En política res no roman quiet, per molt que de vegades sembli que impera la calma i tranquil·litat pròpia de les democràcies burocratitzades. Tot i això, com palesen els resultats de les darreres eleccions, el cicle de crisi de la dècada del 2010 no s’ha acabat de tancar a Espanya i molt menys encara a Catalunya. Hi ha tremolors que auguren nous terratrèmols en el futur. En un context de relativa incertesa com aquest, l’abstenció esdevé un forat negre al cor de qualsevol projecte polític, evidencia que la ferida és encara oberta i la seva força silenciosa obliga el sistema a fer moviments per mirar de controlar-la, dirigir-la i desactivar-la. Encara hem de veure si l’abstenció sobreviurà i s’ampliarà a les eleccions autonòmiques, però el sotrac que han suposat els comicis espanyols han posat en guàrdia la masoveria nostrada. En l’abstenció hi ha la clau de la supervivència o l’extinció del règim. L’abstenció fa net, perquè talla vies de finançament i desinfla de càrrecs i cadiretes els partits de la col·laboració. Mentre afebleix l’autonomia, dona aire i marge als que treballen a defora. Per això, encara que la prova del cotó fluix autonòmic sigui mirar qui crida a la participació i qui a l’abstenció, alguns estan posant els ous en aquest segon cistell. Pel que pugui passar.
Fenòmens produïts els últims mesos han estat il·lustratius. La victòria de Sílvia Orriols a Ripoll és símptoma, i no causa, del canvi de sintonia de la política catalana, i per això en els debats sobre Orriols hi ha més passió i visceralitat que en els debats sobre les eleccions de Barcelona, que van ser un mer intercanvi de cadires i sous. Tant pels defensors com pels detractors d’Orriols, Ripoll ha esdevingut una de les capitals de comarca més importants des d’un punt de vista simbòlic. L’èxit sobtat de la jove política ha fet que alguns aixequin les orelles i modulin els discursos per, tard o d’hora, intentar aprofitar l’onada populista de descontentament general i l’esclat de la qüestió de la immigració, un fenomen europeu que ha arribat al nostre país amb retard. Si bé s’ha reprès l’esgotadora adjudicació de la llufa de l’extrema dreta a TV3, l’emergència d’actors outsiders que operen fora del sistema ha portat polítics de divers signe a posicionar-se respecte del fenomen Orriols, des dels populistojuntaires més estridents als majordoms de Godó i el boirós espai del PDeCAT. Orriols marca, en gran part, el pas de la política catalana; n’és alhora timbalera i termòmetre. Mentre uns esperen parasitar el nou fenomen d’Aliança Catalana i d’altres l’enalteixen per sumar-s’hi, la resta volen treure’n rèdit i pretenen reanimar el vell fantasma de l’antifeixisme per intentar sobreviure a través dels traumes profunds del país. Tanmateix, la foto que Santiago Espot va fer-se amb Orriols just després de la seva investidura ens recorda que hi ha una part del sotabosc polític català que fa temps que esperava un moment com aquest.
La possibilitat d’introduir un cavall troià en la ciutadella del sistema de partits no es pot prendre a la lleugera; no en temps de crisi. El sistema pot tenir interès a fer servir Orriols d’espantall, com Espanya amb VOX, però la situació és molt més volàtil a Catalunya, perquè Orriols connecta amb el pujolisme, però també amb alguns dels corrents i les energies de l’independentisme català anterior a 1939. L’estètica d’Aliança té un regust pujolista, però Sílvia Orriols ve dels ambients d’Estat Català i el separatisme històric, i en comparteix els mites i els referents. Que triomfi una o altra visió de les coses tindrà repercussions. Segurament convé tenir present, tanmateix, que el recorregut de la formació que encapçala la batllessa de Ripoll és encara incert i, en tot cas, clarament limitat.
Més enllà del que bategui en Aliança Catalana i les seves possibilitats, de cara a l’independentisme, hi ha també el perill d’oblidar el nacionalisme català i acabar abraçant dinàmiques espanyoles o europees, com va fer el processisme del llaç groc, els drets democràtics i l’amnistia —aquesta vegada, però, des de l’antiimmigracionisme, les crides a l’ordre i la seguretat i al conservadorisme. La combinació forana de laïcisme a la francesa i de discurs anti-woke a l’estil nord-americà no té res a veure amb l’electorat català, i la mera transposició de l’afartament contra la immigració en indrets com el Ripollès no pot tenir mai els resultats que la formació necessita a escala nacional. El cavall de Troia d’Orriols és només això; una escomesa per obrir camí. Però a l’interior, queda pendent encara un combat llarg per poder obrir les portes a l’alternativa. De moment, doncs, Orriols juga un paper semblant al de l’abstenció, i causa una por i reacció comparables. La pinça autonòmica entre crides extorsionadores a la participació i la remor sobre coalicions o llistes cíviques obeeixen a l’angoixa que, en un futur no gaire llunyà, l’abstenció es vertebri o s’articuli com un espai incontrolable pel règim. Hi ha alguns que creuen que Aliança és aquesta concreció de l’abstenció, però en realitat és un tempteig més reeixit que el del FNC o Primàries. Hi ha molt a fer encara. No podem saber quant més pot durar aquest moment de crisi o de transició, amb el Procés i els seus vividors jugant a les cadires gràcies a l’abstenció i la victòria del PSC. Potser queden molts anys. Esperar que passin els trens ideals pot portar-nos a la inacció permanent, però cremar tots els vaixells en un projecte encara immadur, que cerca fer un assalt ràpid al Parlament i excessivament dependent d’un líder amb males companyies provinents del procés, com ja va passar amb Graupera i Primàries, pot generar terra cremada altre cop.
