No hi ha a Catalunya un sol espai de la vida pública, política i econòmica del país que gaudeixi de bona salut i que no faci mal a qui s’estima la nostra gent. L’administració és disfuncional i s’ha convertit en una agència de col·locació. El nivell de càrrega impositiva augmenta de forma directament proporcional a la mala qualitat dels serveis públics. En l’àmbit polític, de més bona o mala gana tothom treballa per al Partit Socialista, i Catalunya, de l’ambició de ser un estat lliure, ha passat a seguir el camí dels estats fallits.
El preu de l’amnistia.
El pacte de l’amnistia entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont ha fet que el món ens torni a mirar, i sembla que el que ha vist no li ha agradat gaire. Malgrat que hi hagin posat Rodalies i el deute pel mig, tots sabem que el cor d’aquest pacte no són acords polítics, sinó la supervivència personal i política de Sánchez, de Puigdemont, de Junts i tots els seus beneficiaris. Això a fora ho han vist clar i, deixant de banda mentides i exageracions, si la premsa internacional veu en el pacte d’amnistia un caràcter de quid pro quo entre castes polítiques més que un acord programàtic, quelcom de cert ha d’haver-hi.
Aquest acord consuma el que van començar ERC i Junqueres, i demostra que les crítiques de Junts eren, com molts ja apuntàvem, un simple estratagema electoral. Així, a Catalunya es va consolidant l’hegemonia del PSOE i la supeditació més o menys conscient de Junts-ERC-CUP (i òbviament Comuns) per tal de salvar les seves menjadores. El pacte de l’amnistia certifica aquesta nova normalitat i marca el tancament definitiu del Procés.
El fet de que els partits i entitats processistes hagin de fer veure que encara treballen per la independència, genera més problemes que beneficis. Però com que encara no han sabut empescar-se una nova martingala que els permeti captivar els votants, —la bona gestió no serà pas— i l’espantall de l’extrema dreta no els permet diferenciar-se gaire del PSOE, encara van parlant de referèndums, fer el català oficial a Europa i de la contractació de mediadors internacionals de renom com Rodríguez Zapatero. Queda clar que, a manca d'alternativa, una ficció sense vida és millor que la misèria de la realitat despullada.
De tant en tant, han de fer algun show adolescent per demostrar que encara poden emprenyar, guanyant-se la condescendència dels socialistes i fer que bona part dels espanyols pugin per les parets. Un exemple d’això el podem trobar en la visita que Puigdemont va fer al Parlament Europeu per discutir el pacte de l’amnistia a petició del Grup Popular. Aprofitant la predilecció dels catalans per creure’ns els mestres de la ironia fina i l’audàcia —les «pensades», com deia d’Ors— Puigdemont va voler vendre una sessió d’escarni com una passa en fals del PP, ja que havia dut el problema català a Europa. Salvant les distàncies, és com si els jueus haguessin celebrat la Kristallnacht perquè era una bona manera de mostrar que l’Alemanya Nazi tenia un problema amb l’antisemitisme.
El problema no és només el desprestigi de l’opció independentista a casa i a fora, sinó que, fent veure que es volen fer coses que no es volen fer, s’atia la mobilització del nacionalisme espanyol, permetent que guanyi múscul al carrer i es reforci, mentre el nacionalisme català s'afebleix i s’infantilitza. S’alimenta un posat suïcida i s’assumeixen els riscos a canvi de minsos beneficis – si n’hi ha. La història és imparcial a mostrar que aquesta és la mena de forma d’actuar que condueix un poble alegrement al seu extermini.
Però això els importa poc, perquè aquest és el preu que Junts-ERC-CUP han de pagar per poder garantir el seu espai de poder institucional que no té més objectiu que permetre'ls continuar ocupant menjadores. En aquest sentit la submissió al PSOE no significa tampoc un el retorn al «peix al cove», com alguns desitjarien. Aquell món està tan mort com el Procés i a Espanya no queda espai per tornar a articular aquest joc amb el PP. Pel mateix motiu no estem tampoc a les portes d’una segona transició, o qualsevol altre horitzó d’estabilitat. El que hi ha és el que veiem, un joc de malabars per mantenir el modus vivendi autonòmic, mentre la governança de Catalunya de l’Estat i de la resta d’Europa es va deteriorant.
