalana, aterrits pels crims de sang dels anarquistes i les arbitrarietats de les mal anomenades patrulles d’incontrolats. Andreu Xandri, dirigent de la FNEC —en seria tresorer a partir de l’agost—, ja havia escrit al Diari de Barcelona, a finals de juliol de 1936, uns articles demanant disciplina, ordre i organització. «Demanem, reclamem, exigim, l’enrobustiment de l’autoritat a Catalunya. Principis com el d’autoritat, que en un regim vacil·lant i corcat poden perfectament ésser irrisoris i bescantats, quan es tracta d’un règim nounat, que el poble es dóna, han d’ésser mantinguts amb tota energia».

Continuarà

Informacions extretes del Diari de Barcelona; Arnau Figueras, Història de la FNEC (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003) i la meva tesi doctoral.