Ara per ara, la situació política recorda al final de l’onada que va seguir la qüestió de l’Estatut, abans de l’inici del Procés. L’abstenció al referèndum del 2006 va deixar marge per les consultes, i el descrèdit general de la política catalana i l’espanyola va permetre que diversos partits entressin al Parlament, de la CUP a Ciutadans, que jugarien un paper de primer ordre en el plantejament dels discursos dels espais independentista i unionista, aleshores encara en configuració. Va ser en aquell moment, pels volts de 2010, que va començar el Procés, si l’entenem com l’intent del règim autonòmic de canviar certes coses, sobretot els discursos, per tal que tot quedés igual. Solidaritat Catalana per la Independència, apareguda en aquell context, comptava amb moltes de les peces correctes per convertir-se en catalitzador de l’independentisme, però les maniobres convergents i la pressa de López Tena van permetre fagocitar el partit amb rapidesa. Potser, també, l’autonomia i la vinculació mental i emocional que els catalans hi tenien era massa forta encara. Malgrat tot, Solidaritat primer i Primàries més tard tenien molta més frescor i poder d’atracció, i eren per tant molt més perillosos pel poder colonial que no ho són ara Aliança Catalana, el Front Nacional o les Primàries actuals. De fet, passat cert llindar d’èxit, per un partit el risc ja no és el de l’exclusió, sinó el d’inclusió en les dinàmiques autonomistes. És fàcil acabar sent un dels sectors radicals d’una Convergència reconstituïda, una crossa del binomi del PDeCat o el nou Junts que pretengui ocupar la centralitat per no deixar-la a ERC. Sílvia Orriols és devota seguidora de l’emblemàtica figura de l’independentisme històric i Daniel Cardona i Civit, però no ho és la direcció del seu partit. A la llum d’això, i d’un discurs fàcilment assimilable per l’espanyolitat i els seus marcs conceptuals de la dreta i l’esquerra tradicionals, el risc d’Orriols de caure, per passiva, en interessos espanyols és evident.
Els convergents sempre es creen possibilitats de metamorfosi infinites, perquè saben adaptar-se a qualsevol posició i treure’n rendibilitat. Avui dia, es tracta de manipular qualsevol figura o moviment que sembli genuïnament independentista o trencador per preservar l’status quo. Els ha funcionat no poques vegades, i fa anys que molts històrics de l’independentisme, en alguns casos militants durant franquisme, així com gent compromesa de generacions més joves, retuita i comparteix articles d’opinadors de Junts que juguen a desmarcar-se del seu propi espai, però continuen pensant amb els mateixos marcs mentals, en siguin conscients o no. Alguns tenen contacte amb Ponsatí, Costa i Fachín, amb qui estan celebrant reunions. En aquestes maniobres es veu la importància de forjar un discurs, opinadors i espais propis, allunyats del règim, de les seves transformacions i dels seus tentacles, siguin persones o idees.
En aquest últim sentit, també es poden apreciar, en certes defenses de la llengua i les esperances de pagueta o atenció d’alguns nous opinadors, ulteriors metamorfosis, potser més subtils però essencialment iguals, del processisme o l’autonomisme convergent. La desbandada d’aquest espai i la disgregació en nombroses agrupacions i personalitats no impedeix que es puguin traçar línies i assenyalar punts de contacte entre les diverses famílies. Convergència continua existint, encara que no ho faci com a partit organitzat i disciplinat, sinó com una mena de campi qui pugui subtil, sense contorns definits. Clara Ponsatí intenta acostar-se als joves i a l’espai de l’abstenció amb Graupera com a símbol contestatari al seu costat. En els actes i presentacions de llibre que fa arreu, Ponsatí marca distàncies amb el fallit Consell per la República i el vell pujolisme, però els seus equilibris impossibles i les limitacions, seves i de Graupera —qui ja va tenir la seva oportunitat a Barcelona— posen, a la pràctica, el missatge al servei dels convergents. El reciclatge de l’autodeterminisme i del mite d’Urquinaona els situen en una mena de nostàlgia crítica del Procés. Tampoc no s’entén que intentin fer ara el que no van fer el 2019, el 2017, o quan fos. Res de fèrtil, doncs, pot sortir dels seus buits discursos radicals, i de dues figures que estan cremades per motius diferents, i el seu exemple demostra que de l’entorn dels partits no se’n pot aprofitar cap recurs. Cal fer net amb tot una generació, en les idees i en les persones.
