En el present número de la revista Esperit analitzem el concepte de metapolítica i la íntima relació entre cultura i política. Parlem també dels escacs i de la Catalunya que de jugadora ha passat a ser peça en joc amb el pas dels segles. Per últim, continuem aprofundint en l'estudi del sistema de castes que va funcionar en totes les societats abans de la moderna. Marc Comerma sosté que el fonament de la política és la cultura. Així doncs, la dominació espanyola de Catalunya es fonamenta en una cultura política de servilisme i obediència. Els catalans hem de valer-nos de nous ideals i valors per refundar integralment la cultura política del país. Per fer-ho, l’exercici metapolític s’albira com una eina eficaç a llarg termini, defugint de la cooptació i destrucció en la qual acaben totes les temptatives institucionals. Marc Maynou analitza les analogies possibles entre els escacs, la guerra i la política. En tots tres camps, les jugades mestre només ocorren després d’una execució estratègica coherent i ben preparada. En línies generals, la noció més important dels escacs és el control del centre del tauler. El Procés independentista ha semblat en molts moments un tauler d’escacs, una partida entre Catalunya i Espanya. Frederic J. Porta exposa que cada vegada que un sistema de postguerra s’afebleix i s’esfondra, Europa entra en un període d’un parell o tres decennis d’inestabilitat i conflicte generalitzats entre països. En aquests moments convulsos, com els darrers cinc segles, Catalunya s’espolsa la son per tornar a la història. Amb el tancament del cicle obert el 1945, s’obrirà una finestra d’oportunitat que caldrà aprofitar per canviar el que durant les èpoques de pau resulta quasi impossible. Borja Vilallonga aprofundeix sobre la no-casta dels txandala, el varna més inferior del sistema indoari. Vilallonga defensa que amb la modernitat i la tirania materialista, avui tots som txandala: des de Jeff Bezos i l'elit neoliberal global al tradicionalista més recalcitrant. Som marcats per l'apogeu txandala sota el qual tot és constantment destruït i sotmès a la necessitat quantitativa d'acumular.