Més enllà dels atemptats contra el rigor històric, la pitjor característica del biopic que Ridley Scott ha dedicat a Napoleó és la seva absoluta manca de profunditat. Poques vegades m’he trobat amb una pel·lícula que, tenint l’oportunitat d’explicar tantes coses, opti per no explicar-ne cap. Napoleon pot impressionar a més d’un amb els seus decorats exòtics o amb les seves impressionants càrregues de cavalleria, però el seu missatge —si és que en té— no és més elaborat que el d’una telenovel·la mediocre, protagonitzada per personatges plans i caricaturescos a qui tan sols sembla moure el sexe, la ràbia i l’ànsia de poder. Aquesta simplicitat, imperdonable venint d’algú que ha dirigit joies com Gladiator o Blade Runner, és encara més greu quan s’aplica a un dels homes més importants de la nostra era, algú que representa a la perfecció les característiques fundacionals del món contemporani.

Per entendre-ho tan sols cal fer una ullada a Napoleon the Great, la biografia de més de vuit-centes pàgines que Andrew Roberts (Baró de Belgravia) va publicar l’any 2014 i sobre la qual vam parlar en el darrer episodi de La Talaia. A més de ser un bon llibre, fàcil de llegir i ple d'anècdotes il·lustratives, el text de Sir Roberts té la virtut de trencar amb la tradició historiogràfica anglesa que, des de fa mig segle, s’ha dedicat a tractar a Napoleó com una mena de proto-Hitler guiat per una sèrie de complexos sexuals i físics sobre els quals no existeix cap prova fefaent. Davant aquestes acusacions —ben implantades dins el subconscient col·lectiu anglosaxó—, l’autor dibuixa un personatge que encarna «les millors parts de la Revolució Francesa, aquelles que encara sobreviuen a l’Europa d’avui en dia». 

Sense aturar-nos a debatre sobre fins a quin punt és oportú ser tan summament optimistes pel que fa al llegat revolucionari, és just afirmar que el general Bonaparte va establir alguns dels pilars que sustenten allò que, avui en dia, anomenem Occident. De fet, un repàs als cinc «processos convergents» que, segons Alain de Benoist, caracteritzen la modernitat —individualització, massificació, dessacralització, racionalització i universalització—, ens permetrà veure que tots ells van accelerar-se considerablement durant els prop de 15 anys que Napoleó va governar sobre França i els seus estats satèl·lit, primer com a Cònsol (1799-1804) i més tard com a Emperador (1804-1814/1815). Només observant els detalls de la cerimònia en què va ser coronat, espectacle que Roberts defineix com «el triomf definitiu del self-made man», podem percebre com aquest primer procés, el d'individualització, es mostra en tot el seu esplendor. 

Davant la presència de Pius VII, impotent en front del poder terrenal d’un home sense més fe que aquella que el porta a creure en ell mateix, el jove Cònsol col·loca una rèplica de la corona de Carlemany sobre el seu propi cap, trencant amb la concepció segons la qual els monarques ho eren sempre per voluntat divina. Que Napoleó s’autoproclami Emperador és, en el fons, una forma d’afirmar que tots els homes poden ser-ho, que l’única distància entre un individu concret i el tro que vol ocupar, la marca la seva ambició. Aquesta idea —pervertida pel nepotisme que va dur a Bonaparte a colocar als trons d’Espanya, Holanda i Nàpols individus que tenien per màxima virtut ser germans o cunyats de l’Emperador— encaixa força bé amb la ideologia meritocràtica que tant enervava als seus enemics. Francesc I d'Àustria o el Tsar Alexandre no podien tolerar la idea que les seves tropes fossin derrotades per mariscals amb orígens tan poc cèlebres com els d’André Masséna o Jean Lannes, fills de comerciants relativament pobres i ascendits a la noblesa gràcies a les seves qualitats militars, cosa impensable en la cosmovisió premoderna, fortament marcada pel llinatge.

És en l’àmbit de l'exèrcit on la massificació, el segon dels processos claus de la modernitat, pot entendre’s de forma més clara. Continuant amb la dinàmica de la lleva en massa —iniciada pels jacobins—, Napoleó recluta una quantitat de soldats mai vista, iniciant la campanya per la conquesta de Rússia amb una força de més de mig milió d’homes. Ja feia temps que la guerra havia deixat de ser una activitat limitada als mercenaris, però les xifres de combatents que participen a batalles com Leipzig (1813) o Waterloo (1815) marquen l’inici d’una nova era pel que fa al nombre de persones que se suposa que han d'assistir a un camp de batalla. Els jerarques de l’Europa de l’Antic Règim podien detestar a Napoleó, però van prendre nota de la seva forma de fer la guerra, que esdevindria hegemònica durant els segles XIX i XX. Com el Duc de Wellington reconeixeria anys després, Bonaparte va ser un gran innovador, «el millor capità de la seva època».

