El pacifisme català, entès com a moviment social de masses, neix els anys cinquanta del segle passat a recer del cristianisme progressista. La paradoxa és que, just en el moment que s’assenta el poder franquista, es comencen a propagar les idees vinculades amb la no-violència i el pacifisme. Segur que els activistes catalans pensaven en un altre tipus de pau, però la que gaudien en aquell moment era el resultat de la força de les armes amb què el dictador havia posat fi a la guerra.

El mecanisme pel qual un conglomerat indefinit de fills de perdedors i de guanyadors, sota el paraigua de l’Església, es van convertir en advocats de la pau s’ha estudiat poc. Podem suposar que tant els uns com els altres —i la mateixa institució religiosa— tenien interès a deixar enrere el passat immediat, fos per enterrar responsabilitats, fos per escapar dels traumes transmesos per via hereditària. La pau en si mateixa constituïa un exercici de reconciliació entre vencedors i vençuts, un exercici que a nivell europeu es traduïa en l’intent de reconstrucció dels lligams entre francesos i alemanys tan bon punt acabada la Segona Guerra Mundial.

En algun lloc he apuntat que el segle XX català va ser un experiment sobre com refinar la manera de privar una comunitat de drets polítics. Faltava afegir-hi: amb el mínim de violència possible —en relació amb la violència exercida sobre altres comunitats i nacions en el mateix període. Això es va produir a causa de diversos factors, però n’hi ha un que, si es fes l’esforç d’analitzar-lo sistemàticament, podria servir fins i tot com a model per abordar algunes idees que tindran importància en un futur immediat: la consideració del pacifisme català com una eina d’allò que en la doctrina militar russa es coneix com a control reflexiu.

Fins als anys setanta el control reflexiu no existia com a tal, sinó com una mera pràctica inclosa en l’anomenada maskirovka, l’estratègia d’engany sota la qual es duien a terme tota mena de tàctiques de camuflatge i de maniobres de desinformació per tal de forçar els errors de l’adversari. A partir d’aleshores, en el context de la Guerra Freda, alguns pensadors i estrategs russos van començar a desenvolupar la idea del control reflexiu específicament i la van dotar d’un corpus teòric que més tard diferents estudiosos occidentals han anat posant de manifest.

Segons el coronel S. Leonenko, l’objectiu del control reflexiu consisteix a «incitar l’enemic a prendre una decisió desfavorable per a ell». D’altres autors l’han definit com una operació d’atac psicològic (allò que en el món anglosaxó es coneix amb l’abreviació psyop). Els mètodes perquè el rival prengui una decisió que el perjudiqui són diversos. En definitiva, es tracta de localitzar i explotar la baula més feble del conjunt de coneixements, experiències, idees i conceptes que modela la presa de decisions de l’enemic.

Un exemple senzill seria deixar-se documentació falsa en una posta que s’està a punt de perdre per tal de fer creure al contrari que es tracta d’una informació fiable. Durant la Guerra Freda, les curses espacial i armamentista van estar animades en algunes fases per la falsa percepció que el rival tenia més potència de la que tenia en realitat, cosa que obligava els contendents a destinar-hi recursos humans i econòmics en perjudici d’altres àrees que descuidaven. Seria un altre exemple de control reflexiu.

Per bé que plantar documentació falsa pugui semblar un estratagema rudimentari, hem de visualitzar-la com el graó més baix d’una disciplina que amb la Guerra Freda comença la seva expansió: la conquesta de les ments. L’expressió «guanyar els cors i les ments», de fet, pren rellevància en la conjuntura de la guerra de Vietnam. El govern dels Estats Units, en conjunció amb el govern de Saigon, va crear diferents programes que oferien protecció militar o sistemes de rec a la població rural. Així, pensaven, podrien acostar-la a les seves posicions i debilitar la legitimitat del Viet Cong. Al mateix temps que intentava guanyar les ments amb accions de contrainsurgència, el departament de Defensa i l’agència d’intel·ligència, la CIA, feien experiments de control mental.

