A principis de maig de 2025 va fer-se públic que l’Assemblea Nacional Catalana, dividida entre «oficialistes» i «crítics», perd fons a marxes forçades. Durant el Procés, els catalans van fer aportacions econòmiques a les entitats cíviques, sobretot Òmnium i l’ANC, amb l’objectiu que aquells diners servissin per portar el país a la independència i omplir els buits de poder i culturals que deixaven l’administració pública i els partits. Com el que ha acabat passant és el contrari, i l’ANC i Òmnium han estat eines al servei de l’ocupació i de la pacificació, els socis i donants se n’aparten com s’aparten dels partits. L’abstenció a Catalunya és una abstenció àmplia, general. Fa dos anys i mig, servidor apuntava en aquesta casa que «la classe mitjana catalana està pagant de la seva butxaca la seva substitució demogràfica, cultural i lingüística amb la connivència dels seus masovers colonials» i que aquestes entitats, «a banda d’escampar la submissió, com marca l’esperit del temps, s’ocupen de canalitzar i neutralitzar milions d’euros de la classe mitjana catalana, un diner revolucionari que en una altra situació tindria un rendiment enorme». Sembla ser que centenars de milers, sinó milions d’euros, resten a l’espera de ser tornats a posar al servei de Catalunya. Potser en un altre moment.

Frederic J. Porta

Hi ha diverses maneres d’entendre la presència de partits sobiranistes a les institucions de l’Estat. Algunes formacions opten per la confrontació directa; d’altres han practicat el pactisme per obtenir cessions tangibles per a l’autonomia a canvi de renúncies simbòliques. Esquerra Republicana, avui, ha esdevingut una peça clau per a l’estabilitat de Pedro Sánchez. La paradoxa, però, és que aquesta notorietat no s’ha traduït ni en un avenç substancial dels drets dels catalans ni en una millora evident de les condicions de vida al país. Ben al contrari: la percepció d’una Esquerra que gestiona engrunes a canvi de cedir el relat de confrontació ha anat guanyant pes, mentre el seu lideratge polític dins de Catalunya es desgasta. La seva, com sovint passa en el panorama polític català, és una estratègia basada en l’assumpció resignada que només queda moure’s dins un sistema que no canviarà. La comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya n’ha estat un exemple clar. Quan tocava denunciar un atac frontal a l’estat de dret —una guerra bruta planificada des de les clavegueres del poder—, ERC va decidir convertir la compareixença de Mas en un judici a Convergència. A ningú no se li escapen els errors d’aquell espai polític, ni la seva manera d’entendre el poder, ni els pactes que van fer possibles governs difícils d’empassar, però hi ha escenaris que demanen una certa alçada, que exigeixen, si més no per decència institucional, saber separar la crítica legítima de la misèria tàctica. I aquell, davant la constatació d’un espionatge massiu i documentat contra adversaris polítics, era exactament un d’aquests moments. Rufián no va alçar la veu per protegir garanties democràtiques, com podria fer a priori qualsevol partit —també espanyol—, sinó per saldar comptes pendents; i, en lloc de respondre amb dignitat institucional a una vulneració greu dels drets fonamentals, va preferir el fang de la rèplica partidista, el to de la venjança menor. El més greu de tot plegat és que aquest no deixa de ser el reflex d’un problema generalitzat de la política del país: incapaços, massa sovint, de mantenir el cap clar quan tenen una cadira a la taula del poder, els nostres representants no saben distingir entre el càlcul estratègic i la dignitat moral.

Pau Gener

Aquest 2025 s’han incrementat les situacions que posen de relleu el conflicte nacional català i l’ocupació del país i hi han començat a sortir noves respostes: les «discriminacions lingüístiques», davant les quals els catalans han callat durant dècades, i que probablement ni tan sols conceptualitzaven de cap manera per efecte d’una diglòssia profundament interioritzada, avui omplen les xarxes socials. Nosaltres Sols! ha plantejat algunes respostes des de l’activisme, actualitzant els escraches que van fer furor a la dècada del 2010. De la seva banda, Pro-Cassandra i Plataforma per la Llengua plantegen també accions judicials. Que l’Assemblea Nacional Catalana fos expedientada i tirés enrere la seva campanya de «consum estratègic» només palesa que aquestes reivindicacions, que converteixen les actituds o gestos aïllats en moviments organitzats, resulten problemàtiques pel règim d’ocupació. Fer palanca allà on l’enemic entra en contradicció flagrant —la llengua dels catalans es perd tot i l'oficialitat i les mesures cosmètiques dels governs— i defensar la llengua des de tots els flancs és quelcom assumible des de tots els sectors de l’independentisme, amb resultats concrets. La llengua és una de les claus de volta de l’oposició i de l’articulació d’una contracultura i una contrapolítica; posa de relleu les anomalies que intenta tapar la carcassa simbòlica de l’autonomia i pot tornar a la política capital econòmic i humà que es tradueixi, amb el temps, en una nova onada independentista.

