La història popular —la dels documentals i les pel·lícules— ens explica que Polònia va ser la primera víctima de la Segona Guerra Mundial, el primer estat a rendir-se. L’ocupació va començar el Primer de setembre de 1939 i, a principis d’octubre, de la República Polonesa ja no en quedava res. Hitler havia triomfat, el dèbil exèrcit de Varsòvia no havia pogut fer res contra la capacitat mortífera de la blitzkrieg. Però les coses, com sempre, són un xic més complicades, perquè aquella tardor de 1939, l’Estat Polonès no va desaparèixer; tan sols va haver d’aprendre a fer-se invisible. Això és, com a mínim, el que es dedueix de la lectura d’Història d'un Estat clandestí, el llibre que va fer cèlebre a Jan Romuald Kozielewski (1914-2000), més conegut pel seu nom de guerra: Jan Karski. Es tracta d’un volum apassionant, que, de forma crua i descarnada, narra les vicissituds enfrontades per la resistència polonesa durant l’ocupació nazi i soviètica.

Tot comença la vetllada del 23 d’agost de 1939, en un ball a l’Ambaixada de Portugal. L’ambient és distès, són temps de pau. Els joves flirtegen despreocupats, la gent beu xampany, la guerra és una possibilitat remota. Entre ball i ball, es xerra sobre teatre, sobre jardins botànics, sobre tafaneries diverses; «de política, amb prou feines se’n va parlar» confessa l’autor. Així les coses, és fàcil entendre la sorpresa que s’endú l’oficial Kozielewski en rebre, de matinada, l’ordre secreta de mobilització. No és l’únic. En qüestió d’hores, desenes de milers d’homes són enviats al front. Polònia es prepara per a la guerra i ho fa, per absurd que sembli, amb un humor «quasi alegre». «Et tornarem a tenir aquí abans d’un mes», afirma la cunyada de Karski. No cal dir que s’equivoca. A partir d’aquí, els fets succeeixen de forma precipitada. Els alemanys entren els país en un tancar i obrir d’ulls, l’exèrcit col·lapsa i, quan sembla que les coses no poden anar pitjor, els soviètics s’uneixen a la festa. Polònia és derrotada en qüestió de dies i, amb les tropes humiliades i el govern exiliat, res fa pensar que les seves estructures bàsiques del seu Estat puguin resistir.

I tot i això, ho fan. Perquè a diferència de França, Polònia no es va rendir mai. És el que passa quan ja t’han envaït abans, quan, durant més d’un segle —el temps que va de les particions de finals del segle XVIII (1772-1794) al final de la Primera Guerra Mundial (1918)—, la teva nació ha estat esborrada del mapa. La falta d’un Estat propi havia acostumat als polonesos a viure a la intempèrie i els havia fet proclius als alçaments armats. Exemple d’això són les revoltes contra el Regne de Prússia (1806, 1846 i 1848) i els imperis Austríac (1846 i 1848) i Rus (1830 i 1863). En els moments més complicats, Polònia sempre havia demostrat una forta voluntat d’afirmació nacional, ja fos en l’àmbit de la cultura —amb himnes com La Polonesa heroica de Chopin— o en el de la guerra —amb la tasca realitzada per figures com Józef Piłsudski. En un context així, l’agressió russo-alemanya no implica cap novetat i vist des d’aquesta perspectiva històrica, és fàcil entendre que el país estigui conscienciat per resistir. Malgrat la seva reclusió, els soldats polonesos capturats pels enemics mantenen la disciplina en tot moment i formen, de seguida, petites societats secretes destinades a continuar lluitant.

Polskie Państwo Podziemne

La primera preocupació de Karski és escapolir-se. La segona, trobar una forma útil de servir a la pàtria. No està sol. A Polònia, els col·laboracionistes es compten amb els dits d’una mà i són molts els individus que, progressivament, van creant grups de resistents que actuen de manera aïllada. «Qualsevol persona amb una mica d'imaginació, ambició i iniciativa [...] podia llançar-se a la lluita», explica l’autor. Sovint, però, aquesta lluita no era del tot efectiva i caldrà que passin uns mesos perquè la resistència adquireixi la forma d’un veritable Estat clandestí. La referència no és exagerada; el Polskie Państwo Podziemne —nom oficial de l’organització—, no tenia res a envejar a un Estat convencional. Durant els seus anys d’activitat, de 1939 a 1945,  l’Estat clandestí publica lleis i informacions, assenyala traïdors i manté la moral dels polonesos, però també s’ocupa de l’educació —oferint ensenyament i expedint diplomes—, de la memòria —que ambdós ocupants intenten esborrar tombant monuments, rebatejant carrers i prohibint llibres i diaris—, de la seguretat social i de la justícia. També emet bons de deute, que la població compra d’amagat, arribant a gestionar un pressupost de milions i milions de złoty, i compta, a més, amb un esquema organitzatiu complex, dividit en diverses branques: administrativa, militar, política i d’afers interiors. Per si això fos poc, té un Parlament —amb el partit pagès, el partit socialista, el partit cristià del treball i el Partit Nacional Demòcrata—, un Exèrcit i una delegació del govern a l’exili, del qual rep ordres que es compleixen fil per randa.

