Ull per ull (I). Els mestres és el llibre més recent d’Enric Vila i el primer en què l’argument no va de personatges o de ciutats —o no només—, sinó que versa directament sobre el mateix autor que abans havia servit per explicar personatges com Pla (El nostre heroi Josep Pla) o vivències com les dels mesos anteriors al 9N (Un estiu a les trinxeres). Ull per ull condensa també la perícia de Vila per relacionar fets, coses i persones aparentment aïllades (Londres, París, Barcelona) i l’ull clínic a l’hora de disseccionar les ferides profundes del país i les mentides mitificades i pútrides que les cobreixen (Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs). Al seu nou llibre, Vila es converteix d’alguna manera en escriptor i en escrit, en subjecte i objecte de la seva pròpia literatura. Els mestres és el primer lliurament d’una mena d’autobiografia en què Vila s’explica a si mateix i al món —una biografia del país de l’època en què l’ha viscut. 

El volum explica els anys de formació de Vila i els primers esforços, èxits i fracassos per entendre’s, situar-se i fer-se un lloc com a home i com a escriptor a Catalunya. La seva història, però, no està explicada per l’Enric adolescent o el jove adult, sinó interpretada per l’autor actual, en una barreja del gest de Proust i de Pla. Vila mira enrere per reconstruir el seu passat i dotar-lo d’un sentit a través de les anècdotes convertides en categoria i les descripcions de les persones que l’han acompanyat —aquells «noms que tot just em començava a aprendre»— i que l’han seduït o li han causat repulsa, ensenyant-li algunes lliçons. Amb tanta substància i profunditat, el llibre es llegeix amb fruïció, pràcticament d’una revolada, però estimula prou pensaments i sensacions com per requerir una segona lectura més pausada i atenta —fins i tot, llapis i llibreta en mà. La gràcia de l’estil de Vila, creixentment influent entre els nous escriptors del país, és que és prou obert o interpretable com perquè cadascú hi trobi reflectides o contingudes les seves pròpies opinions —i alguna cosa més— sobre la política i la vida. Hi ha algunes frases que donen marge a la imaginació del lector, i d’altres prou lapidàries i encertades com per sacsejar-lo i fer-lo llambregar veritats profundes d’un mateix i del país que habitem. Els seus crítics el titllen de tarotista o de profeta perquè el seu estil defuig la literalitat i el sentit únic —i el llenguatge paternalista dels escriptors de l’autonomia— i perquè quan s’agafa el que escriu l’Enric Vila cal que a la lectura s’incorpori alguna cosa més que el cervell.

Els mestres interpel·la a qualsevol dels lectors catalans que sentin que la vida és més que el que fem i el que ens passa, i que a la quotidianitat catalana hi ha moltes coses estranyes o desencaixades que només poden explicar-se i entendre’s anant vivència a vivència i persona a persona, amb la cruesa que requereix de vegades la veritat i deixant ben lluny el gust català pel quedar bé. Vila s’interpreta a si mateix a través de Catalunya i a la inversa, i les relacions i les persones de la seva vida van retallant la silueta d’un país ocupat en què les angoixes, les misèries i les pors dels individus són el reflex de fondes angoixes col·lectives —en siguin conscients o no. Ni tan sols el sexe queda fora de les dinàmiques d’un país arrasat que amb prou feines començava, entre la mort de Franco i els anys després de la caiguda del Mur de Berlín —el lapse de temps que cobreix Els mestres—, a tornar a ser alguna cosa amb una mínima entitat. Tot això es pot observar també tant en els homes, que han de fer molts més esforços per entendre’s amb el sexe femení —i per superar les seves inseguretats d’adolescents—, com en les dones, a qui incomoda la seva pròpia bellesa. L’absència d’estructures que els recolzin, els guiïn o els protegeixin —és a dir, la manca d’un estat i d’una cultura— deixa ambdós sexes sols davant les inclemències del món. L’autor no se n’amaga, ha après fins a quin punt estem a la intempèrie, això és, fins a quin punt el poder se’ns escapa a través de les dones.

Tota la cultura catalana autonòmica serveix com una mena de sedant, de narcòtic, per considerar això i molt més com a normal i evitar-te problemes mentre, com explica Vila, t’eduquen «per anar a l’escorxador cantant». De mica en mica, ens adonem que «jo, la meva família, tot el meu país, s’havien enterrat sota un tou d’afectacions i complaences per protegir-se del dolor de sentir-se condemnats». Davant d’aquestes vistes difícils, Vila no juga a fer-se el capellà o el metge de capçalera, sinó que es limita a descriure els perquès dels éssers humans amb qui topa i, sobretot, les seves evolucions. Molt del que Vila no entenia o només podia intuir en el moment de viure-ho ho pot entendre temps després, explicant-s’ho a ell mateix amb la distància i la potència que permet la literatura i el pas del temps. Per fer un llibre així, cal treballar una sinceritat descarnada cap a un mateix i cap als altres; explicant, precisament, les intimitats i les experiències en què es barregen, sense que es pugui escatir què hi ha de cada cosa, les qüestions de cadascú i les feixugueses i putrideses, però també les esperances i els petits miracles del país. De nou, a través de tot això es veuen aspectes de Catalunya que historiadors i politòlegs descarten com a personals, anecdòtics i irrellevants davant dels suposats grans moviments maquinals de l’economia i la política, però que resulten, en realitat, fonamentals per entendre els processos històrics i la política de casa nostra. 