Els dos camins del nacionalisme català: turboprocessisme o nacionalisme.
Amb aquest panorama, què li queda al nacionalisme català? Veient l’hegemonia del Front Unit liderat pel PSOE amb la col·laboració de Junts-ERC-CUP i els Comuns, i el descontentament mostrat pels més de tres-cents mil abstencionistes, molts estan començant a parlar sobre el «quart espai» independentista. Per ser un poc més clars el quart espai és el que comprèn el món de Primàries, els octubristes, els de la llista de país de l’ANC, el Front Nacional, Aliança Catalana, els lectors de la Revista Esperit i malcontents d’altres procedències que s’han abstingut a les eleccions.
Per raons òbvies, aquest «espai» incorpora moltes coses que no són estrictament les mateixes. Per poder entendre millor quins moviments hi ha hagut en les plaques tectòniques del nacionalisme català, crec que dins d’ell podem definir dues pulsions diferenciades: la turboprocessista i la nacionalista.
La que jo anomeno turboprocessista està formada per aquells recriminen al processisme no haver aplicat el mandat de l’1 d’Octubre i que, per tant, entén que cal acabar el que Puigdemont i Junqueras van començar, ja sigui aixecant la DUI o tornant a impulsar un «nou embat» contra l’Estat similar al del 2017 «però aquesta vegada de debò» i «arribant fins al final.» Tot i tenir un plantejament crític amb el processisme, no deixa de compartir-ne l’essència. Aquest seria l’espai que podem trobar més o menys representat en els discursos de la llista de l’ANC, Primàries, i el tàndem Graupera-Ponsatí.
Per aquest sector la finestra d’oportunitat oberta durant el 2012-17 continua oberta i simplement cal reactivar els motors. La realitat és que la finestra d’oportunitat de l’1 d’Octubre no és que estigui tancada, és que l’han esmicolat i fins i tot han ensorrat la paret que la sostenia. El turboprocessisme no només ens manté atrapats com un mico que sempre topa contra la gàbia, sinó que té la tendència a acabar sumant-se a iniciatives creient que aquest cop «sí que anirà de debò» i sovint alimentant la pulsió immoladora que l’autonomisme promou entre els independentistes, entrant en confrontacions espúries amb l’Estat, sempre guardant l’esperança que els «nostres polítics» entraran en raó. Només cal veure quants ferms crítics amb el processisme s’han apuntat a defensar el pacte de l’amnistia i a prestar-se a atacar líders europeus caient en la trampa dels socialistes de fer campanya per l'oficialitat del català a la UE.
La segona pulsió és la que jo anomeno nacionalista, o nacional-populista. La consciència nacionalista de manera instintiva vol deixar enrere la etapa del processisme, entén que cal tornar a posar el focus en un nacionalisme català que no pot centrar la seva estratègia, discurs i acció política en un inexistent horitzó d’independència a curt o mitjà termini. Això sovint es barreja i es confon, apropant-se, en ocasions, a una ficció neoautonomista, que vol retornar a la idealitzada Catalunya de Pujol, representada entre d’altres pel Pdecat i els seus succedanis.
Tanmateix, si alguna cosa sembla diferenciar profundament el nacionalisme del neoautonomisme és una la pulsió populista–llibertària, que desconfia de la casta i les institucions autonòmiques i aposta per un moviment autònom, que pot valer-se de les institucions, però no caure en el parany de quedar absorbit per aquestes com va passar amb Pujol. Una part important d’aquesta pulsió ve alimentada per la constatació del declivi econòmic i demogràfic, fets que se sumen a les problemàtiques derivades de la mala adaptació a la globalització, l’increment de la digitalització, la immigració, i les tensions intergeneracionals. Ras i curt, la certesa que els catalans no és que siguem ja un poble ocupat, sinó que hem perdut el domini de la nostra terra. Aquest sentiment és compartit des de diverses posicions ideològiques, que estan arribant a conclusions similars i comencen a sorgir diferents iniciatives intel·lectuals i organitzatives que volen generar corpus per a l’alternativa nacionalista.
