Ja fa temps que tothom diu pestes del procés. És comprensible. La tesi de l’engany ha anat calant de mica en mica i costa trobar algú amb dos dits de front —algú que no cobri d’ERC o de Junts— capaç de defensar que tot plegat no va ser més que una partida de cartes mal jugada, una catxa de ludòpata incompetent. La veritat sempre sura i, de forma gairebé imperceptible, ha anat creant-se un discurs oficial que oscil·la entre el derrotisme i l’humor cínic. Ningú vol veure’s reflectit en l’il·lús processista que va ser, i l’única sortida digna sembla ser la de l’automenyspreu. Per això ens caricaturitzem, per això li donem programes al Joel Díaz.
I, tot i això, cada cop tinc més clar que el procés va ser útil. Deu anys canvien moltes coses, moltíssimes, i malgrat les decepcions causades pels Puigdemonts i Junqueres de torn, és evident que, de tot plegat, en vam treure debats interessants. Recordo amb especial tendresa un d’ells, un que es repetia assíduament als patis de les universitats. El debat en qüestió naixia de voluntat dels estudiants cupaires —entre els quals em comptava— de convèncer els nostres homòlegs de Madrid, València o Saragossa sobre la compatibilitat entre nacionalisme i revolució. Per combatre la idea que el nacionalisme era una cosa de dretes —idea que turmentava els nostres somnis—, insistíem a posar exemples com el de Vietnam o Algèria, on revolució nacional i social havien anat de bracet.
Teníem raó, però ens oblidàvem d’un fet cabdal, indiscutible. No és que una revolució —comunista, socialista o similar— pugui ser, també, nacionalista, sinó que, per tal de triomfar, ha de ser-ho. Ho pensava l’altre dia, tot treballant en l’article sobre la Revolució Cubana que vam publicar amb en Frederic J. Porta. En ell indagàvem, entre altres coses, en la ideologia de Fidel Castro, qui, a diferència del que sempre s’ha dit, no era un fervent comunista, sinó un nacionalista que va acabar abraçant el marxisme per interessos eminentment tàctics. La Guerra Freda no entenia els grisos i la seva propaganda, present encara en els discursos mediàtics i acadèmics, ha dificultat la nostra comprensió d’algunes de les idees més interessants del segle XX. Una d’aquestes lliçons amagades implica assumir que, com qualsevol empresa, una revolució necessita establir uns límits territorials, una extensió concreta on aplicar-se, un perímetre que sol coincidir amb els límits d’una nació.
No fer-ho, optant per tesis internacionalistes, és una bona forma de condemnar, d’entrada, les possibilitats d’èxit d’un projecte revolucionari. Fixem-nos en el cas rus. Una de les claus de l’èxit de Stalin —georgià russificat— sobre Trotski va basar-se en la seva capacitat per connectar amb l’ànima del poble rus. Mentre un parlava de «revolució permanent», l’altre va tenir clar que l’URSS només podria sobreviure a través del patriotisme. El procés de russificació que va travessar l’estat soviètic a partir dels anys trenta del segle XX no és causal. Resistir les misèries d’una guerra contra els nazis no és possible apel·lant a cap altre sentiment que no sigui el de la terra. Per això de la Segona Guerra Mundial en diuen «Gran Guerra Patriòtica».
I és que la pàtria i la llengua són molt més comprensibles i defensables que les idees abstractes sobre llibertat, igualtat i abolició de les classes socials. La plusvàlua és etèria; la terra, no. Només cal donar un cop d’ull a la història per adonar-se que la gent només es mata per coses que pot tocar, per tombes que pot visitar, per avis que recorda amb tendresa. El comunisme i els seus derivats són, tan sols, ornaments, decoracions florals destinades a marcir-se. És fàcil veure-ho quan hom analitza els grupuscles revolucionaris que van aparèixer a Europa durant la segona meitat del segle XX. Si hom compara les Brigades Roges o la Baader-Meinhof amb ETA o l’IRA, podrà percebre una clara diferència. Si els segons van resistir molts més anys és, essencialment, pel seu accent nacional, per la possibilitat que, en cert moment, van tenir de triomfar.
Alliberar la teva pàtria és un objectiu possible —s’ha fet i es farà—; buscar, en canvi, l’abolició internacional del capitalisme és una quimera, un objectiu inassolible. No cal ser gaire espavilat per adonar-se'n i, quan es fa, és relativament fàcil caure en el cinisme. La sèrie Esterno notte, disponible a Filmin, ho il·lustra força bé. En cert moment, dos dels comunistes implicats en el segrest d’Aldo Moro discuteixen sobre el realisme de les seves aspiracions revolucionàries. Valerio Morucci, interpretat magistralment per Gabriel Montesi, no sembla tenir gaire problema en acceptar que, tard o d’hora, les Brigades Roges seran derrotades, però defensa la necessitat de prosseguir amb la lluita terrorista des del punt de vista de qui, tenint-ho tot perdut, es nega a la rendició. Aquest amor per la immolació, de caràcter marcadament nihilista, es tradueix, en absència de conflicte armat, en la mena de passotisme carregat de superioritat moral que cada vegada és més habitual veure en l’esquerra catalana.
Eliminada —teòricament— la possibilitat de l'èxit patriòtic, els nostres antisistemes abracen un conformisme amarg que, sumat al consum de drogues cada cop més desenfrenat, està creant tota una generació de cínics dedicats a l’autodestrucció moral i nacional. Sense l’espurna vital que aporta el sentiment de pertinença al grup, es creen monstres, homes desfets que només saben obtenir plaer a base d’autolesionar-se. Diuen que són d’esquerres, molt d’esquerres, que tenen més en comú amb un comunista de Madrid que amb un avi convergent de la Garrotxa. Saben, perquè la gent sempre és menys ximple del que sembla, que amb aquesta mena de discursos és més fàcil que els deixin en pau. El comunisme i els seus derivats no són més que relíquies simpàtiques, incapaces de posar l’Estat contra les cordes. Per això se'n pot fer apologia. Sense el seu component nacional, la lluita obrera és inofensiva; inofensiva i tolerable.
