A Catalunya la gent mor més per menjar massa que per menjar massa poc, i el suïcidi o els accidents de cotxe omplen més les morgues que la suma de decessos per terrorisme i crims combinats. El 2017, abans del final del Procés i l’emergència sanitària, el 22% dels homes reconeixia beure alcohol cada dia. El 8% de la població prenia habitualment pastilles per dormir i el 10%, antidepressius. El consum de fàrmacs i el diagnòstic de trastorns com la depressió i l’ansietat s’ha multiplicat darrerament. Durant els darrers 22 mesos, segons el CIS, el 23,4% de la població de Catalunya expressa haver sentit molta o bastanta «por de morir a causa del coronavirus», mentre que un 35% reconeix haver plorat a causa de la situació. Les dones reconeixen haver plorat més (53%) que els homes (17%). Si ens fixem en les edats, els que més han plorat han estat els joves. Gairebé la meitat (el 43%) de la població entre 18 i 24 anys ha plorat a causa de la situació. Gairebé la meitat de la població (41,9%), ha tingut problemes de son, mentre que un 51,9% ha reconegut sentir-se cansat o amb poques energies. Com en altres qüestions, la Covid-19 només ha accelerat tendències anteriors: la precarietat de la salut mental ja venia de lluny. No pensar en les conseqüències psicològiques dels confinaments i les mesures restrictives passarà una factura enorme. Segons el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, una de cada set persones va ser incapaç de treballar durant el primer confinament del 2020. Avui, segons el Servei d’Emergències Mèdiques, entre el 10% i el 15% de la població té nivells moderats o greus de malestar emocional, una xifra que apareix sovint després d’atemptats terroristes, catàstrofes naturals o d’altres esdeveniments traumàtics.

El liberalisme té el lletig costum de despolititzar els problemes polítics i transformar-los en meres qüestions de gestió, tècniques. En el cas de les malalties mentals, la resposta es resumeix a un «medica’t» o a un «posa-t’hi fulles», que el problema és teu i responsabilitat és teva, personal, individual. Per alguns, la qüestió és que no som prou «competitius» o «forts» per aguantar l'estrès d’una societat complexa i globalitzada. Per altres, el problema es redueix a un de mèdic, que l'administració pública resoldrà abocant més diners. Per la majoria, la problemàtica no s’arregla amb més diners per sanitat (intensificant la concepció del ciutadà com a pacient o malalt, el règim terapèutic), ni amb un enfortiment del caràcter o una insensibilització davant del que passi o amb subvencions per fàrmacs. La cosa ve de lluny, i ja fa més d’un segle que sociòlegs com Durkheim van començar a explicar la dimensió social del suïcidi, i com els fenòmens històrics n’afectaven les xifres —la revolució de 1848, per exemple, les va fer decaure. A més, Durkheim va notar, a finals del segle XIX (i aquest seria el leitmotiv de la seva obra), que la modernitat, si bé havia alliberat l’individu, l’estava portant a cada vegada més al suïcidi.

El món ens apareix com curull de possibilitats, gairebé infinites, però és font també de nivells d’alienació i d’estranyament de la vida iguals.

El que puguin comentar o proposar, a La Marató o a qualsevol mitjà, no tindrà res de profund; serà segmentat, esbiaixat, insuficient. Les propostes seran les que porta oferint el liberalisme dels temps de Durkheim ençà. Aquests remeis són superficials, alleugen mínimament els símptomes, però el problema és de fons; altíssimes expectatives i frustració d’aquestes, destrucció de la dimensió espiritual de l’existent i del sentit profund de la vida (nihilisme), desballestament i desintegració de la família i la comunitat (contactless society), transformació dels països en un pla llis de circulació eficient de mercaderies (smart city) i de producció (i de la filosofia en una superestructura justificatòria, el monoteisme del mercat), precarització de les feines (uberització de l’economia) i desintegració demogràfica i social (gentrificació). L’anomia, és a dir, l’absència total de camins i de normes comunitàries preestablertes (un campi qui pugui existencial) que ja la va assenyalar Durkheim fa cent vint anys, és simplement impossible de suportar per a moltíssima gent. A Catalunya, als problemes de la modernitat liberal s’hi suma, evidentment, la frustració post 2017 i la situació d’ocupació espanyola. El món ens apareix com curull de possibilitats, gairebé infinites, però és font també de nivells d’alienació i d’estranyament de la vida iguals.

Avui, tota aquesta pressió no té per on escapar, ni en què transformar-se. L’augment dels casos de depressió, angoixa i intents de suïcidi arreu té un sentit últim existencial, polític. Durant els últims mesos s’han triplicat els intents de suïcidi a Espanya: es calcula que aquest any es produiran 80.000 intents de posar fi a la pròpia vida. El suïcidi gairebé triplica (2,7) per primera vegada els morts per accident de trànsit. Es produeixen 13,6 vegades més morts que per homicidis i 90 que per violència de gènere. En les franges d’edat inferiors als cinquanta anys, el suïcidi es cobra més vides que la Covid-19. Mai tanta gent s’havia llevat la vida a Espanya, almenys d’ençà de 1906, quan va començar a comptabilitzar-se. Tota aquesta desfeta moral, social, que la majoria de gent pateix en silenci, comporta un creixement del consum d’antidepressius, ansiolítics, alcohol i d’altres drogues, legals o no.  

Barrat el camp de la política com a terreny del canvi o anhel de millora, tota l’energia que en altres èpoques es projectava enfora devasta avui l’interior.

La sensació per a molts és la de trobar-se en un carreró sense sortida, en una habitació sense finestres. La major part dels occidentals ha interioritzat, amb dosis enormes de propaganda, que liberalismus sive natura, que vivim en un model polític natural, irrevocable, acabat, i en el millor dels mons possibles. La història de la humanitat havia d’arribar aquí, encara que hagi estat a empentes i rodolons. Molta gent pensa que el canvi només pot ser individual, subjectiu (fins i tot existeix una espiritualitat ad hoc, el New Age) i que la política és gestió i no pot alterar en realitat res —i tot el segle XX serveix per negar l’existència d’alternatives possibles o desitjables. Barrat el camp de la política com a terreny del canvi o anhel de millora, tota l’energia que en altres èpoques es projectava enfora devasta avui l’interior.