Josep Narcís Roca i Farreras (1834-1891), un dels teòrics del republicanisme progressista català, recordava de gran que, durant les bullangues de la dècada de 1840, havia sentit «parlar d’independència de Catalunya» als «menestrals i jornalers de Barcelona» mentre feien barricades amb les armes a la mà. Ell mateix era d’aquells «molt pochs y molt joves» que «aspiraban a la personalitat nacional de la patria catalana». Alguns d’ells, el 1854 —en esclatar el Bienni Progresista—, fins i tot «anaben més enllà fins a las ideas independents».

Com recull Pere Anguera, un altre autor, d’ascendència carlina, del qual no en sabem el nom, recordava que amb «vuyt, deu, dotze anys», a la dècada dels seixanta del segle XIX, «ompliem els llibres y els cartipassos, y fins las parets si’l mestre no’ns veya, d’un monograma de tres lletres V. C. I. Era la nostra dèria; aixís comensavem les llibretes, així firmavem els dibuixos y las reglas aritmètiques y les traduccions ciceròniques; aquestes lletres marcaven invariablement el pas de les nostres entremaliadures. V. C. I. ¿Saveu lo que volien dir aquestes lletres? ¡Visca Catalunya Independent!».

La secessió va ser un tema recurrent, com un rampell, un espetec de radicalitat i ràbia entre els més exaltats dels catalans durant el segle XIX: tant una afirmació absoluta de catalanitat com un rebuig al govern vigent. En general, fins a l’equador del règim de la Restauració, la nostra pàtria havia cercat un encaix amb Castella, amb qui havia compartit destins d’ençà 1479, però especialment a partir de 1716 i 1814. Abans que caigués Barcelona, possiblement pensessin en aquests termes també els defensors —en vespres de la seva conquesta. A partir d’aleshores, però, molt pocs van pensar en un marc alternatiu, diferent d’Espanya.

La secessió va ser un tema recurrent, com un rampell, un espetec de radicalitat i ràbia entre els més exaltats dels catalans durant el segle XIX.

Certament, Espanya havia estat fins a finals del segle XV un terme geogràfic, hereu de la Hispania romana. A partir del regnat de Joan II (1458-1479) i en un procés que es va allargar fins al segle XIX, Espanya va esdevenir un concepte polític —i van ser el Principat de Catalunya i el Regne de València els primers en impulsar aquesta transformació. Encara durant el segle XIX, Catalunya i la seva burgesia van intentar assaltar el poder per fer el que el Piemont aconseguí a Itàlia: construir un Estat modern, liberal, amb capital a Barcelona. Els carlins, en canvi, encara van cercar de transformar l’Estat per tornar al món anterior al 1716… i la Il·lustració.

Però a mesura que Espanya se solidificava en un Estat modern i perdia els seus territoris enllà d’ultramar, el concepte va perdre del tot el seu significat geogràfic per acabar esdevenint netament polític. La data que va marcar el punt d’inflexió definitiu va ser el 1898. Catalunya havia perdut la seva colònia, Cuba, i Espanya havia perdut Filipines i totes les romanalles del seu imperi a Amèrica i l’Àsia. Mentre la burgesia repatriava el capital i impulsava el catalanisme, cada vegada apareixia més clar que Espanya era ja no un concepte geogràfic, sinó un Estat que a més a més liderava Castella i per a alguns, sense perspectives de canvi. Tan bon punt això va passar —en ser un procés, és impossible dir quan—, certs catalans van pensar ja en la independència.

El primer secessionisme, la primera vegada que emergeix un moviment polític organitzat amb aquest fi, amb idees pròpies—obviarem la República Catalana de Claris—és a finals del segle XIX. Els plantejaments provenien del romanticisme pel que fa als símbols i del republicanisme liberal, dit intransigent, pel que fa a l’ideari. Això no va evitar, però, que el primer separatisme, madurat a la dècada de 1910, no s’amarés del nacionalisme liberal-conservador de Prat de la Riba, llimant-ne els cantells més imperialistes.

Una de les fites és, sens dubte, la Diada de 1901. Una jornada d’ebullició insòlita, és també la data simbòlica del sorgiment del nacionalisme radical, de caire separatista, en la seva fase pre-política. En un homenatge nocturn a Rafael Casanova, es va ofrenar la ja habitual corona floral als «martres de Catalunya». En aquella ocasió, la policia, sabre en mà, va llançar-se damunt dels manifestants. Es practicaren vint-i-quatre detencions, les quals van constituir l’episodi de repressió més sonat que havia patit fins aleshores el catalanisme. La repressió va obligar a formar grups de suport separats dels del gruix del catalanisme.

El perenne mirall dels primers separatistes va ser Irlanda, sobretot a partir de la Pasqua del 1916. La gesta de Pearse, Connolly i companyia va revolucionar els ànims dels separatistes. Dotats ja de símbols —l’estelada, el record del 1714—, de publicacions —La Tralla, Renaixement—, d’idees i de cabdills propis —Martí i Julià, Macià, Cardona—, el separatisme va arribar a la cruïlla de 1919, amb el final de la Gran Guerra, amb un referent proper al qual assenyalar i dir: nosaltres, com ells.

El naixement del separatisme a finals del segle XIX i la seva consolidació el 1919 ens mostra el potencial d’èxit que pot assolir un moviment.

La cristal·lització en forma d’una organització política pròpia es va realitzar, a la fi, en la Federació Democràtica Nacionalista. El Sinn Féin havia guanyat a Irlanda, imperis que semblaven eterns s’havien esmicolat i Rússia es dessagnava en la guerra civil que havia de dur els bolxevics al poder. Milions de soldats tornaven a casa per trobar un món que ja no entenien, traumatitzats i transmutats per l’experiència a les trinxeres. La violència es traslladava del front a la rereguarda i els tractats de pau només ho eren en el nom. El 1922, naixia Estat Català, amb vocació d’esdevenir l’avantguarda militar del catalanisme.

El naixement del separatisme a finals del segle XIX i la seva consolidació el 1919 ens mostra la possibilitat —i el potencial d’èxit— que pot assolir la branca d’un moviment més ampli. Els separatistes es van pensar a sí mateixos com l’avantguarda del catalanisme, les seves forces de xoc i la seva reserva espiritual pura, incontaminada pels tripijocs de la política institucional. Durant els anys vint, trenta i quaranta, van estar molt a prop d’assaltar el poder en més d’una ocasió. Avui, com durant el règim de la Restauració, el gruix del catalanisme, ara independentista, torna a necessitar una avantguarda revolucionària que actuï i reflexioni fins a les últimes conseqüències. En un moment en què tot trontolla i emergeix la veritable política, cal estar prestos i disposats pel que ens deparin els temps.