Hi va haver un moment, durant les consultes dels anys entre 2009 i 2011, que el moviment independentista era autènticament lliure. Amb l'autoorganització i amb una agenda pròpia, es van trencar alguns dels sostres i els límits invisibles establerts per l’autonomia del 1980 i la derrota de 1939. No s’expliquen aquells dies de l’octubre de 2017, que tan cars i alhora dolorosos els recordem, sense l’onada de descontentament popular que va seguir el referèndum per l’Estatut i la seva retallada pel Tribunal Constitucional (2006-2010). Milers de voluntaris van fer possibles consultes molt abans que existís l’Assemblea Nacional Catalana o que alguns dels partits autonomistes o catalanistes es fessin nominalment independentistes. No va ser fins al 2012, quan l’onada semblava prou considerable, que tot el país oficial, amb Mas i Convergència al capdavant, la van haver de canalitzar. En tot moment, però, el motor del Procés va ser un independentisme lliure i popular sorgit, en part, d'una reacció identitària davant l'Estat espanyol.

Encara que la silent capa de neu sembli abastar-ho tot i haver matat un paisatge per sempre, les coses sota la superfície no són el que aparencen. Els anys del Procés i del Post-Procés han servit per destruir el règim autonòmic, que no es pot refer perquè els anys entre el 2012 i el 2017 es van superar tots els límits i es van desfermar totes les il·lusions. Es van gravar unes imatges inesborrables en les ments dels catalans que contradeien i superaven el regust de la nostra pròpia història recent. És per això que pel país campa avui la desafecció i la desmoralització —i és normal que sigui així, amb la maquinària de la propaganda autonòmica funcionant a màxima potència. Lògicament, si no continuessin vives les energies del país, tanta propaganda seria innecessària. Per sort per nosaltres, no hi haurà una proposta constructiva d’Espanya: ni Estatut, ni autonomia, ni finançament; només impostos, assimilació, propaganda i desmoralització a través de l’autonomia del 155. L’hivern ha de ser, necessàriament, glacial.

Tot i la neu, hi ha un independentisme latent, que encara batega en algunes sectorials locals de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium, i alguns dels partits polítics a nivell local, que no comparteixen la decrepitud, la corrupció i la rendició de la cúpula de les seves organitzacions. Tot i això, la funció que estan fent ara mateix Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana —com els partits processistes— és servil a la neoautonomia. A banda d’escampar la submissió, com marca l’esperit del temps, s’ocupen de canalitzar i neutralitzar milions d’euros de la classe mitjana catalana, un diner revolucionari que en una altra situació tindria un rendiment enorme, però que en mans de cínics i miserables només serveix per reforçar l’autonomia. Per això dic que, entre uns i altres, la classe mitjana catalana està pagant de la seva butxaca la seva substitució demogràfica, cultural i lingüística amb la connivència dels seus masovers colonials.

Hi ha un independentisme popular que hiberna en grups de Telegram dels desmantellats CDR i en una plèiade de petites o mitjanes organitzacions com Plataforma per la Llengua, partits extrainstitucionals o amb petita presència —com el Front Nacional de Catalunya o Primàries—, grups de WhatsApp, iniciatives, think tanks com el Catalonia Global Institute, blogs o grups de suport als milers de represaliats dels últims anys. Aquests són els quarters d’hivern de l’independentisme en replegament. Al seu redós hi ha centenars o milers de patriotes esperant que la primavera desfaci el gebre per tornar a la batalla. Per això és tan bona notícia l’abstencionisme creixent dins el moviment independentista: l’actual moment és de catarsi i d’hibernació, que cadascú està vivint a la seva manera i com pot. Hi ha tot un món que espera, viu a l’ombra, hibernant, mentre que n’hi ha un de moribund que s’està podrint a plena llum del sol. 

No podem, però, esperar cofois que arribi cíclicament la primavera. A Esperit, a banda dels articles i la tasca intel·lectual, fa mesos que anem agombolant patriotes seguint la nostra pròpia estratègia. Arribar a aquests espais fragmentats i fer de la dispersió unitat serà un dels reptes d’aquests anys. Un patriota i bon amic em confessava que voldria visitar cada poble de Catalunya i reunir-ne les forces vives, aquella part del poble català que sobreviu sempre tant a les èpoques gèlides com a les caloroses. Cal organitzar aquest independentisme de base, popular, renovellar-ne l’esperit i preparar la següent onada, arribi d’aquí a uns mesos o a finals de la dècada del 2020. 

Tot i que crec que la situació és millor el 2022 que el 2016, perquè anem destriant el gra de la palla, no soc del parer que les coses s’hagin d’encarar amb optimisme, com defensava en el seu últim article en aquesta casa en Joan Simó. Si bé comparteixo l’anàlisi de fons, no crec que haguem de viure d’il·lusions ni d’esperances, ni esperar moixaines o afalacs de cap tipus: el nostre motor ha de ser el deure i la voluntat, rectes, estables i drets, sense dependre dels vaivens de l’ànim o el context polític per funcionar. Si no, serà impossible mantenir el cap fred i la direcció correcta quan tot al nostre voltant no faci més que enfonsar-se. Si hem de parlar d’optimisme o de pessimisme, mentre hibernem activament, que sigui amb Gramsci: amb el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat.