Fa uns dies llegia que “la desafecció política creix a Catalunya, sobretot entre els joves”. Entre les dades, que palesen una crisi del sistema polític a Catalunya (l’actual parlamentarisme liberal i autonomisme espanyol), n’hi ha d’especialment greus: el 78,5% dels enquestats creuen que els polítics només busquen el benefici propi. Existeix també un alienament respecte de la política —que és una tendència europea i mundial— i que considero senyal de salut mental i espiritual. És sa que els joves siguin als qui menys els interessa «la política», entenent-la com el joc de partits i institucions. És quelcom que no és pas nou: ja fa una vintena d’anys que hi ha una creixent desafecció política. Charles Maurras diria que existeix una separació gairebé total entre el «país legal» (el diner, els mitjans, els polítics i la cultura prefabricada) i un «país real» que té altres preocupacions i parers. Ernesto Laclau o Chantal Mouffe assenyalarien un «moment populista» en tota regla. I és que, com no em canso de repetir, a despit de l’època d'aigües baixes i gebre que estem vivint després del 2017, continuen existint les mateixes problemàtiques que van fer sorgir el moviment independentista i tots els moviments populistes, a dreta i esquerra, durant la dècada del 2010. Hi ha la pólvora, els anys a venir cal preparar els detonants.

Frederic J. Porta


Fa uns dies va saltar a les notícies que a la Caserna del Bruc es va realitzar el «sorteig» d'una prostituta. El fet en si mateix es comenta sol i no és sorprenent en el tarannà de les forces armades espanyoles. Ara bé, hi ha dues consideracions remarcables que no hem de perdre de vista. D'una banda, la denúncia l'han fet militars del propi aquarterament, un fet ben positiu. Veient els precedents, però, molt possiblement seran aquests els qui acabaran amb la carrera professional malmesa. En segon lloc, hi ha l'aprofitament desvergonyit del pacifisme català per continuar promovent la confusió entre l'antiexemple —Espanya— i el que són unes forces de defensa occidentals i democràtiques. En aquest sentit, doncs, que l'independentisme institucional —i la consellera Tània Verge en particular— segueixi destacant els elements negatius de les forces espanyoles sense tenir cap mena de proposta sobre la defensa d'una Catalunya independent, constitueix un acte d'hipocresia i autonomisme. Tolerar-ho o no depèn de cadascú de nosaltres.

Pol Molas


Sempre he desconfiat dels catalans que van amb Argentina. Brutegen. En la seva forma de ser, en la vergonyeta que generen cada cop que proven d’imitar l’accent dels seus ídols futbolístics, s’hi poden veure tots els mals de Catalunya. Preferir Argentina a França, a Alemanya o a Portugal és una forma de barbàrie, és voler anar en el mateix vaixell que Monedero, que Galeano, que Nicolás Maduro, que els tarats que volien allunyar les Falkland de la democràcia i el parlamentarisme. Han guanyat els argentins —els felicito—, però també els seus admiradors, gent tòxica que pretén importar la seva cosmovisió tràgica, derrotista, filla del socialisme i l’obscurantisme castellà, enemics últims de la nostra llibertat nacional. No tinc res en contra d’Argentina, un país bellíssim, com Xile, com Colòmbia, com Espanya, però si algun dia volem fer alguna cosa digna hauríem d’intentar assemblar-nos-hi el mínim possible. Tres copes del món no compensen una inflació del 85%. Not personal, just business.

