L’alçament militar i la revolució anarquista va significar un abans i un després per la FNEC. «[...] Tots donem el nostre esforç i esmercem el nostre saber per la pàtria, amb els nostres llibres, amb la nostra ciència, amb tot el nostre bon desig que ens ha fet vetllar als hospitals, donar companys a les milícies, tenir-ne d’altres a l’Escola de Guerra i altres que treballen en tallers i fàbriques de les indústries de guerra», recollia el butlletí del sindicat. La FNEC va incautar algun edifici per establir-hi oficines i va organitzar activitats de suport, com la confecció i tramesa de jerseis al front. L’objectiu era també salvar els companys més catòlics o conservadors de les patrulles de la FAI i mantenir el caliu del sindicat, cercant preservar l’autonomia i la catalanitat de la universitat. En resum, surar enmig del caos i maldar, almenys a la universitat, per ordenar i catalanitzar una revolució que no era la seva, perquè no era nacionalista.
L’activitat sindical de la FNEC, que ja havia estat migrada d’ençà el setembre de 1936, va anar esllanguint a mesura que els estudiants partien a combatre al front. «La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, declarada organització oficial per Decret de 12 de juliol de 1937, amb motiu de les actuals circumstàncies que han produït la mobilització de gairebé la totalitat d’estudiants masculins, es troba amb dificultats per la constitució d’un Consell Executiu que representi fidelment els elements que la integren. Aquestes dificultats motivaren la dimissió del Consell que la regia», explicava la Conselleria de Cultura. La FNEC es quedava sense estudiants masculins un any després de començada la guerra: Llum Valls, Dolors Pomar, Carme Merino, Anna M. Font i Jacinta Jané passarien a conformar un comitè executiu de la FNEC exclusivament femení l’estiu de 1937.
«Company estudiant: si perdíem la guerra et seria arrabassada la teva escola, la teva Facultat, el teu Institut… les teves millors esperances de cultura nova es submergirien altra vegada en un passat gris, estèril i ingominiosament analfabet. On lluites? On treballes? Què fas per al triomf?» La FNEC pugnava per existir i mantenir-se alhora ideològicament fidel als seus principis, davant les estratègies i les maniobres d’anarquistes i comunistes, que volien apropiar-se’n. El 15 de gener de 1937, el nou butlletí de la FNEC palesava una comunistització del discurs públic, a desgrat de molts. A més a més, aquells dies, l’actuació independent de la FNEC es veia reduïda encara més en ser integrada en un Front de la Joventut que aglutinava —i pretenia controlar— totes les organitzacions juvenils existents a Catalunya.
Oficines de la FNEC. Observi’s el David de Miquel Àngel, símbol de Palestra (Tardor/Hivern de 1936). Arxiu Nacional de Catalunya
La situació de la FNEC es va anar complicant amb el pas dels mesos. Els problemes eren força similars als d’Estat Català, apartat del poder, que patia les mateixes divisions internes entre els que creien que el nacionalisme es podia conservar millor apropant-se a les institucions (ERC), al comunisme (PSUC) o a l’anarquisme (CNT). El discurs d’EC posterior als Fets de Maig de 1937, es basava en dos eixos: Democràcia i Catalunya. Aquest discurs era també el visible de la FNEC, a despit que algunes sectorials tendissin al comunisme i empressin la seva terminologia.
Els Fets de Maig van liquidar l’autonomia de la Generalitat i les unitats militars pròpies, que van ser dissoltes en un gran exèrcit centralitzat i dirigit pels comunistes espanyols. En aquesta situació, els nacionalistes catalans van resultar encara més incòmodes. Als catalans en general, fins i tot se’ls va prohibir dur insígnies pròpies, especialment uns pins amb el lema Per Catalunya que havia forjat a desenes de milers la Generalitat. Alguns soldats separatistes eren pressionats a les seves unitats, o se’ls posava al capdavant d’operacions complicades per tal que morissin o s’acovardissin, poguent ser jutjats i empresonats per insubordinació o deserció —o pitjor encara, afusellats. Als millors, com al jove tinent Andreu Xandri (dirigent de la FNEC), se’ls apartava dels llocs de direcció per ser «demasiado separatistas».
