Fa un parell de mesos uns amics van venir de visita. Entre gots de whisky japonès ens vam posar a parlar sobre la política del país. El procés, la traïció de Vichy, l’escarni constant de la Catalunya woke, el drama de les properes eleccions a Barcelona. La meva dona, tot i no ser catalana, va suportar estoicament la conversa —no és la primera vegada que es veu arrossegada a aquesta mena de tertúlies— es va mostrar interessada i va donar suport als arguments i opinions compartides, atenta que en cap moment les copes dels convidats quedessin buides. Tanmateix, l’endemà, quan estàvem sols, em va dir: «no entenc d’on traureu les forces per alliberar Catalunya, si sempre n’esteu parlant malament».

Òbviament la meva resposta va ser que no parlem malament de Catalunya, sinó dels mals de què la volem salvar. No critiquem Catalunya, critiquem els qui la governen, els «líders», el «procés», la Generalitat, els mestres figaflors, els funcionaris, la Colau, els cambrers argentins... Tanmateix, com en la majoria de coses, crec que ella té raó. Certament, poques vegades em trobo en converses en què es parli positivament del país, i crec que això no és només problema meu o dels catalans que conec. És irònic, com la meva dona va captar, que parli així de Catalunya quan —sense voluntat de posar-me medalles— he invertit tant de temps i energies a treballar per la seva llibertat.

És cert que quan parlem d’història cau alguna anècdota que m’arrenca el somriure i em fa brillar els ulls. Quan amb algun amic rememorem les conquestes a la Mediterrània, quan Pere el Gran va anar d’incògnit a batre’s en duel amb el Rei de França, quan la Barcelona del Nou-cents permetia a Eugeni d’Ors i Prat de la Riba imaginar un imperi català, o quan el txads germans Badia ens recorden com n'és d'aliè al nostre esperit el català figaflor. Però, al final, aquestes anècdotes que idealitzen un passat llunyà, més enllà de la motivació momentània, sempre acostumen a acabar amb un regust amarg. La màgia es trenca quan apareix la realitat d’un país que s’ha d’alegrar de les victòries dels altres perquè no en té de pròpies per a celebrar. Cada cop que penso en el record que quedarà de tot plegat en el futur, un calfred em recorre l'esquena.

Tanmateix, hi ha quelcom que no ens permet deixar-ho córrer. Existeix un país present, que viu en els amics, la família i els que compartim la comunió amb l’esperit de la llibertat de Catalunya. Estic segur que, per a molts, aquesta és l’única cosa que els impedeix llençar la tovallola catalana per sempre. Simplement, no podem deixar a l’estacada la família, els amics, la gent amb la qual hem compartit barricada o que ha confiat en nosaltres. Però això és experimentar la catalanitat com una condemna, no com un orgull. I aquest, per molt que alguns es vulguin fer els valents, és dissortadament un sentiment compartit per molts catalans.

Sovint els nacionalistes catalans ens hem trobat en una tessitura similar a la del coronel de la novel·la Patriotisme. En aquest llibre, Yukio Mishima ens narra l’última nit d’un oficial japonès durant el cop d’estat fallit del 26 de febrer de 1936. El coronel sap que els seus joves soldats volen fer un servei a la pàtria, però també sap del cert que no tenen les forces per guanyar. L’oficial no s’uneix a l’aixecament dels seus homes, però, per lleialtat cap a ells, practica el seppuku, compartint així el seu mateix destí. Aquest és el camí per salvar l’honor —si algun dia se’ns demana, esperem estar-hi a l’altura—, però aquest no és pas el camí per la victòria.

Que les critiques al procés s’estiguin convertint en el nou gènere d’èxit entre un públic independentista, no és més que una nova versió del masoquisme català. I sí, reconec que he contribuït a això, i ben probablement hi continuaré contribuint en el futur. Però en aquest afany de retre comptes amb qui ens han dut fins aquí, hem oblidat per què lluitem, hem oblidat què és el que ens fa orgullosos de ser catalans. I ho hem oblidat perquè no en parlem mai. Al principi no en parlàvem perquè ho donàvem per descomptat; després, perquè verbalitzar-ho ha passat de ser un brot d’esperança a una fantasia dolorosa.

Ens trobem atrapats entre les narratives de l’ocupant i les dels col·laboracionistes que no tenen cap altre objectiu que escarnir-nos i fer-nos sentir culpables per pecats que no hem comès —o que hauríem de cometre més sovint. A aquesta tessitura, s’hi sumen els discursos històrics construïts a pilota passada, contaminats per la mediocritat del present que, tot cercant els mals que assolen l’ànima del nostre poble, acaben donant una visió simplificada de la nostra història, en què sembla que tothom qui ha destacat a Catalunya o bé ha estat un venut o bé un il·lús. Aquesta és una mentida autocomplaent, un pensament traïdor amb el qual no hauríem de tenir miraments.

Ser català no és una càrrega. Ser català és ser portador d’una bandera mil·lenària, d’una tradició que es remunta a la Grècia antiga, i que ens dota d’una forma única de veure el món, que cap altre poble té. Una manera que ens ha permès subsistir i vibrar durant segles, fins i tot en els nostres moments més foscos. I la nostra forma de ser catalans —malgrat segles d’opressió i dècades de castellanització— és tan forta que fins i tot els botiflers tenen una manera catalana d’arrossegar-se davant els espanyols.

Hi ha pobles que han passat penes molt més grans que les nostres i s’han aixecat amb la força per conquerir el món. Però també hi ha pobles que han passat per molt menys que nosaltres i han desaparegut sense ni tan sols esdevenir una nota a peu de pàgina als llibres d’història. En els temps de la cultura de la víctima, als catalans més ens val posar en valor el nostre estoïcisme. Malgrat tots els malgrats que ens puguem imaginar, la realitat de la nostra existència és el major tret de grandesa del nostre poble. Som catalans, amb tot el que això comporta. Donar-li un regust tràgic a la nostra identitat és el clau amb el qual els espanyols volen segellar el nostre taüt.

Han passat cinc anys del Primer d’Octubre i el nacionalisme català encara està de dol —les nostres rebesàvies trigaven menys a trobar un nou marit quan quedaven vídues. És hora de deixar enrere les robes fosques: el nostre país comença a estar madur per un moviment que afirmi la seva vitalitat i desvetlli el seu ordre creador. El temps de dol i reflexió ens ha ajudat a aprendre lliçons, però aquest ja ha passat. Ara cal tornar a posar en valor la nostra manera única de veure el món, transmesa en la nostra tradició. Que ens permeti reconciliar-nos amb els nostres valors oblidats sota el franquisme, l’autonomisme i el processisme. El moment comença a estar madur per al sorgiment d’un moviment polític i cultural que entomi de nou la bandera dels valors de la pàtria, la família, la prosperitat i la fe en l’eternitat. És hora de treure Catalunya de la seva mort en vida.

Il·lustració a càrrec d'Albert Sala