Frederic J. Porta

La política s’ha endurit, diuen. Les mentides i la immoralitat són a l’ordre del dia, afegeixen, i Aliança Catalana n’és la mostra. He de dir que no m’agrada com tracta AC el tema de la immigració, ja que sovint respon a les postures més naïfs o directament falses d’alguns sectors amb exageracions i cap dada. I això que en podrien donar moltes, de dades, per recolzar la seva postura. Sembla que no hi ha cap línia de partit i cadascú respon el que vol. Tampoc m’agrada quan alguns es dediquen a fer fotografies de dones anònimes amb mocador pel carrer. No entenc que es parli tant de l’islam, en comptes de fer-ho dels efectes generals de la immigració en un país ocupat i amb la població autòctona minoritzada com passa a Catalunya i, en concret, que s’oblidi de la immigració de centre i Sud-Amèrica, tan privilegiada per l’Estat espanyol. En tot cas, però, no crec que la política s’hagi endurit i fet més immoral. Perquè, qui és més immoral, qui et diu que no vol més immigrants, encara que de manera barroera i generalitzant,  o qui, sota discursos de generositat i humanisme, seguits d’acusacions de xenofòbia i racisme a la mínima crítica, resulta que, presumptament, se’n lucrava, de la immigració, amb adjudicacions opaques i a dit mentre mirava cap a una altra banda, tot encobrint violacions i altres delictes? No, la política no s’ha fet més dura i immoral, i el cas de la DGAIA ens ho demostra. La política, potser això sí, s’ha fet menys hipòcrita.

Dolors Clotet

Aquesta temporada el Barça ha fet història. No pels títols guanyats, que també, sinó sobretot per com és l'equip i la lliçó que dona al país. La metàfora perfecta és la celebració de lliga postpartit contra l'Espanyol. L'equip de Hansi Flick, heretat de l'aposta de Xavi Hernández, ha fet debutar a primera categoria futbolística un equip molt jove, però sobretot, arrelat als valors del club i també del país. La plantilla té gairebé la meitat dels jugadors nascuts als Països Catalans o formats a la masia i aquesta és segurament la clau del seu èxit. No és un equip que reuneixi els millors mercenaris d'arreu, sinó que en paraules del mateix entrenador, és gairebé una família. Aquest Barça ha tornat a demostrar al món, com amb el Barça de les sis copes de Guardiola, que un equip arrelat al país, agermanat, que sent l'escut i que vol tornar a portar al club a la Glòria, té molt més potencial que els números i estadístiques. Els jugadors cantant en català al vestidor, fent càntics amb l'afició, barrejant-s’hi, onejant l'estelada a la rua o anant en Bicing a veure el seu company hospitalitzat són l'exemple d'aquests valors. Si aquests jugadors no fossin al camp, serien amb l'afició, i aquesta és la clau. Aquest Barça és una lliçó pel país, perquè que demostra que el talent el podem fer a casa, que la germanor és una recepta per l'èxit, i sobretot, que l'ambició, si està arrelada, t'apropa molt més a la victòria i la fa més saborosa. Com va dir el defensa Pau Cubarsí després de la victòria contra el Madrid a la final de la Copa del Rei, «les cames pesen, però l'escut tira més». Aquest Barça inspira el país, i li dona la força i l'ambició per tornar-se a aixecar i guanyar-ho tot.

David Silvestre 

Xavier Trias compareix a la comissió de l’operació Catalunya i, entre la indignació retinguda i el somriure desencaixat, ens regala una d’aquelles frases que encapsulen tota la tragèdia d’una nació domesticada «No pretenc que vagin a la presó, però que passin vergonya». I qui n’ha de passar, de vergonya, senyor Trias? El comissari Villarejo? El ministre Fernández Díaz? Els periodistes lacais que el van difamar? O n’hem de passar, de vergonya, nosaltres, cada cop que un representant escollit confon el perdó amb la rendició, la decència amb la covardia i la responsabilitat institucional amb una bonhomia de capellà de poble? Aquí el problema no és només d’estil personal. Aquí es posa en joc el sentit mateix de la representació política. Un ciutadà particular pot decidir passar pàgina, però un càrrec electe no pot permetre’s el luxe de la deferència sentimental. Quan l’Estat activa els seus aparells per enfangar una candidatura, l’atac no és només contra una persona, sinó contra la voluntat popular que l’aixeca. I la resposta no pot ser un «jo ja no vull saber res», sinó un «ho recordaré cada dia fins que paguin». El missatge de Trias —per molt vestit d’elegància o moderació que es presenti— no és un gest de superioritat moral. És una claudicació. I la claudicació, quan ve d’un dirigent, educa el poble a resignar-se. Li diu: «No espereu justícia, només una mica de pudor». És una invitació cínica a conviure amb la impunitat mentre aplaudim les bones maneres. En països amb cultura democràtica sòlida, l’escàndol no s’enterra en una comissió parlamentària; fa caure governs, obre judicis, transforma consciències. Aquí, en canvi, encara ens creiem que la dignitat és no molestar. Trias fa un favor a Espanya: li estalvia la vergonya. El problema és que ens la trasllada a nosaltres. I aquesta, sí, és imperdonable.

Jordi Homs