Més enllà de l'individu i de la família, el primer estat d'agregació de qualsevol societat és el nivell «local»: la tribu, la parròquia, el municipi, el barri. Lluny de l'esperit turístic manifestat per pràcticament tots els nostres contemporanis, la major part de la població roman durant la major part de la seva vida en un seguit de llocs fixos i determinats. Fins i tot els pobles nòmades es desplacen per temporades, estacions o anys entre un seguit d'emplaçaments coneguts. D'aquesta residència estable en certs llocs se’n desprèn un coneixement hiperespecífic i localitzat que és apropiat i facilita la vida en aquell entorn: els llocs on van a beure els animals, on surten els bolets, si un terreny és inundable o no, la fertilitat de la terra, la posició del sol durant l'any i el conseqüent efecte sobre el terreny... o, en el cas de la ciutat, quines farmàcies obren a determinada hora, per quins carrers és insegur passar, per on és possible entrar en una estació de tren sense pagar...
El meu poble, per exemple, es troba a la solana d'un turó i d'una muntanya: el saber local diu que, independentment dels núvols que presenti la muntanya (aparentment més propera), si el turó es troba ennuvolat, segurament plourà al poble. Segurament, hom podria dur a terme un estudi científic per a intentar falsejar la hipòtesi, amb les seves corresponents anàlisis dels patrons dels corrents d'aire entre muntanyes, de les característiques tèrmiques de gresos i lutites o del rol de l'evapotranspiració de les masses forestals en el procés. En qualsevol dels casos, els pagesos del lloc fa possiblement segles que han observat i constatat empíricament aquest efecte sense necessitat de conèixer-ne les causes, en una dinàmica raonablement eficient (si es té en compte la inversió temporal directa en observar, ponderar i analitzar el fenomen).
Tota aquesta informació s'acumula, es modifica i s'itera per cada generació; en termes moderns, es verifica de forma empírica en el dia a dia. En general, aquells consells que resulten ésser valuosos per als individus i pel grup es mantenen, mentre que els nocius o perjudicials són descartats per pura pressió darwiniana, si es vol —tal és l'exemple dels golluts del Pirineu. El localisme és, doncs, una adaptació hiperespecialitzada a un entorn molt concret. En absència de poders exògens, aquest localisme pot consolidar un seguit de normes relatives als espais i llurs usos; a través del transcurs del temps, aquestes poden codificar-se de forma informal en el dret consuetudinari. A mesura que passa el temps, l'origen de determinades tradicions, costums o tabús pot perdre’s, però això no necessàriament en nega la seva validesa: aquesta és la famosa «tanca de Chesterton». D'altra banda, una transformació radical del medi, sigui d'arrel humana o natural, endògena o exògena, pot tornar obsolets alguns d'aquests coneixements. La desertització d'un ecosistema pot fer impossible l'agricultura (eliminant el possible passat agrícola de la zona), així com els desenvolupaments industrials erradiquen els sabers tradicionals (per què cal saber fer un hort si hi ha supermercats?).
En oposició a aquestes nocions «localistes», trobem totes aquelles perspectives que plantegen solucions de conjunt, totalitzants, i idees universals en general. Si bé el constructe polític més extens al que pot aspirar qualsevol sistema localista és a la ciutat-estat o la confederació, els imperis i estats-nació apareixen com a entitats clarament oposades. Aquestes darreres, des d'un centre rector, senten càtedra sobre les veritats del món, estableixen dogmes i promulguen lleis i decrets a aplicar sobre tot el territori; les excepcions que hi puguin haver no són més que la constatació de l'adagi segons el qual es confirma la regla. Per contra, el localisme no és una ideologia en concret, sinó una ideologia concreta; de fet, no és ni tan sols una ideologia en el sentit proselitista, sinó més aviat una idiosincràsia eminentment particularista. Des d'aquesta perspectiva s'explica el manteniment de figures mitològiques i tradicions paganes en el cristianisme o l'islam en zones rurals (de fet, aquest és l'origen etimològic del mot pagà).
