La propietat, en la seva definició més supèrflua, és el dret d’usar, gaudir i disposar d’una possessió. No obstant això, el significat de la propietat és molt més profund i simbòlic del que pot semblar a simple vista. Esdevenir propietaris, més enllà dels tòpics mercantils i economicistes, ens atorga una llar estable, ens afirma en un espai, i enllaça el nostre avenir amb la terra que hom ha habitat durant generacions. La propietat, a més, és un pilar essencial de les comunitats polítiques. La seva conservació fa que la història ens sigui vívida, car manté encès el vincle hereditari—i la responsabilitat—amb els nostres avantpassats, essent un dels fonaments en els quals reposa la civilització.

L’estratègia deliberada d’empobriment i despossessió de tot allò que és nostre, com a europeus, però sobretot com a catalans, és una fase més de l’agressiu procés de dissolució dels temps actuals. El signe expropiant de les polítiques socials, econòmiques i financeres ens apropa a la distòpia de la tabula rasa, a l’home abstracte, al proletari mundial sense vincles ni identitat.

La propietat, en efecte, ens confereix identitat, ens arrela, ens fa poderosos. Esdevé garantia que hi ha quelcom que és enterament nostre, que no és subjecte al poder i influència de tercers i, per tant, defineix límits i contrapesos. La defensa de la propietat no s’ha de confondre amb un desig d’acumulació material, ans al contrari. L’aproximació que fem a la propietat—la concepció que hem de tenir sobre aquesta qüestió—és molt més pregona. Posseir una llar és un mitjà, en cap cas una finalitat, que permet a un hom d’assentar-se, fer lligams i, per tant, de crear i vertebrar la comunitat.

Aquesta interpretació és radicalment diferent de la que s’estila avui dia. L’apologia de la propietat que ens brinda el capitalisme, essencialment materialista, implica acumular béns sens mesura. Es pretén que els homes se sentin realitzats amb la seva simple tinença, com si el nostre objectiu vital depengués de l’adquisició i el mercadeig. La matèria, novament, se situa al centre de l’existència, ens enclaustra, tot impedint-nos de pensar més enllà de la seva òrbita. En el regne de la quantitat, l’anhel materialista només el pot satisfer una minoria plutocràtica; ens reserva frustració per a la resta. Els de la nostra condició no només fa decennis que tenim severes dificultats per accedir a la propietat, sinó que estem perdent vertiginosament les que teníem.

Els carrers de les ciutats han estat una presa de caça major pel monstre de la uniformització.

La depredació immobiliària està deixant estralls irreparables en el nostre paisatge nacional. Els carrers de les ciutats han estat una presa de caça major pel monstre de la uniformització. Els petits comerços, propietat antany de particulars, estan essent recanviats a marxes forçades per franquícies, cadenes i locals regentats per estrangers. Les llars d’aquestes famílies, per la seva banda, estan sucumbint a la gentrificació. La situació és igualment desesperant en els pobles de l’àmbit rural o costaner. Les antigues masies ara són cases de turisme o hotels. Els passejos marítims han estat prostituïts i desfigurats. Els pobladors autòctons han acabat per abandonar els seus municipis, cedint el lloc als titulars de segones residències. La propietat, en tots aquests casos, es concentra i sublim—es traspassa de petits propietaris a grans fons d’inversió i multinacionals. L’ànima de les nostres cases ara l’ocupen el llogre i l’especulació. En conseqüència, el país es va despersonalitzant. La identitat autòctona ha estat suplantada pel diner i el reclam publicitari. Si no fos pel testimoniatge històric d’edificis i monuments els carrers d’una ciutat catalana serien difícilment distingibles dels d’una altra ciutat occidental: mateixos comerços, productes, estètica i funcionament.

A causa d’això, el segle XXI està veient néixer una nova forma de nomadisme. Els dissortats aventurers naveguen sense compromís ni sentit de la història. Desproveïts d’identitat, esdevindran esclaus amb elevades quotes d’autonomia.

Paral·lelament al saqueig de les nostres llars i negocis s’ha anat desenvolupant un estat de consciència desfavorable a la propietat. La propaganda sistèmica ens encamina a adoptar modes de vida amb menys càrregues i responsabilitats. Ostentar una propietat—diuen—és quelcom rutinari, constrenyent i excessivament costós. També ens diuen que no val la pena de sacrificar tants d'esforços i recursos per aconseguir-ne una. L’alternativa és viure de lloguer. Així, l’individu pot mudar-se quan s’atipa d’un habitatge i pot destinar els seus diners a satisfer plaers immediats: viatges, dispositius electrònics, cotxes, restaurants i roba.

A causa d’això, el segle XXI està veient néixer una nova forma de nomadisme. Han aconseguit que els homes acceptin de bon gran desvincular-se d’un territori, saltant de municipi en municipi, fins i tot de país en país; substitueixen la dependència d’una llar a la d’un altre propietari. Els dissortats aventurers naveguen sense compromís ni sentit de la història. Desproveïts d’identitat, esdevindran esclaus amb elevades quotes d’autonomia. La pedra angular d’aquesta visió sobre l’home, hereva de la modernitat, cerca de desprendre’l de tots els enclavaments de què disposa en nom d’una suposada llibertat.

Els catalans ens exposem a la centrifugadora de la despossessió per partida doble. El 1714 vam perdre fulminantment la sobirania, és a dir, la propietat de la nació. La pertinença de Catalunya, d’aleshores ençà, només l’han pogut sostenir les famílies conservant fraccions del país. Malauradament, episodis com la crisi del 2008 i la catàstrofe del coronavirus han obligat moltes famílies a vendre’s el patrimoni restant. La titularitat d’aquests immobles difícilment anirà—o retornarà—a mans catalanes. Aquest fet constitueix una altra mostra que la demolició de la pàtria continua a pas ferm. Atès que tota temptativa institucional ens duu per viaranys cada vegada més escabrosos, els catalans hem de valer-nos de la nostra pròpia acció per salvar-nos a nosaltres mateixos i al país. Encara que el signe dels temps ens empenyi a rebutjar la propietat, la nostra aposta ha d’anar fermament enfocada a la seva obtenció. Els catalans som els únics hereus dignes d'aquesta terra i hem de fer l’impossible per atresorar-la. El país, a més, sempre s’ha fonamentat en la propietat fragmentada. Per aquest motiu, no tenim necessitat d’inventar cap recepta. En el nostre horitzó albirem una nació de petits propietaris, garants de la comunitat nacional, units per un compromís històric i formes de vida compartida. El fet de fracassar en l’intent consolidarà, encara més, habitar en la terra dels nostres avantpassats com si fóssim pàries.