Per superar el dol del procés ens cal aclarir realment quina és l’essència del processisme. En aquesta qüestió existeix avui encara una certa confusió, ja que l'adjectiu processista ha esdevingut gairebé sinònim de botifler. Però això és un error. Hi ha un bon gruix d’independentistes honestos, crítics i fins i tot obertament enfrontats amb el govern que parteixen d’un marc de pensament clarament processista.
L’essència del processisme, més que la submissió a Espanya, és la fe en la ficció liberal democràtica. D’això ja en vaig parlar l’any 2016, i podríem definir la ficció liberal com aquesta idea segons la qual, un cop la voluntat democràtica d’un poble ha estat expressada, només és qüestió de temps que aquesta voluntat s'acabi imposant. La independència és, essencialment, una qüestió de dret, un problema administratiu lligat al compliment de garanties democràtiques, on el vot al final sempre acaba doblegant els enemics del progrés.
Així, el marc processista sempre ha sotmès el possible naixement d’un futur estat català a l’aplicació d’un mandat democràtic a favor. Però, quin és concretament aquest mandat? És aquí on trobarem els matisos entre els diferents tipus de processisme. Considerar que la independència és qüestió de tenir 68 diputats, o el 50+1%, o el 55%, o el 60%, o actuar en nom del 80%, forma part de la mateixa lògica errònia. La realitat és que les independències normalment s’embolcallen d’una forma democràtica a posteriori. Fins i tot en aquells casos on s’ha produït un referèndum que ha conduït cap a una declaració formal d’independència, aquest s’ha realitzat un cop el nou Estat ja era la realitat dominant.
Prenent aquest marc democratista, la independència esdevenia una cursa contra rellotge per a guanyar un plebiscit que realment no existia. Dins d'aquesta lògica, la part catalana ho va convertir tot en quelcom negociable, la catalanitat inclosa. Si hom creia que això s'havia de resoldre fonamentalment a través d’un procés electoral en un horitzó temporal més aviat curt, l’objectiu principal era aconseguir més vots pel Sí que pel No. La resta és secundari, i qualsevol concessió feta en campanya podria ser redreçada gràcies a la força cohesionadora del poder sobirà de l’Estat. Que els catalans com a comunitat nacional fóssim forts, era menys important que no pas que «fóssim més», i així ens trobem avui: no només som menys, sinó que també som més febles.
Malgrat el fracàs absolut d’aquestes idees, aquestes continuen essent, encara avui, l’eix vertebrador de la cultura oficial catalana en la seva versió més perversora. I no és tan senzill liquidar-les, perquè el processisme no neix en el buit. Les arrels ideològiques del processisme tenen el seu origen, en primer terme, en un marc global de la postguerra freda. I, en segon terme, en un reciclatge dels patrons de les idees dominants al postfranquisme. El processisme és, al cap i a la fi, l’evolució ideològica del catalanisme de la generació que neix i madura després de la Transició, i agrupa els seus diversos vessants, des del pujolisme al postcomunisme.
Processisme cínic i processisme creient.
Dit això, m’agradaria fer aquí una distinció entre el que podem anomenar el processisme cínic o oficial, i el processisme «creient» o «crític», per fer palesa la seva confrontació amb el govern autonòmic. El processisme cínic és el que normalment identifiquem amb només el mot processisme. Són en Junqueras, Òmnium, el Govern de Vichy, Jordi Sànchez; però també el món de la Rahola, Laura Borràs, Puigdemont, etc. Entre els que donen suport a aquests últims comencem a veure-hi el solapament amb el processisme creient. Aquest és el processisme que hi creu, que considera que l’independentisme anava pel bon camí i simplement es va torçar, el 2017, per l’acció de comptats individus. Per ells el que cal no és obrir noves vies, sinó tornar on érem abans del Primer d’Octubre.
Aquest és el món que incorpora gran part de l’independentisme dissident, que treballa al marge dels partits parlamentaris. Els trobem en els diferents moviments de llistes unitàries «sense polítics» o en entitats com l’ANC, per exemple. Quan els anomeno «creients» no només ho faig referint-me als que encara creuen en Puigdemont i companyia, sinó també a molts que li diuen el nom del porc. Els dic «creients» perquè es creuen el full de ruta proposat durant el Procés.
El processisme creient basa la seva crítica en el processisme cínic, en el fet que no van fer el que deien que farien. Aquesta és una crítica vàlida, lògica i necessària. Però el problema dels crítics està en creure que allò que el processisme deia que faria era una bona recepta, o, el que és encara més greu, que encara es pot fer. D’aquesta manera el país es manté atrapat en els marcs del processisme. Incapaços d’anar més enllà de la Catalunya de la dècada del 2010, no se’ns deixa prendre la distància necessària per a construir el nou nacionalisme que ha de tornar a posar dempeus al nostre poble.