La història recent de la humanitat és el xoc entre ambdues concepcions; la història de caçadors, pescadors i pagesos intentant viure al marge de l'estat —no de la societat o la comunitat— i d'estats intentant mantenir i augmentar les seves poblacions tributants i captives. Respecte a aquest darrer punt, és interessant la teoria de la circumscripció de Robert L. Carneiro segons la qual les primeres entitats estatals es constitueixen en entorns fàcilment «tancables» per part de grups de bandits organitzats. En la mateixa línia, Peter Zeihan mostra com les civilitzacions sedentàries basades en l'agricultura (Tigris, Èufrates, Nil, Indus o Riu Groc) disposaven d'un cert «aïllament» enfront de les incursions bàrbares en forma de deserts o accidents geogràfics en la perifèria dels seus rius. D'entre les que no disposaven d'aquesta insulation (Missouri, Sena, Yangtze, Ganges, Kwanza), només Roma va ser capaç de sobreviure. En qualsevol dels casos, les condicions per a l'emergència dels estats centralitzats i els imperis en són unes molt concretes i específiques. Mentre que l'«estatalisme» o el «totalisme» requereixen l'existència dels localismes, no ocorre el mateix a la inversa.
La dinàmica de la modernitat ha capgirat fins a tal punt la cosmovisió de les societats que l'estat i els seus preceptes d'àmbit global han estat interioritzats a bastament per a les poblacions subjectes. D'aquesta manera, els individus han perdut/renunciat a la seva agència d'una forma alarmant, esperant que l'estat resolgui els seus problemes, malgrat que aquest gestioni els problemes als quals s'afronta de forma subòptima de forma sistemàtica. En contraposició, la tasca del pagès era espavilar-se sense cap ajuda externa —més enllà de la família i la comunitat—, subsistir i prosperar aprofitant tot allò que es pogués obtenir de forma «gratuïta» de la terra (a través del treball).
En aquest sentit, el localisme (històricament parlant) tendeix a l'autosuficiència i a l'autoabastiment i, arrel d'això, la figura del mercader hi és pràcticament absent. Això no significa, naturalment, que aquestes societats no comerciïn, senzillament que no ho fan per als béns necessaris per a la seva supervivència: tal és l'exemple de la compra neerlandesa de l'illa de Manhattan per l'equivalent a 60 guilders en tèxtils, eines metàl·liques i decoracions de vidre —materials dels quals els nadius lenape no disposaven. Per contra, pràcticament tots els estats i imperis es basen o necessiten el comerç per a créixer i mantenir-se. A Mesopotàmia, el comerç era una de la funció dels temples; a Roma, les explotacions agràries esclavistes eren l'espina dorsal de l'Imperi. Una de les actuacions més comunes entre els bons sobirans —destacats per la història— és l'estandardització de les monedes, els pesos i les mesures en el seu territori. És aquí on cal tenir en compte una noció ja tractada amb anterioritat: el PIB mesura la dependència exterior de les societats.
En la mesura que una entitat política passa a dependre de relacions econòmiques més complexes o del comerç amb l'exterior, el seu horitzó temporal de previsió es torna cada vegada més curt. D'aquesta manera, entre caçadors recol·lectors és important educar les generacions futures i preservar els ecosistemes; entre els pagesos cal mantenir i consolidar les terres, procurant que ningú abusi dels comuns. Per contra, en les societats industrials pràcticament qualsevol individu pot estar en una cadena de muntatge, i si falten treballadors se'n poden portar d'altres continents; un edifici pot ésser enderrocat d'un dia per l'altre, i ja se'n construirà (si cal) un de millor. No en va, els dos exemples anteriors (Mesopotàmia i Roma) es van abolir a si mateixos en debilitar els fonaments econòmics que els sostenien mitjançant la mineria de nutrients i la dependència del treball esclau.
És en aquest punt on és important tenir en compte el caràcter ètnic del localisme. Encara que usualment hi hagi marge per a la integració de forasters en general dins de la comunitat, és en el pla local on s'observen més clarament els conflictes derivats de l'arribada massiva d'estrangers. Als Països Catalans, és el localisme el que ha mantingut viva la nació catalana: malgrat l'ocupació estrangera de diversos estats al·lòctons, la toponímia dels indrets es troba poblada majoritàriament per mots, noms, cognoms i gentilicis de la gent del país.
Així doncs, encara que la cosmovisió general ha virat envers les grans ciutats, les infraestructures descomunals i els grans imperis, el localisme continua mantenint els seus mèrits. Per una banda, atenua l'acció estatal en no disposar aquest d'una presència tan reeixida com al centre. D'altra banda, arrela a les persones al seu entorn més immediat, permetent una acció ràpida i sense necessitat de burocràcies bizantines. Finalment, i de forma més crassa, si a hom se li preguntés, de forma similar al vel de la ignorància de Rawls, en quin tipus d'estat preferiria viure, la resposta general ens portaria possiblement cap a microestats, estats descentralitzats o amb una importància major dels municipis (Andorra, Suïssa o Noruega, respectivament) que no pas cap a la Xina, els EUA o Rússia.