Més enllà de la influència que, en aquesta capacitat de reclutament, hi puguin tenir la destrucció de les estructures de poder feudal o la massacre infligida contra els rebels de La Vendée (1793-1796), que van facilitar la mobilització d’individus fortament lligats a la terra,  part del seu èxit recau en el poder propagandístic de Napoleó. Com explica Roberts, Bonaparte «era capaç de fer creure a la gent comú que les seves vides —i les seves morts— formaven part dels grans esdeveniments de la història». És així com, sense necessitat de Déu, l’individu troba sentit a la seva existència dins la massa armada, protectora de la nació. La defensa aferrissada de França, que té més d’ideal que de realitat concreta (encara eren molts els ciutadans incapaços de parlar la llengua nacional), és un clar exemple de la dessacralització de la qual ens parlava De Benoist. Sense caure en els exabruptes dels seguidors de Robespierre, instigadors del sinistre Culte a la Raó, Napoleó s’encarrega de situar els símbols del poder civil, com la Legió d’Honor, la bandera tricolor o el Chant du Départ, per sobre dels religiosos.

Tot i això, l’Emperador no va actuar mai com un enemic de la fe. Per molt que els seus principis il·lustrats l’incapacitessin per creure en l’existència de qualsevol ésser superior, Napoleó tenia clar que la religió era una eina útil per a l’exercici del poder. Com ell mateix va explicar a Pierre Louis Roederer, un dels seus homes de confiança, «la societat és impossible sense desigualtat; la desigualtat es intolerable sense un codi de moralitat i un codi de moralitat és inacceptable sense religió». Aquest mateix principi l’havia intentat posar en pràctica durant la campanya d’Egipte (1798-1801), en què va provar de guanyar-se el favor de la població local a base de coquetejar amb l’islam, arribant a alimentar, sense gaire èxit, els rumors sobre una possible conversió que mai va acabar d’implementar. Lluny de la personalitat impulsiva que Ridley Scott mira d’atribuir-li en al seva pel·lícula, el general cors entenia la vida des d’un punt de vista eminentment racional, similar al del que, avui en dia, anomenem Realpolitik. 

La frase «a un home com jo no li preocupen gaire les vides d’un milió d’homes», atribuida a ell per Metternich, ve a confirmar aquesta idea. On alguns hi volen veure una espècie de predilecció per la crueltat, un observador menys parcial hi trobarà la simple aplicació de la racionalitat pura, allunyada de sentimentalismes. Si entenem que tot objectiu té un preu, la prosperitat de l’Imperi Francès havia de costar, necessàriament, unes quantes vides. Això no implica que Napoleó no passés gran part del seu regnat provant de fer la pau amb els seus enemics, signant tota una sèrie de tractats que Àustria, Rússia i Prússia van violar una vegada i una altra. La mà estesa de Napoleó va topar, reiteradament, amb el maximalisme dels seus enemics, obsedits en destruir-lo a qualsevol preu. Part d’aquesta por, que no es pot desvincular de les idees de Joseph de Maistre sobre el caràcter «satànic» de la Revolució i dels seus fills polítics, s’explica per l’esperit universalista de l’Imperi Napoleònic, que el porta a voler expandir els principis liberals a tota Europa, diluint les diferències històriques en pro d’una idea de modernitat igualitària.

Una de les principals diferències entre el món tradicional i el contemporani radica en la seva concepció de la diferència. Mentre que per als antics era un valor positiu, per als pensadors liberals no era més que un escull, una xacra que calia eliminar. Napoleó formava part del segon grup, fet que queda més que demostrat amb l’aplicació, a tot el territori nacional, del Code civil des Français. Altrament conegut com a «Codi Napoleònic», aquest conjunt de lleis suposaven l’eliminació total de l’ordenament jurídic asimètric propi de l’Antic Règim, establint que regions tan diferents com Còrsega, Provença o Rouen havien de governar-se sota les mateixes normes, sense privilegis ni distincions de cap mena. Tot i les seves sonores excepcions, com, per exemple, la reintroducció de l’esclavatge a la colònia de Saint Domingue (actual Haití), Napoleó va ser un pioner en la defensa d’uns valors comuns, «universals», que havien d’aplicar-se a tot arreu, noció que ha arribat fins als nostres dies. De fet, no és gaire forassenyat afirmar que la Declaració universal dels drets humans, que la setmana passada celebrava el seu setanta-cinquè aniversari, és hereva tant del Codi Civil francès, com de les rèpliques que Bonaparte va anar promulgant pels diversos estats satèl·lits de l’Imperi.

Durant els seu exili a l’illa de Santa Helena, on moriria l’any 1821, Napoleó va reconèixer que el seu llegat més important calia trobar-lo fora de l'àmbit militar, és a dir, en la seva obra política, en la manera en què va ajudar a configurar la nostra era. «La meva veritable glòria no es troba en haver guanyat quaranta batalles; Waterloo eclipsarà el record de tantes victòries. El que no serà esborrat, el que viurà eternament és el meu Codi Civil», va dir en certa ocasió i la veritat és que costa dur-li la contrària. Diu la llegenda que les seves darreres paraules varen ser «France, l'armée, Joséphine», però si l’hora final li hagués arribat en un moment de major lucidesa, podria haver-nos regalat un simple «modernité», que, segurament, li hagués fet més justicia.