Quan l’abril de 1938 l’exèrcit sollevat va entrar a Lleida, el govern de la República va cridar a files als nascuts el 1920. Inicialment, els joves havien de realitzar tan sols feines auxiliars. A l’estiu, però, l’exèrcit sollevat va intentar creuar l’Ebre i la contraofensiva republicana es va fer sabent que al riu es lluitaria la batalla decisiva de la guerra. A les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta s’hi va produir la major acumulació de forces combatents de la història de Catalunya. Entre ells, hi havia alguns dels 30.000 nois que, tenint amb prou feines 18 anys, només havien de realitzar teòricament tasques auxiliars. Dins d’aquesta popularment anomenada «Lleva del Biberó», de tan funest record, hi havia membres de la FNEC com el jove Carles M. Espinalt, de 17 anys.
Mentrestant, als cims del Pirineu, Xandri, de 20 anys, havia estat ascendit a capità mentre mantenia a ratlla els avenços de l’enemic. Era el més valent de la seva unitat i els seus companys l’adoraven pel seu coratge. Sempre havia estat separatista, d’ençà que dirigia el Bloc Escolar Nacionalista, l’avantguarda de la FNEC. En una jornada de combats, incapaços d’avançar per si sols, els militars enemics van demanar suport aeri dels Heinkel alemanys, que van procedir a bombardar sense pietat la posició del dirigent de la FNEC i la seva unitat. Desfet el front, van haver-se de retirar. Xandri va quedar al capdavant d’una ametralladora, cobrint heroicament la retirada dels seus companys, fins que una explosió li va segar la vida.
En la guerra, centenars d’estudiants anònims van jugar-se la pell. Com recordaria Carles Muñoz Espinalt, «quan vaig acabar el batxillerat, enlloc d’anar a la universitat me’n vaig anar al front de guerra». Per les lliçons apreses, «va ser com si de cop i volta, en tres mesos, em donessin una tesi doctoral ja escrita i em fessin doctor honoris causa per la millor universitat del món, que era l’Ebre aquells dies». El seu impacte va canviar-li la vida. «Per a mi, doncs, va ser el principi de la saviesa, i com que els castellans diuen que la letra con sangre entra, la sang hi era tota. La lletra no sé si hi era tota la que hi havia d’haver, però la sang sí puc assegurar que hi era tota». Durant deu o dotze anys després de la batalla va estar somiant, de manera recurrent, amb el campanar de Gandesa.
Soldats del Regiment Pirinenc, en el qual s’allistaren molts estudiants de la FNEC
Al front, els soldats passaven gana i misèria, i els paràsits els feien la guitza fins a nivells insuportables. Gran part de les unitats portaven armament de museu, mentre que l’artilleria italiana i l’aviació alemanya portaven una potència destructora insuperable, la millor del món en aquells moments. Els subministraments escassejaven i moltes vegades competien per ells amb els rossegadors i aus de rapinya. A Muñoz Espinalt li va quedar sempre gravada la imatge de les rates sucant la cua en els forats que es feien als pots de llet condensada. I recordava que els soldats anaven demanant queviures pels masos, i que ell demanava llibres, que guardava amb cura. Moltes de les llars que visitaven tenien bones biblioteques, la destil·lació de generacions de catalans amb cultura. Al front, però, només hi havia la mort.
Quan els franquistes van conquerir Catalunya, els militants de la FNEC van ser detinguts, van haver de partir a l’exili o van passar a la clandestinitat. Alguns passarien pels camps de concentració de França, i d’altres als camps dels franquistes, fent treballs forçats. D’altres van ser afusellats. La Universitat era purgada i les institucions autonòmiques, liquidades. La mitjana dels morts a la Guerra del 36 va ser de 23 anys. La flor i la nata de la joventut nascuda en els anys de la Mancomunitat havia estat exterminada. El 1939 tancava un capítol de la història de Catalunya i n’obria un altre de molt més hostil i incert.
Continuarà
Informacions extretes del Diari de Barcelona; Arnau Figueras, Història de la FNEC (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003); Rosa Maria Terrafeta i Badia, Andreu Xandri: Mística i força (Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 1988), la meva tesi doctoral i diversos documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya
