Les acusacions de xenofòbia s’han convertit en una de les armes llancívoles per excel·lència del debat polític i mediàtic. En conseqüència, el concepte ha anat deformant-se fins a l'absurd, tot perdent la seva significació original per esdevenir un simple insult. No obstant això, si deixem de banda les trifulgues ideològiques i morals, l'origen etimològic del mot xenofòbia descriu un comportament dels humans tant natural com necessari: el rebuig o malfiança envers l'estrany, el foraster. La temença cap a tot allò desconegut és un mecanisme de defensa i prevenció davant d'amenaces potencials. Sense aquest dispositiu psicosocial restaríem sempre exposats a la voluntat d'altri.

La raó d'aquesta conducta és simple, però no sempre evident: els homes ens inscrivim dins el regne animal. Per molt que les ideologies contemporànies facin esforços per aplacar o obviar la nostra càrrega biològica i filogenètica, l’espècie humana és essencialment, encara que no només, una espècie animal. El nostre comportament i les nostres accions estan profundament condicionats per aquesta herència. El fulgurant progrés cientificotecnològic contrasta amb la nostra base genètica, la qual no ha sofert canvis significatius. Els mestres de l’etologia, com Konrad Lorenz, així ho demostren.

Els humans, tanmateix, ultrapassem la nostra animalitat perquè hem «ensinistrat amb la cultura» bona part d’aquest magma provinent de la biologia. La cultura no ha desactivat els nostres instints, però ens ha permès de dominar-los i atorgar-los expressions concretes en la nostra conducta. Dit d'una altra manera: l’energia i el vigor de la bèstia perviuen enclaustrades en el revestiment de civilització que hi hem anat construint al damunt. No ens hem desprès d’ella, ans l’hem canalitzada cap a formes més sofisticades i subtils.

El reclam comunitari, pel tema que ens ateny, s’entrellaça amb una altra pulsió animal: el sentit de la territorialitat.

Essent primats com som, els homes tenim la necessitat imperiosa de viure en grup. El reclam comunitari, pel tema que ens ateny, s’entrellaça amb una altra pulsió animal: el sentit de la territorialitat. Així, les obligacions de defensa i participació del grup es combinen amb la percepció d’habitar un espai delimitat que ens pertany. Aquestes disposicions innates, al capdavall, han estat fonamentals per a la formació i supervivència d’infinites comunitats d’homínids. En cas contrari, la vitalitat del grup hauria sucumbit en un entorn hostil.

L'arribada del zòon politikon, l'animal polític, no ha transformat aquesta premissa bàsica d’interacció amb l'entorn i amb els altres individus. Des dels cercles més primordials, com la família, fins a les esferes de sociabilitat més complexes, com la nació, és fàcil de trobar-hi actituds xenòfobes com a reclam del grup, o per protegir la seva integritat. Les associacions de veïns o els establiments comercials, sense anar més lluny, tampoc en són indiferents. La combinació de certes nocions concretes de comunitat i territorialitat deriven quasi sempre, per pròpia tendència natural, en una predisposició a la xenofòbia. La presència de persones alienes a una comunitat, grup o iniciativa és susceptible de trencar l’harmonia interna d’un col·lectiu i posar en risc la seva seguretat. Contràriament al que ens intenta fer creure la propaganda sistèmica el món no és un lloc segur; no ho és exceptuant que es prenguin mesures. Per tant, insisteixo, les actituds xenòfobes són una característica natural i necessària de qualsevol agrupament humà que vulgui viure en pau i de manera confortable.

En d’altres civilitzacions la xenofòbia es dona per descomptada i la seva inserció en les estructures mentals dels homes no és motiu d’escarni.

En un altre ordre de coses caldria avaluar per què, avui dia, una qüestió aparentment anodina com la xenofòbia s’ha convertit en un vocable maleït. Una resposta podria ser que la societat oberta cataloga de xenòfob tot aquell qui s'oposa als deliris del progressisme i a l'expansió desenfrenada del sistema liberal-capitalista; dues cares de la mateixa moneda. A Occident, aquest projecte s'ha tornat hegemònic, motiu pel qual és en aquest racó de món on l’etiqueta es fa més feixuga i denigrant. En d’altres civilitzacions la xenofòbia es dona per descomptada i la seva inserció en les estructures mentals dels homes no és motiu d’escarni. Els occidentals, en canvi, som tractats com éssers patològics per la policia del pensament que ens governa, la qual s’encarrega de repetir com un mantra la temible i asfixiant xenofòbia que es respira a les nostres societats. L'objectiu és aturar per mitjà del xantatge moral qualsevol mena de reacció als plans de desarralament i atomització de les nostres comunitats.

Acceptant d'entrada aquesta premissa autoimposada, caldria d’interrogar-se sobre les causes que han dut als occidentals a desenvolupar uns comportaments «marcadament més xenòfobs que la resta de la humanitat». En aquest sentit és revelador de tenir present que en qüestió de dècades—i sense cap mena de consentiment—els europeus hem vist transformades les nostres comunitats nacionals en rics i vastos ventalls multiculturals. Centenars de milers de forans resideixen, treballen i desenvolupen la seva vida entre nosaltres; però en la major part dels casos no és amb nosaltres.

Com una prolongació del colonialisme, la immigració massiva va néixer—i es manté—amb l’única finalitat d’importar mà d’obra barata. Avui dia els homes s’extreuen del seu lloc d’origen i es transfereixen a l’espai de producció com si fossin mercaderies. Aquesta pràctica, òbviament, atempta contra la seguretat i la identitat de la cultura amfitriona que, en cas de sentir-se desplaçada, tal com està passant, reacciona políticament i social. Però no només això, car aquest mateix procés és viscut de la mateixa manera per les poblacions immigrades, però a la inversa.

Els ritmes del desordre plutocràtic mundial seguiran reclamant la desestabilització i disgregació de les comunitats orgàniques i autòctones. El suculent negoci del desarrelament així ho precisa. Per rentar-se la cara continuaran instrumentalitzant unes forces progressistes naïfs i pretesament filantropes que els faran la feina bruta. L’aliança tàcita entre la dreta liberal i l’esquerra postmoderna s’albira com un dels conglomerats més perillosos per a la diversitat del món. La creença en una comunitat mundial harmoniosa, enterradora de totes les diferències prèvies, és una lírica macabra que només busca de construir un gran mercat mundial. Caldrà veure, després de tensar la corda fins al límit, si els problemes que provocarà aquest despropòsit seran responsabilitat dels qui han atiat el foc sense miraments o dels que, senzillament per advertir del perill, han estat vexats i tractats de xenòfobs.