És divendres al vespre, la gent prepara el sopar, potser després quedarà amb els amics i comentaran com ha anat la setmana. Dissabte i diumenge tocarà anar a comprar, endreçar la casa, portar els menuts a fer esport o anar al teatre. Seria exactament el que faries tu aquest cap de setmana si no fos per una cosa: ets reservista. Prepares la bossa, i t’encamines cap al teu aquarterament. Durant quaranta-vuit hores seràs exactament com qualsevol altre militar: preparació física, repassar la formació bàsica i realitzar exercicis amb la teva unitat. Dilluns tornaràs a ser un civil, però has escollit estar preparat per defensar el teu país si mai és necessari.

Aquesta és la realitat quotidiana de milers de ciutadans en diversos països d’Europa. Especialment aquells que Catalunya ha agafat com a referents de qualitat democràtica i estat del benestar —efectivament, els escandinaus. Tot i les diferències locals el concepte és el mateix: gent que dedica part del seu temps personal a instruir-se en el servei d’armes, compaginant-ho amb la vida civil. Quelcom que no és vist amb estranyesa ni hostilitat per la resta de la ciutadania i ensems aporta avantatges en les capacitats militars.

Com exposàvem anteriorment, amb la fi de la guerra freda hi va haver una reducció de forces comprensible a Occident. Sense una amenaça existencial clara, els governs podien redirigir la despesa cap a altres partides dels pressupostos. Tanmateix, això també plantejava inconvenients. D’una banda, unes forces massa estilitzades no podien permetre’s sostenir gaire baixes. En campanyes de contrainsurgència com les de l’Iraq o l’Afganistan aquestes eren limitades, però amb el retorn de la guerra convencional —concretament a Ucraïna des del 2014— aquest problema s’ha palesat. Si Ucraïna ha pogut encaixar pèrdues paoroses i continuar combatent ha estat justament per disposar d’unes reserves àmplies. A banda de les pròpies de les forces regulars, les de la Defensa Territorial —homologables a les dels països nòrdics— estan tenint un paper destacadíssim. Això, doncs, validaria models de guàrdia nacional com el de Dinamarca, Noruega i Suècia: forces completament voluntàries i sense cap més remuneració que les despeses de manutenció i desplaçaments durant els períodes d’activació. No és negligible, en cap cas, l’aportació que els reservistes poden fer a la resta de les forces. En el món actual, els militars no tenen el monopoli de les tecnologies de darrera generació. Així doncs, els ciutadans d’uniforme poden incorporar sistemes i procediments innovadors que millorin l’eficàcia i l’eficiència.

Tan important com la millora de les capacitats militars que aporten és la fonamentació del control civil sobre les forces militars. En primer lloc, existeix una qüestió de familiaritat amb el servei d’armes per part d’aquelles persones que han de prendre les decisions a nivell polític. Un problema derivat de l’eliminació generalitzada de la conscripció a Occident va ser que cada cop hi havia menys decisors en l’àmbit legislatiu i executiu amb experiència militar. Això es podia equilibrar amb l’aportació de personal format en política de defensa —sí, allò que no es pot trobar a cap universitat catalana— però igualment obligava a afegir assessors que altrament haurien estat menys necessaris. Alhora, també s’ha de tenir en compte el factor de l’empatia. Conèixer les conseqüències de les pròpies decisions —més enllà dels llibres— limita possibles tendències aventuristes de qui les ha de prendre.

Un altre element intangible, però cabdal, és que tot disposant d’una àmplia reserva es posa un forrellat ferm davant qualsevol possible temptació autoritària. Per posar-ne un cas hipotètic, imaginem que a Dinamarca assolís el poder alguna formació amb tendències dictatorials. Aquesta hauria de tenir present que les forces de reservistes voluntaris tripliquen les permanents i alhora estan desplegades a cada municipi. I no oblidem que aquestes unitats tenen la certificació OTAN respecte a les seves capacitats de combat. Ras i curt, doncs, la Guàrdia Nacional danesa pot exercir el control efectiu del territori. Per descomptat que aquest és un escenari extrem en aquell país, però la democràcia és quelcom prou important com per retenir certes garanties.

Tenint presents, doncs, aquests avantatges —resiliència, difusió d'expertesa i control civil— ens hem de plantejar quina traducció tindria aquest model a Catalunya. Per començar, fins i tot amb una secessió pacífica seria negligent pensar que el futur serà igual. Ja hem pogut comprovar on els porta el pensament màgic i el «tot anirà bé». Així doncs, una reserva àmplia garantiria que la nostra defensa no pogués ser eliminada d’un sol cop. Com més espai ha d’ocupar un adversari, més recursos hi ha de comprometre i, per tant, més opcions per a dessagnar-lo té el defensor. Òbviament, això pesaria en el càlcul estratègic dels potencials enemics, tot millorant la nostra dissuasió. D’altra banda, seria una eina per a difondre els coneixements de defensa en àmplies capes de la societat, amb la corresponent repercussió en la presa de decisions polítiques. Tot complementant-ho amb l’establiment d’estudis de defensa —com es fa a tots els països d’Europa— es liquidaria definitivament l’analfabetisme autoinfligit del nostre país en aquest camp. Al mateix temps, s’esvairia el pòsit d’animadversió —comprensible— cap a la institució militar derivat de tres segles d’ocupació. Millor encara, les Forces de Defensa de Catalunya no serien quelcom impermeable als canvis de la societat. L’ossificació d’una institució és justament un dels camins més directes a la mediocritat i el fracàs. Enllaçant amb aquesta porositat social hi trobem el control civil. Encara que la tendència colpista històrica de les forces espanyoles seria quelcom difícilment igualable aquí, no hem de negligir mai la importància de tenir «forrellats» per dissuadir qualsevol pulsió autoritària estatalista.

Hom pot objectar que d’on sortirien els voluntaris per una força equivalent a la danesa —uns seixanta-dos mil en el nostre cas. Doncs del mateix substrat d’on van sortir els qui van aguantar els cops del Primer d’Octubre i que hi van tornar a Urquinaona. Només cal propòsit clar i lideratge a l’alçada.