El processisme creient ha parlat —i de fet fins a cert punt es recrea— en les baixeses morals del processisme cínic. Els temes recurrents són la pagueta, la frivolitat, la covardia, etc. I aquestes pràctiques són del tot reprovables, però no són més que la superfície del problema que planteja el processisme. Com molts altres moviments ideològicament escleròtics, el processisme crític s’obsessiona en l’atac contra la professionalització de la política. Abraça el mateix idealisme voluntarista que va deixar el moviment independentista desarmat davant la casta autonòmica, i que a la pràctica acaba donant espai a aquells que tenen més temps lliure que seny. Si el problema de Catalunya fos que els seus polítics s’estimen més els diners que la gent, ni seria un problema català, ni seria tan difícil de solucionar. Amb aquesta lògica perquè els polítics catalans “siguin més valents”, l’únic que necessitem és pagar-los més que Espanya. I, sense haver d’elaborar gaire això, crec que tots ens ensumem que la resposta als nostres problemes no és tan senzilla.
El processisme, tant el cínic com el creient, comparteix la mateixa arrel: la ficció liberal democratista. La distinció per ells està en si es té la voluntat de fer valer el valor d’aquests vots. Per al processisme cínic, la democràcia és un escut. El processisme cínic sempre va emprar la voluntat democràtica per a excusar les seves idees. Primer, justificar-se respecte a Espanya pel Primer d’Octubre, «no som nosaltres, sinó els votants que els empenyen». Segon, per justificar-se respecte als votants independentistes: «nosaltres volem la independència, però no en som prou». Per al processisme creient, l’escenificació, l’obtenció de la validació democràtica, també és el punt de partida. El processisme creient més octubrista dirà que l’1 d’Octubre ja va ser aquesta validació democràtica i que, per tant, només cal aplicar el resultat, aixecar la DUI. Per a ells el punt clau és fer valer «els nostres vots», és a dir, generar un període indeterminat de protesta i resistència civil, que forçarà a l’Estat espanyol acceptar la realitat d’una Catalunya independent, auxiliada per una comunitat internacional que «ja no podrà mirar cap a una altra banda».
El processisme creient accepta que hi ha altres elements que cal tenir en compte. Acceptarà que cal «més» realisme en l’àmbit internacional, que cal més organització, més diners, però encara veu la qüestió de la independència com una carrera lineal, que es pot guanyar amb un «programa més social», amb «més fermesa», amb «més mobilització». Però més enllà d’una apropiació oportunista ràpidament tornaran als espais on s’han sentit còmodes tota la vida. La recepta no és millor, no és diferent, sinó bàsicament «més» del que ja teníem.
En la seva frustració, el processista creient ha esdevingut un enamorat de la bullanga. La independència està al tombar, a la propera manifestació «que se’ls escapi de les mans». El processisme crític encara s’imagina que els joves d’Urquinaona estan esperant el senyal per a què la nova gran mobilització unitària «se’ls giri en contra», sense entendre que quatre anys i una pandèmia fan que Urquinaona sigui el segle passat. La fórmula no canvia: de nou, fer més del mateix, però més gran.
Mirem un exemple: com s’agafa, des del processisme creient, la qüestió de la multiculturalitat i del català? Doncs dins d'un marc unsolpoblista, parlant encara del català com a llengua «de cohesió», de «fer complir la llei lingüística», de «tocar-li el crostó a Espanya a Europa»; confiant en la immersió, sense entendre que la majoria de professors que l’han d’executar no tenen cap mena de compromís amb el país i estan imbuïts per les mateixes ideologies afeblidores que domina al govern de Vichy; volent que TV3 es converteixi en un TikTok, com si els joves, que no saben ni com s’empra un comandament a distància, encara veiessin la televisió.
El principal problema del processisme crític és que té la seva imaginació segrestada. Parteix d’una barreja de nostàlgia de finals del segle passat, quan Catalunya era aquell far que els feia sentir orgullosos. Era el país que comprenien, en el qual es sabien moure. És relativament normal: els abanderats del processisme crític no deixen de ser els mateixos que van començar el procés sobiranista, organitzant el moviment de les consultes i les primeres manifestacions de l’ANC, moments importants i que van suposar una evolució necessària per a l’independentisme, però que són avui referents esgotats. Ho veiem en com constantment, en imaginar el futur, projecten de les nostres condicions actuals en un temps endavant, incapaços d’incorporar la multiplicitat de variables que no romandran estables.
Dit això, crec que el processisme creient, sobretot els d’aquells que no en viuen, va de bona fe. No prengueu aquest article com un escarni cap a les tietes, les velles i les joves. Aquestes línies tenen l’objectiu d’identificar una patologia que afecta el nostre poble, per guarir al pacient, no matar-lo. I aquí ens cal a tots una mica d’humilitat. Tots hem passat en els darrers anys per una fase «creient». Per molt crítics que hàgim estat amb l’independentisme, ja des d’abans de la desfeta del 2017, tots hem patit, fins a cert punt, la malaltia del processisme.
Però mantenir-nos dins els marges del processisme crític converteix Catalunya en un mico que sempre topa contra la gàbia. El que cal, tal com explorarem a la propera entrega, és un nou nacionalisme.
