El Govern de Catalunya gestiona la sequera apostant contra la força de la Història, i per això fracassarà.
Per tal d’esdevenir un estat no hi ha prou amb ser una nació. Cal, també, un projecte.
A The Young Pope, la cúria vaticana escull un papa jove que vol fer una revolució conservadora.
L’encotillament a què ens confina una idea de sobirania estrictament moderna obliga a una reconsideració de l’espaialitat del binomi territori/sobirania.
En l’actual confrontació global, els països emergents neutrals tenen la clau del desenllaç.
La temptativa de canviar el sistema electoral pot ser alhora el projecte de país dels propers anys i el projecte fundacional d’un nou nacionalisme d’ordre.
El deficient i esbiaixat coneixement de la nostra pròpia història ens limita l’anàlisi adequat de la realitat present.
La ciutadania ha de tenir incidència sobre la política de defensa, més enllà d’anar a votar cada quatre anys.
És preferible que mani algú contra els interessos del país a la quietud actual contra la qual només s’hi oposen els quillos o els pedants que aspiren a escriure al Quadern d’El País.
Estem davant l’última oportunitat de tenir majoria política. La dissociació entre realitat social i parlamentària no durarà eternament.
La nació política dels valencians és la catalana.
Modernitat i sobirania són els conceptes clau entorn dels quals s’edifica un camp d’identitats polítiques a reconsiderar.
Rep cada número, directe a la teva bústia
