Nova Planta 2034. Ni treva ni pau és un dels llibres catalans més llegits de l’any. Ja no és un impediment a l’èxit el fet d’autopublicar-se un llibre sense editorial i sense publicitat. Internet ha canviat les regles del joc cap a una mena de democràcia del consum i l’èxit del llibre depèn, únicament i exclusiva, del que el públic decideixi. Crec que el plantejament enfocat a un nínxol, l’entusiasta recepció de l’obra i el recolzament en el boca-orella fa de Nova Planta 2034 una nova manifestació d’un fenomen que ja fa uns anys que existeix als Estats Units. Penso en llibres com ara Bronze Age Mindset (2018), Finally, some good news (2018) o Harassment Architecture (2019) o el català Doctrina Mèmica (2018) que, amb plantejaments igual de radicals, trencadors i subversius han acabat esdevenint manifestos, misteriosos i de culte, de noves subcultures polítiques molt actives a les xarxes. Nova Planta 2034 és un supervendes a Amazon i ocupa el primer lloc al podi dels llibres catalans, electrònics i físics, més comprats aquest 2024 a la plataforma. Ja era un silent èxit per Sant Jordi —els mitjans no van comptar-lo en no tenir editorial—, i les còpies venudes es compten per milers. Però jo crec que l’impacte no es reflectirà només en les vendes.
La primera notícia que en vaig tenir la vaig ignorar, però de mica en mica rebia les opinions d’amics nacionalistes que en parlaven en molt bons termes. Crec que mai m’han recomanat tantes vegades un llibre, en tan poc temps, tanta gent. Com que amb Marc Comanegra, pseudònim de l’autor, ja feia temps que ens volíem conèixer, la presentació del llibre va ser una excusa perfecta. A banda de posar-li cara, vaig aprofitar per comprar-ne un exemplar. No vaig trigar gaire a clavar-hi les dents, i me l’he empassat en tres moments, una setmana en total. Hi ha molts lectors que diuen haver-lo devorat d’una queixalada, i me'ls crec. He sentit a alguns relatar de viva veu, entre el públic de la presentació, com s’havien passat la nit en vetlla, subjectant el llibre gairebé com si una suor freda els regalimés per les temples i les galtes, incapaços de tancar-lo si no havien arribat abans a l’última de les tres-centes trenta pàgines.
És veritat que el llibre atrapa. No és per l’estil, que revela les primeres passes en l’escriptura d’un autor que ha dedicat la seva vida a d’altres quefers. Els personatges són superficials, previsibles, irrellevants; no varien, no donen grans lliçons vitals, ni reflexions filosòfiques inoblidables. El decorat no és especialment profund o detallat, tampoc. Qui hi cerqui aquestes coses tornarà amb les mans buides. Si el llibre s’hagués escrit en una altra llengua i en un altre país, Espanya per exemple, hagués quedat en una anècdota, un de tants llibres que autors fracassats pengen a Amazon esperant, mentre refresquen compulsivament la pàgina, el primer comprador. Però és clar, aquest llibre ha estat escrit en un país ocupat. I narra, i no n'avançaré res més, una lluita pel seu alliberament.
Especialitzat en la lluita armada al nostre país al segle XX, mai he llegit una obra així. Comanegra ha creuat una frontera. No descriu com fer un exèrcit, no redacta un manual de maniobres, ni desenvolupa fil per randa un pla per alliberar Catalunya. Però posa al cap unes imatges, unes seqüències, unes idees, una possibilitat, un estil. El llibre et fa sentir coses mentre el llegeixes. Et remou, et posa una vara de mesurar o un polígraf al teu patriotisme i a les coses que estàs disposat a fer pel teu país. Allò que has volgut sempre està passant, encara que sigui en ciència-ficció, i necessàriament supera els teus propis escenaris mentals. Es pot escriure això, en català? Es pot pensar? Segur que d’il·lusions i de converses sobre el tema tots n’hem tingut. Doncs algú les ha posat per escrit; ha solidificat la tertúlia i la imaginació, ha fet més tangible la idea de la independència d’una manera ben poc habitual.
Espero que el llibre, a banda de ser el primer d’altres i de millors encara, serveixi per obrir camí en l’imaginari independentista. Hem de gosar imaginar. Per això crec que esdevindrà un llibre de referència i, per a alguns, fins i tot, de culte. Per això l’autor té una tasca i una responsabilitat importants de cara als dos següents volums de la seva futurista trilogia. Nova Planta 2034 és una notable contribució a tot el que ens va faltar els últims anys des d’un angle, el de la literatura, tan inesperat com —m’adono un cop llegida l’obra— totalment necessari. És un dels exemples que, des del 2017, el que s’està fent és destriar el gra de la palla i anar més enllà; cobrir els flancs que van quedar descoberts durant el Procés. Allò que el llibre hagi inspirat en cadascú ens ho anirem trobant els anys a venir. Són moviments tectònics, tel·lúrics. Cada exemplar és una petita bomba de rellotgeria col·locada en els esperits independentistes dels lectors.