En termes electorals, aquest sentiment és recollit majoritàriament pel Front Nacional i Aliança Catalana. Malgrat no renunciar a l’horitzó d’independència —i fins i tot compartint algun plantejament encara processista per assolir-la—, ambdós partits han mirat d’articular programes nacionalistes en els quals el centre del seu discurs no l’ocupa un horitzó immediat de secessió, sinó la voluntat confrontar altres temes, en especial la seguretat i la immigració. Torno a repetir, seria un error, però, pensar que la pulsió nacional-populista es limita a aquests dos partits i a l’espai ideològic que poden representar solament. Ara bé, és important també reconèixer amb les limitacions i diferències que es puguin tenir, que són els únics que realment estan intentant presentar aquesta batalla al camp electoral i han articulat la seva pròpia aposta en clau nacionalista catalana. Si aquestes alternatives no són prou bones, recordem que la fortuna beneficia els audaços i no hi ha res que impedeixi a ningú treballar per crear-ne de millors.
L’hora del nacionalisme
Existeixen vasos comunicants entre aquests dos «quarts espais», i podem trobar molts matisos entre mig. Però és important tenir en compte que no representen exactament el mateix. I això és clau perquè la pulsió que s’imposi segurament decidirà la supervivència de Catalunya.
Si el que s'imposa com alternativa al processisme és el turbo-processisme, aquest marc ens deixarà atrapats en el pensament màgic, no permetent-nos entendre que, sense refer els fonaments del nacionalisme català, no tindrem parets on obrir finestres d’oportunitats. En el millor escenari les estampades quixotesques del turboprocessisme donaran espai a l’autonomisme per a recofigurar-se, en el pitjor, i més probable, s’acabarà consolidant la valencianització del país i per tant podem oblidar-nos de cap horitzó d’alliberament a llarg termini.
Per aquesta raó hi ha un perill important a estendre l’ús polític de l’abstenció ad eternum. Com acostuma a passar en el panorama de la catalanitat rebel, d’una acció exitosa s’intenta trobar l’eina aprofitable per a tots els contextos. Després de l’èxit de les Consultes el que calia era fer referèndums; després d’Urquinaona, el que calia era fer «nous urquinaones»; després de l’abstenció a les municipals i les generals, ara el que solucionarà tots els problemes és no tornar a votar mai més. El moment de l’abstenció està acabant, si no està ja totalment esgotada poc li queda. El malestar ja s’ha demostrat, i es fa patent cada dia a les xarxes. L’autonomia està desfeta i fa aigües per totes bandes.
El que realment fa mal en el mercat electoral als partits del sistema no és que els clients els deixin de comprar, sinó que comprin a la competència. Ara bé, per als partits del sistema col·laborar amb la creació de la seva competència és quelcom que consideren imperdonable. Per això fa l’efecte que l’apel·lació l’abstenció com a única via d’acció, és una manera d’acomodar-se a la misèria, o fins i tot col·laborar-hi, tot mirant de conservar un posat rebel.
Algunes lluminàries que han sigut molt crítiques amb els partits del procés, ara se centren a atacar les seves possibles alternatives nacionalistes. Alhora, es mostren més o menys conciliadors amb un cert realineament de l’espai de Junts, que compra algunes idees de forma retòrica com la critica al wokisme o la immigració, però que es manté en la mateixa inoperància pràctica que han caracteritzat els governs de la casta autonòmica durant la darrera dècada. Potser així podran assegurar el seu lloc a les tertúlies i les columnes de la premsa del país.
Alguns argumenten que una alternativa política podria ser cooptada pel sistema institucional, por totalment certa vist l’historial polític dels darrers anys. Però si no hi ha ningú disputant els espais polítics al processisme i mostrant lideratge per guiar Catalunya cap a una altra direcció, justament el que acabarà passant —com ha passat amb totes les bones idees produïdes a aquest país a la darrera dècada— és que els partits processistes acabaran cooptant-les per als seus propis interessos i seguint engreixant la menjadora autonòmica. Veiem que ràpid ha reconegut el problema de la immigració ERC davant la desfeta educativa reflectida als informes PISA.
Malbaratar el que s’ha guanyat amb l’abstenció allargant-la en el temps sense treballar per generar una alternativa política és un crim que l’esperit de Catalunya no ens perdonarà. El poble de Catalunya vol gent que comenci a fer passes endavant, que vulgui liderar i construir excel·lència nacional.
El que ens cal ara és des de tots els fronts, bastir una alternativa nacionalista, que ens permeti construir els fonaments per construir un estat lliure. Certament no la veurem néixer demà, però definitivament cal fecundar-la avui.