A l’aguait hi ha, també, la branca radical de l’autonomisme cívic. És en aquest espai on Agustí Colomines opera amb coordenades similars, amb l’intenció d’atiar el conflicte nacional però deixar explícitament fora del taulell els elements indesitjats, des del FNC a Aliança, i encara defensant la participació electoral, però en clau partidista. El seu és un Junts com el Scottish National Party, d’un progressisme que ja pertany a una altra època. Laura Borràs, no gaire lluny, té enveja del culte a la personalitat de figures com Orriols, i s’aferra al seu grup de seguidors histriònics. Josep Costa i López Bofill defensen l’última mutació d’aquest octubrisme o turboprocessisme que actua com si només calgués encadenar uns dies d’Urquinaones amb les consignes sobre el Mandatdeludoctubre per establir un Estat català.
A tot això, la premsa no ha deixat de fer la seva feina oficialista. Articulistes joves, com Ot Bou o Montserrat Dameson, encara han de fer una diagnosi no parcial i limitada del moment en què vivim, anant més enllà de descriure el funcionament dels partits —on brilla especialment el primer—, o simplement parasitar les idees de l’Enric Vila —on brilla exclusivament la segona, setmana rere setmana, però sempre fent ecos un parell d’anys tard, quan ja no hi ha risc, i els articles esdevenen anècdotes. Els politòlegs i tuitaires que recluta Núvol, per altra banda, no ofereixen perspectives majors de talent, i els diaris de sempre fan el de sempre i amb les persones de sempre: les institucions no es senten còmodes amb noves veus ni amb crear espais —fins i tot si han de ser simulats— de llibertat on els joves puguin respirar. L’esclerosi del sistema autonòmic es mostra en aquesta incapacitat per assimilar o renovar-se com ho feia abans. L’intent d’acomodar La Sotana a TV3 no va sortir bé i, potser, de cara al futur, l’esperança del règim és que la sensibilitat cupaire segueixi aglomerant el descontentament catalanista —tot això malgrat que el resultat de les eleccions generals sembli apuntar en direcció oposada.
Proper a aquestes latituds hi ha l’espai proscrit, que podem ubicar en el triangle entre les «Matriotes», el filòleg Gerard Furest i l’última transformació reescalfada d’Albano Fachín o Josep Costa. Publiquen a mitjans com l’Ara, Núvol o Octuvre. Dels dos primers no cal dir més que representen el més oficial de l’oficialisme. Però és interessant el tercer i últim, que juga amb l’estètica i l’estil xiuxiuejat-conspiranoic-completista tant en boga després de QAnon i l’època de la postveritat, però que no deixa de ser un refregit discursiu del que diria Rahola, presentat, a més, per Marta Sibina, que ve dels Comuns i ara forma part del Consell per la República. Aquí, la cantarella dels drets lingüístics pot fer de bon esquer, amb el reclam de la retolació en català, Netflix per tothom i bústies de queixes per la llengua a cada cantonada. Naturalment, els drets lingüístics són valuosos —o, dit de manera més clara i senzilla, la defensa del català ho és—, però el discurs centrat i articulat en aquest programa i discurs de mínims només serveix per bescanviar les aspiracions nacionals i retenir l’electorat tradicional en el circuit dels partits. És la nova manera que ha trobat el processisme de pintar-se d’una dignitat pseudorevolucionària o alternativa que permet anar fent sense que canviï res.
L’autonomia ho vol embolcallar tot, i els partits ponen ous, com les serps, a diversos nius. El món convergent va d’Aliança al PDeCat, d’Octuvre al Consell per la República, i el món a la seva esquerra —ara mateix en tensió entre ERC, CUP i els republicans espanyols— s’estén de les «Matriotes»a Poble Lliure. No es tracta que ho tinguin tot comprat ni que hi hagi relacions de vassallatge explícites, sinó de la utilitat que idees i sensibilitats respectives tenen per cada grup de poder, que després pot aprofitar-ne els productes per vendre el seu pinso a l’electoral. Fa no gaire, ERC somiava amb agombolar l’hegemonia del vell pujolisme en una nova coalició republicana capaç d’entendre’s amb el progressisme espanyol: la intenció de fons era dominar el PSC a Catalunya i els satèl·lits de Sumar i d’altres grupuscles anomenats progressistes mentre arraconaven els convergents. Avui, aquest somni sembla cada cop més una quimera, perquè els espanyols han vist que no els calen catalans per pacificar Barcelona o Catalunya. Si el cant electoralista recent ha estat que hem d’unir-nos tots plegats per foragitar el llop espanyol, el cant del futur serà frenar l’extrema dreta catalana. En la mesura que puguin, els partits jugaran a fer bescanvis irrellevants de competències en infraestructures, o miraran de garantir drets lingüístics aquí i allà. Però sense el xantatge de fons que suposa tenir el control de l’electorat català, aquests bescanvis seran els seus cants fúnebres i poc més. El caos dels convergents i la supeditació d’ERC a la identitat republicana espanyol han deixat un espai orfe: l’espai independentista.