A diferència del que passa amb altres estats europeus —França, Croàcia, Romania…—, on els nazis proven de guanyar-se el suport de la població local a través de la creació d’estats titelles, el pla dels alemanys per a Polònia implica l'erradicació total de la seva cultura. Pels jerarques del Gran Reich, els polonesos no són més que untermensch, subhumans que no mereixen cap mena de consideració. Només així es pot entendre la brutalitat de la repressió exercida, que costarà a Polònia un 20% de la seva població —90% en el cas dels jueus—, la xifra proporcional de víctimes més alta del conflicte. A l’extermini quantitatiu aplicat pels nazis —exemple indiscutible de substitució ètnica planificada—, s’hi suma el de la violència exercida pels soviètics. Aquesta, però, és de matriu diferent. Podríem definir-la com una repressió basada en la classe i en la ideologia. És per això que els soviètics apunten als dirigents del país per escapçar Polònia. Al bosc de Katin (actual Rússia), els agents de l’NKVD executen 22.000 persones entre els quals es compten oficials de l'exèrcit, intel·lectuals, policies i tota mena de personalitats civils. Els alemanys volen fer desaparèixer els polonesos, els russos, la idea d’una Polònia lliure.

I malgrat tot, Polònia no només continua existint, sinó que, sota la pressió exercida pels ocupants, aconsegueix reforçar els seus vincles amb la tradició eminentment democràtica que havia marcat la seva història. Amb el pas dels anys, la Segona República Polonesa (1918-1939) havia adoptat les tendències autocràtiques de l’Europa d’entreguerres, però, a partir del 1939, les coses canvien. La clandestinitat retorna la democràcia a Polònia, connectant-la amb el seu passat medieval, plural en ètnies i religions. Es creen butlletins de diverses ideologies, que, tot i les mancances i escassetats, assoleixen una major qualitat d’edició que els d’abans de 1939. 

Oficinistes amb fortalesa interior

L’Estat polonès clandestí no surt als mapes; de fet, molts dels exiliats no creuen que existeixi. L’exèrcit va ser derrotat, diuen, i amb ell va dissoldre’s l’Estat. A l’interior, però, centenars de milers de polonesos porten vides dobles; de dia van a la feina, fan el paper de submisos, capcots, resignats; de nit, treballen per una Polònia lliure. De mica en mica es basteix una xarxa que abasta tots els àmbits de la vida civil i militar. De la resistència polonesa, sovint se’n té una imatge mítica, de partisans emboscant combois de la Wehrmacht, d’agents secrets amb barrets calats, esperant de nit mentre fumen una cigarreta, o de grups armats assaltant casernes a cops de fusell i de granades. Però els mites no són més que això, mites —ens explica Karski. 

En el model polonès, el subjecte revolucionari adopta la discreta forma d’un oficinista. Potser no té la formació de l’enginyer de Malaparte ni el carisma de l’home providencial de Maurras ni l’atractiu romàntic del guerriller de la Revolució Cubana, però l’oficinista polonès actua guiat per una força superior: la raó d’estat. Actuar com si l’Estat encara existís és el que fa que l’Estat existeixi. Aquesta és una de les principals lliçons que es pot extreure de la lectura de Karski. L’Estat no desapareix mai, és la seva forma d’existència la que s’adapta a les circumstàncies. Com resa el segon principi de la resistència: la clandestinitat de l’estat és quelcom «accidental i sense sentit legal». La seva autoritat, en canvi, és de caràcter real i a ella s’hi suma una convicció espiritual molt més forta que qualsevol ideologia inventada durant el caòtic segle XX: la de l’amor per la terra, per la llengua, per la tradició.

Entre els membres de la clandestinitat es forgen caràcters freds i resistents, tenaços com l’acer. Arriba un punt en què els seus integrants es poden reconèixer al primer cop d’ull. Els precedeix una aura única. Com relata Karski, «molts membres de la Resistència havien après aquesta manera deslligada i impersonal de mirar els temes que els afectaven de prop. Havien descobert que la millor manera d'abordar un problema era atacar-lo objectivament, independentment dels seus propis sentiments, per tal de posar els seus plans en acció tan fredament com un cirurgià a la seva taula d'operacions». Els mètodes s’adapten. No hi ha normes. No hi ha una ètica possible quan el teu enemic et vol exterminar. Lluites segons les regles de l’altre. Si ells juguen brut, tu jugues brut.

