Des de la derrota del 1714 fins a la del 1939 hi va haver una progressiva desaparició de la cultura militar catalana. La primera de les etapes va estar determinada per la pèrdua de la noblesa d’espasa. Sense una elit militar pròpia, les tradicions que enformen i cohesionen els exèrcits difícilment podien durar. Pensem en el cas escocès, en què no es va perdre pas la noblesa pròpia amb la unió amb Anglaterra el 1707: no és per casualitat que s’hagin mantingut els regiments escocesos històrics. Tanmateix, la combativitat i els costums de la cultura militar catalana encara eren lluny d’extingir-se. L’Avalot de les Quintes (1773), la Guerra Gran (1793-95) i la Guerra del Francès (1808-14) i les tres Guerres Carlines tenen un element comú: l’autoorganització. Des dels inicis de la nostra nació, la generació de dispositius d’autodefensa locals va ser una constant. Ara bé, sense un comandament propi institucionalitzat —impossible en tant que país ocupat— difícilment es podia assolir quelcom més enllà d’un empat. Tot i això, figures com Prim o Macià ens recorden la pervivència d'una tradició militar catalana. El cop definitiu, però, va venir amb la derrota del 1939: malgrat la combativitat i les passes per formar un cos d’oficials propis el resultat va ser tràgic. N’hem parlat en aquesta revista.

El problema actual, doncs, és doble: no només hem perdut la nostra cultura militar, sinó que el referent actual són les forces de l’estat espanyol —que justament són l’antiexemple. No és difícil d’entendre que hi hagi un rebuig marcat a la institució militar per una part important de la societat catalana. Alhora, aquest rebuig ha estat instrumentalitzat per part del catalanisme/processisme per tal de mantenir l’status quo. No és gaire difícil entendre a quins interessos serveix aquest pacifisme en un país ocupat. Ara bé, tot plegat es pot i s’ha de revertir. I el millor de tot és que en tenim exemples d’èxit. Tal i com exposa Martin van Creveld a The Culture of War; el poble jueu va perdre la seva pròpia cultura de la guerra durant segles —caient-li al damunt tòpics pejoratius molt semblants als autoimposats, com ara que «som gent de pau»— i va saber desenvolupar-ne una de pròpia. Aquest exemple de fet, el vam analitzar al podcast sobre l’obra d’Anita Shapira, Land and Power: The Zionist Resort to Force. Així doncs, si en una situació molt més crítica que no pas la nostra, el poble jueu va poder recuperar i desenvolupar una cultura militar nova, no hi ha pas cap excusa perquè els catalans no fem el mateix.

Amb el diagnòstic clar, doncs, hem de plantejar, en primer lloc, quins elements podem recuperar de la nostra cultura militar perduda. Un punt que considerem cabdal és que un gruix important de les futures Forces de Defensa de Catalunya (FDC) siguin d’adscripció territorial. Aquestes unitats podrien enquadrar-se en base a comarques i/o vegueries, tot teixint vincles en dues direccions. D’una banda entre elles mateixes: les tropes que ja tenen una familiaritat prèvia a l’enquadrament acostumen a ser més eficients. De l’altra amb la pròpia societat que les sustenta i a la qual protegeixen. En aquest aspecte, l’aversió catalana als uniformes es fondria com un terròs de sucre: quan els qui en porten són els teus, la cosa canvia.  