El programa MKUltra, encara que avui sigui font de teories delirants, va existir realment. Fins i tot va ser objecte d’una investigació del Senat estatunidenc, que va revelar només una ínfima part dels seus arxius. Se sap que hi van participar més de quaranta universitats, una desena d’hospitals i tres institucions penitenciàries. La inversió del govern, a través de diferents departaments de defensa i d’intel·ligència, va ser abundosa. Hi ha nombrosos testimonis que expliquen les tortures físiques i psicològiques que van patir mentre formaven part dels experiments, que posaven a prova la resistència que oposaven els individus a què els deixessin el cervell com una pissarra en blanc.

La història d’aquests experiments és molt llarga i no cal esplaiar-s’hi, només la menciono per traçar el paral·lelisme entre els Estats Units i l’URSS, entre el control mental i el control reflexiu, dues variants d’una mateixa cosa. L’evolució militar conqueria un nou domini a mesura que la ciència, per una banda, i la restricció que imposaven les armes nuclears, per l’altra, ho feien viable. Aquest nou domini és l’individu, el seu cervell. La darrera frontera.

Ara que fins i tot a West Point es dicten conferències als soldats en què s’explica que el cervell és el camp de batalla del futur, és un bon moment per treure profit de l’avantatge temporal que tenim els catalans com a conillets d’índies d’un procés de pacificació que ben aviat s’assajarà a gran escala. El rentat de cervell del qual hem estat subjectes, per més que s’arrossegui des de fa dècades, ha tingut lloc amb una tecnologia precoç, de manera que encara som a temps de revertir el procés abans que comencin a envair les nostres ments amb làsers, xips i dispositius sofisticats.

Per començar, hem de tenir en compte que el pacifisme ha jugat un paper central en la configuració de la nostra cultura política ençà de la segona meitat del segle XX. En una Europa devastada, el pacifisme es va estendre en la majoria de territoris a l’òrbita dels Estats Units. Podríem conceptualitzar-lo com un element més de l’instrumental ianqui per fer front al seu contendent comunista; igual que l’apel·lació als Drets Humans, la persecució de la pau, en genèric, esdevenia una arma en els camps intel·lectual i diplomàtic per fer caure la balança a favor dels seus interessos i dels seus aliats.

La diferència és que, mentre que en altres països el pacifisme competia amb altres ideologies en un ecosistema comunicatiu sotmès a les habituals dinàmiques econòmiques i polítiques, al Principat el pacifisme esdevenia un dels canals principals de transmissió dels valors nacionals. Més que un conjunt d’idees lligades a unes pràctiques, que també, el pacifisme català es va convertir en una característica inherent de tot l’espectre nacionalista —salvant alguns intents infructuosos de lluita armada.

Heus aquí el rentat de cervell: en una esfera geopolítica dominada per la pax americana i en un entorn ordenat a través de la pacificació franquista, els catalans van autoconvèncer-se, sota l’influx del cristianisme catòlic, que havien de perseguir la pau com a valor suprem. Així, com aquella baula feble dins del conjunt de coneixements que componen la presa de decisions, el ressort no-violent de la política catalana en constitueix el seu control reflexiu. El nostre enemic només ha de procurar que l’impuls pacifista vibri un instant en el transcurs de les deliberacions perquè el líder de torn prengui la pitjor decisió possible.

Dit això, cal entendre aquesta psyop al costat d’altres operacions més clàssiques de contrainsurgència. El rentat de cervell tan sols assenyala, precisament, allà on la matèria grisa és més tova. No debades, la majoria de dirigents polítics catalans estan alineats amb aquest marc de pensament no-violent, inclosa la seva vessant cristiana. De moment, n’hi ha prou amb això per diferenciar els autòmats de les persones pensants.

La batalla per la conquesta dels cervells està plantejada des de diferents fronts: científic, militar, econòmic, polític, psicològic i espiritual. Com a mínim en els tres últims, als catalans ens sorgeix la necessitat de desempallegar-nos del marc pacifista per a evitar que ens raptin la capacitat d’obrar. Desactivar el control reflexiu que ha dominat la nostra cultura política de les últimes dècades requereix transformar el bagatge que arrosseguem en un cos d’aprenentatge sòlid i transmissible. És a dir, convertir el nostre taló d’Aquil·les en una superioritat.

Il·lustració a càrrec d'Albert Sala