Resistència o resiliència? El final de l’Estat clandestí

Entre el gener de 1944 i el gener de 1945, a mesura que el front de l’Est travessa Polònia, l’Armija Krajowa, l’exèrcit polonès clandestí de centenars de milers de membres, passa a l’ofensiva i organitza sollevaments armats. El més conegut, l’aixecament de Varsòvia contra els alemanys, acaba, després de dos mesos de combats, amb el 85% de la ciutat històrica destruïda i centenars de milers de morts. Els soviètics s’ho miren sense intervenir, esperant que polonesos i alemanys es desgastin mútuament. A diferència del que podria pensar-se, el 1945 no marca el final de la resistència polonesa, però sí que marca el final de l’Estat clandestí polonès. En entrar els russos, l’estiu de 1944, les estructures de l’Estat clandestí són desmantellades i els seus membres, detinguts i desarmats per les noves autoritats soviètiques, que porten les seves pròpies estructures administratives. Polònia no serà convidada ni a la Conferència de Teheran ni a la de Ialta; la Segona Guerra Mundial acabarà com ha començat, amb Polònia ocupada.

A més d’ocupada pels soviètics, Polònia queda devastada per la Segona Guerra Mundial. La capital, com el país, està en ruïnes; les infraestructures —el 60% de la indústria estava inutilitzada— i comunicacions gairebé destruïdes —Karski explica com els alemanys van endur-se els millors trens polonesos cap a Alemanya—; la població delmada en termes quantitatius —treballs forçats, desnutrició deliberada, massacres, deportacions a camps de concentració i d’extermini com Sobibor, Treblinka, Auschwitz —i qualitatius —sobretot, les massacres de Katyn, Uroczysko Baran i la reclusió de les elits poloneses al gulag. En total, sis milions de morts aproximadament (tres milions de polonesos i tres milions de jueus), d’una població de trenta-cinc milions el 1939. La sagnia qualitativa, entre la població més ben educada i conscienciada políticament, és incalculable, però s’estima que un terç de tots els que havien rebut estudis superiors i un terç dels que tenien educació secundària durant els anys d'entreguerres no van sobreviure al conflicte. Un terç de tots els acadèmics, científics i metges havien estat assassinats, i més de la meitat de tots els advocats. 

El 1945, el territori de Polònia és desplaçat cap a l’Oest, cap a l’anomenada línia Curzon. Perd 111.000 quilòmetres quadrats de les seves terres frontereres orientals a favor de la Unió Soviètica i és «compensada» amb 64.000 quilòmetres quadrats de terreny l'est del riu Oder-Neisse. A aquest intercanvi territorial el segueixen deportacions massives de polonesos, alemanys, ucraïnesos, bielorussos, lituans, i representants de les minories caraïta, lemko, gitana i tàrtara i una minoria lingüística regional, els caxubis, amb l’objectiu de configurar Estats ètnicament homogenis allà on, abans de l’adveniment dels Estats Nació, havien florit mosaics de comunitats diverses. Aquest èxode forçós es compta entre els moviments de població més grans de la història de la humanitat. Malgrat que al seu poble l'hagin genocidat i el seu territori hagi estat mogut sota els seus peus, els polonesos continuaran resistint als soviètics i combatent per una pàtria lliure.

Entre 1945 i 1948, la resistència polonesa patiria encara 30.000 morts lluitant contra l’ocupant soviètic abans aquest no aconseguís assentar el nou Estat polonès teledirigit per Moscou. L’Estat clandestí desapareix, delmat i desgastat pels anys de guerra, però la resistència continua. Els resistents contra els nazis no serien aclamats públicament per part de les autoritats soviètiques per por a contribuir a l’enfortiment del nacionalisme polonès, temut pels russos ja d’ençà del segle XIX. Tot i la sagnia i l’esclafament de la resistència polonesa i del seu Estat clandestí, ecos de Budapest i de Praga generarien protestes el 1956 i el 1968 i les més conegudes dels anys vuitanta. Finalment, Polònia recuperaria la seva independència, configurada com la III República Polonesa, entre 1989 i 1991.

La resistència és antinazi i antisoviètica, sí, però com durant el segle XIX era antiprussiana o antitsarista. La lluita dels polonesos no és antifeixista, anticomunista o liberal, és polonesa. D’aquí la seva força, una força transcendent. Com diu Jan Karski: «és un greu error [...] creure que la resistència consisteix només a oposar la força física a l'invasor. Molt més important és mantenir el nostre caràcter i esperit», ens diu en cert moment del llibre Jan Karski. La resistència comença en el més íntim de cadascú, en l’esperit, que és l’únic lloc des d’on les nacions poden salvar-se.