Joan Simó


Diumenge passat, sense pena ni glòria, es va fer la Marató d'enguany. Jo ja fa anys que ni sé quan la fan ni quin tema tracta i, si no fos per un entorn laboral lligat a la Generalitat que ens ho fa saber, tampoc me n'hauria assabentat aquest cop. El fet és que, pel que sembla, a molts els ha passat com a mi, ja que la recaptació, seguint la tendència cap avall des de, casualment, 2018, ha baixat en picat. O no se n'han assabentat o no n'han fet cas. La situació econòmica —l'encariment dels aliments i dels productes bàsics— pot explicar una part de la caiguda. L'altra part de segur té a veure amb la progressiva pèrdua de confiança en TV3, una televisió que encarna l'esperit neoautonomista i caduc que ja no aconsegueix enganyar ningú. Fer cantar els nois d'Eufòria en castellà i triar col·laboradors catalanòfobs, és a dir, continuar en la línia espanyolitzadora actual de la Cadena, ha ajudat que part del públic objectiu se'n desentengués. A l’espanyol, que té altres ofertes més sinceres, no l’han atret. Més enllà de com de criticable en si mateix pot ser la idea de tapar amb caritat benpensant els dèficits de la subjugació a Espanya, resulta que ni voler quedar bé uneix prou els catalans d'ençà del Primer d’Octubre. El desengany és total. Al teatre li queda molt poc.

Dolors Clotet


El passat 6 de desembre es commemoraven els 90 anys de la primera sessió a l’autonòmic Parlament de Catalunya de la II República espanyola (en funcionament normal entre 1932 i 1936). El dia 13 de desembre el govern autonòmic va commemorar-lo en un acte al també autonòmic Parlament de Catalunya del Règim del 78. Els paral·lelismes que puc establir jo no són precisament els que va establir i establiran els mitjans controlats i els opinadors a sou. En el tall que va sortir a TV3, enllà d’un entranyable discurs de Francesc Macià —a qui admiro, tot i que va arribar al 1931 essent un home del segle XIX—, s’hi deia que el Parlament actual, del 2022, és hereu d’aquell del 1932, que alhora és hereu de les Corts Catalanes. Per què volem la independència, doncs, en subtil conseqüència, si ja tenim cambres legislatives com les que teníem abans de 1714? Esclar que la línia recta entre les tres cambres legislatives no és tal: en vaig parlar fa temps a Esperit. De fet, ni tan sols la Generalitat actual és hereva de l’autonomia de la II República espanyola, sinó nominalment. Que diputats catalans es reuneixin en un mateix edifici en dues èpoques diferents no significa que aquest lloc tingui les mateixes atribucions o potestats —totes, per cert, cedides pel poder central, cosa que no passava en les Corts Catalanes, que eren sobiranes. Per acabar-ho d’arrodonir, mentre parlava Macià per TV3, a la part inferior de la pantalla se'l descrivia, literalment, com a «candidat de l’ERC» (a què?) —no com a president (provisional?) de la Generalitat. El sentit de la interpretació o la manipulació de la història dona claus de les intencions de qui les fa.

Frederic J. Porta


Com és costum, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha organitzat aquest desembre la Marató de TV3, un vodevil de varietats folklòriques on els pescadors del Serrallo de Tarragona, la classe de les Tortugues de l'escola de Sant Joan de les Abadesses i l'Agrupació de jubilats de Salt posen tot el seu enginy al servei de la filantropia catalana per recaptar diners per la malaltia de torn - aquest any, les malalties del cor. El que va començar fa anys com una bonica iniciativa d'una televisió pública (la primera en català) per buscar la seva raó de ser social, ha acabat degenerant en una astracanada impossible de veure sense patir per la salut, física i mental, dels que hi participen. Prova d'això és que, aquest any, s'han recaptat menys diners que fa 20 anys, malgrat que s'hagin multiplicat per unes quantes magnituds el cost d'organitzar d'aquest espectacle de molt dubtós gust. Faria bé la Corporació, en comptes de perpetrar un any més aquesta obra magna del mal gust, de tallar el senyal durant 24 hores i donar els salaris de les desenes de milers professionals (sic), i els costos d'operar la televisió autonòmica, durant 24 hores, a la causa que més ràbia li faci al polític vingut a menys que tingui el dubtós honor de presidir-la. Ves que no descobrim que Catalunya és millor (i més propera de ser rica i plena) sense el senyal de Sant Joan Despí.

Guillem València