Aquest tipus d’unitats territorials serien fornides majoritàriament per reservistes. Comptar amb una reserva àmplia, comporta avantatges tant en l’aspecte militar com en la salut democràtica, tal i com hem exposat anteriorment. Això ens porta, alhora, a un segon punt a recuperar de la nostra cultura: el control popular/civil sobre la institució militar. És ben conegut l’usatge Princeps Namque, segons el qual els súbdits dels reis catalans només podien ésser obligats a anar a la guerra en cas d’atac exterior. Per qualsevol guerra a l’estranger, s’havien d’assolir pactes i compensacions tant sí com no. Aquest element va sobreviure en la memòria popular, amb l’Avalot de les Quintes del 1773 com a exemple —un fet que el pacifisme català ha provat d’apropiar-se grollerament. Recordem també que per aquest mateix usatge s’establia el dret i el deure de disposar d’armes. Quelcom amb el que podem establir alhora un cert paral·lelisme amb Suïssa, l’exemple paradigmàtic d’estat democràtic on cada ciutadà custodia l’arma reglamentària a casa durant tot el seu període a la reserva. Hom pot objectar que la tinença d’armes amb poques restriccions pot comportar més violència, però això s’esdevé en aquells països on només una ínfima part de la població ha passat per les forces armades i al mateix temps hi ha una desvertebració social marcadíssima. Efectivament, ens referim als Estats Units d’Amèrica.

Exposats doncs els elements a recuperar (vinculació territorial i control civil) passem ara a quins podem incorporar. El primer d’aquests ha de ser una meritocràcia estricta. Els catalans patim el nepotisme per partida doble. D’una banda, qui més qui menys en coneixerà casos dins de les forces armades espanyoles —quan diem que són l’antiexemple, aquest n’és un punt principal. A més, veiem constantment la nocivitat d’aquest a les nostres institucions. Recuperar la sobirania passa per capgirar tant sí com no aquesta situació, i les FDC no n’han de restar al marge. És per això que proposem un sistema de porta única, independentment del rang que vulgui assolir cada individu, talment com passa a Finlàndia o Israel. En definitiva, unes forces construïdes de baix cap a dalt, en què soldats i mariners saben que generals i almiralls han arribat a les seves posicions sense cap avantatge de naixement o d'amistats, sinó per pur mèrit. 

El segon element a incorporar és la porositat entre el món civil i el militar. Com que el terme pot semblar molt abstracte, en concretarem alguns exemples. En un món on la distància entre les tecnologies civils i militars s’ha escurçat moltíssim, que les innovacions sorgides a l’empresa es puguin transferir amb agilitat a la milícia és cabdal. El node lògic perquè això s’esdevingui és, evidentment, la reserva. Si un treballador estalvia despeses addicionals tot resolent problemes de software i hardware a la seva empresa, quan estigui servint a la reserva, a més, pot salvar vides fent exactament el mateix. Un altre àmbit de porositat és el món de l’educació. Som fermament partidaris que tots aquells elements curriculars —siguin per tropa, sotsoficials o oficials— que es puguin cursar en centres civils, no es facin en militars. 

La Universitat de Tartu (Estònia), per exemple, està situada a tocar del BALTDEFCOL, el centre on es formen els oficials superiors de les tres repúbliques bàltiques, tot cursant-hi un 40% del currículum acadèmic. Alhora, que els estudiants de formació professional o universitaris puguin realitzar pràctiques en projectes conjunts civils-militars els pot dotar d’una mentalitat més resolutiva. No cal inventar la roda: els estudiants d’enginyeria aeroespacial a França realitzen llançaments de coets (de dimensions i abast limitats) en bases militars. Un darrer àmbit de porositat no «pràctic» és el dels esdeveniments i cerimònies. La presència de representants militars en aquestes és quelcom habitual als països del nostre entorn. Veurem, doncs, com quelcom normal i necessari que, arribat el moment, hi hagi una guàrdia d’honor cada Sant Jordi al Palau de la Generalitat o quan reconvertim l’Onze de Setembre en una diada d’homenatge als caiguts per la llibertat de Catalunya i tractem el Fossar de les Moreres amb el respecte que es mereix, talment com els nord-americans fan amb el Cementiri Nacional d’Arlington.  

La recuperació i modernització de la nostra cultura militar és quelcom imprescindible per un estat normal com al que aspira Catalunya. L’adscripció territorial dels nostres ciutadans d’uniforme, el control civil, la meritocràcia i la porositat social en seran les parets mestres a partir de la qual bastir-la. No assumir això és mutilar una part central de la nostra identitat. No cal que esperem dinou segles com ho va fer el poble jueu, oi?