En un sentit espiritual, una de les claus del llibre —i que suposa també un trencament o una superació de les obres anteriors de l’autor— és la consciència del cos com una part semiautònoma de l’ésser. M’explico: el cos va agafant, de mica en mica, una centralitat insospitada a Els mestres; el cos està en contacte amb el món i amb els corrents de la història, n’entoma les escomeses. Per molt que els moderns visquem aïllats en les torres d’ivori de les nostres ments, la carn té una veu pròpia que malda per ser escoltada. Els cossos són també el terreny de joc de la història i de l’ocupació de Catalunya. Per molt que semblin pretèrites les trituradores de carn de l’Ebre o el Camp de la Bota, encara avui planen damunt nostre com fantasmes els ecos llunyans de la violència de la Guerra Civil i la dictadura, fonament de l’actual ordre de les coses a Espanya. De vegades aquesta pressió sobre l’ànima continua essent tan gran que el cos s’esquerda, i ho fa amb qualsevol excusa. Molts cops el dolor carnal, l’aflicció, expressa mals més profunds que no són ben bé físics i que en ocasions no sabem si ni tan sols són nostres. «L’equilibri entre les idees i la vida, entre el que és sublim i el que és vulgar, s’aguanta sobre un fil d’il·lusions molt delicades i que, quan la imaginació per protegir aquest equilibri falla, el cos en paga la factura. De vegades amb una malaltia; d’altres amb un accident o amb algun vici. Tard o d’hora el cos paga el preu de la realitat que el cervell no sap com gestionar». 

No s’equivoca Vila quan diu que «les batalles importants, més que polítiques, són espirituals i psicològiques. El secret és controlar les prioritats dels individus». A Catalunya, la pressió no l’aguanten només els polítics, sinó que és tota la població qui sent que en algun indret de la seva anatomia li falta l’oxigen. L’adaptació a aquesta tensió, a aquest pes, produeix malformacions de tota mena, tant als cossos com a les ànimes, i genera personatges estrafets, mínims, misèrrims, però també mals o comportaments estrafolaris, d’origen misteriós, que afecten tant la gent normal com la més noble. Ser-ne conscient de vegades provoca una emoció o un pensament gens agradable. Afrontar o gestionar aquest patiment, integrant la descoberta a la vida sense saltar pels aires és un art en què els catalans hem d’aprendre a bregar-nos. Perquè evidentment, «amb la idea d’home que es promovia a Catalunya no es podia anar enlloc», escriu Vila. 

Al llarg de la vida, però sobretot els últims anys, tots hem sentit aquesta sensació de calfred o de pànic, de no només no tenir un sostre que ens empari, sinó àdhuc de caminar sobre un terra que en qualsevol moment pot cedir i esfondrar-se’ns al pas. Per Vila, «veure clarament que ocupava un lloc molt baix en l’escala tròfica del món» va ser una angoixant veritat que va revelar-se-li a la universitat, en una d’aquelles converses banals que tenen els estudiants sobre sexe i que reflecteixen sibil·linament la fatalitat i la cruesa de les relacions de poder. Aquesta sensació que tot el que som havia de ser treballat per aguantar la pressió del que anàvem veient i vivint, i que en realitat ens havia envoltat de sempre —sense trencar-nos pel camí—, ens ha travessat darrerament a tots en major o menor mesura. Refer-nos a nosaltres mateixos, repensar les il·lusions i les expectatives perquè no poguessin ni potinejar-les ni esberlar-nos-les ha estat i encara és una inclinança dels últims anys. Tots hem hagut de replegar, guarir i reconstruir amb dolor alguna part de nosaltres que pensàvem que ens pertanyia, però que en realitat era un parany plantat per forces estranyes o alienes. Em penso que Ull per ull li dona a tot això un sentit d’esperit de l’època. Expugna aquestes intimitats secretes, aquestes vivències anòmales i les presenta i disposa com una realitat col·lectiva, privada però compartida per tots els catalans. Cadascú haurà d’esbrinar què hi ha de tot això al seu voltant i a dins seu, i posar-se mans a l’obra.