El primer de juny de 2024, Nayib Bukele tornava a ser investit, amb la mà sobre la constitució i una banda amb els colors de la bandera del país, president de la República d'El Salvador. El vestit negre triat per l’ocasió, sobri i sense botons, tenia certes reminiscències decimonòniques: els punys de la camisa i el coll amb acabats daurats recordaven als cabdills militars de les independències hispanoamericanes, com Simón Bolívar, José de Sucre o Gerardo Barrios, l’heroi nacional salvadorenc. Aquest estil minimalista, i el contrast entre simplicitat i solemnitat, o senzillesa i luxe, amb un cert regust oriental, dotaven Bukele d’una aparença volgudament futurista, d’avantguarda. El president, però, no només destaca per la seva indumentària habitual de gorres de beisbol, caçadores de cuir o bambes blanques —que alguns han descrit com a cool, millenial o tech-bro—, sinó per les seves solucions expeditives. Sovint considerades autoritàries o fins i tot dictatorials, les mesures de Bukele han fet que molts tinguin els ulls posats en El Salvador, un dels models d’estat o de lideratge polític més interessants d’aquesta tercera dècada del segle XXI.

Nayib Armando Bukele Ortez va néixer a San Salvador el 24 de juliol de 1981. Com la meitat del seu nom delata, té ascendència àrab, concretament de Palestina, d’on van emigrar els seus avis paterns cap a 1921, encara amb passaport otomà. Originalment cristians (essent l’àvia paterna betlemita catòlica i el seu avi jerosolimità ortodox), el pare de Bukele va convertir-se a l’islam i, fins a la seva mort el 2015, havia estat un dels referents de la petita comunitat de musulmans i el fundador de la primera mesquita d'El Salvador. Empresari d’èxit vinculat a l’establishment polític i econòmic local, va contribuir a expandir els McDonalds al país entre anys 1970 i 1990. La mare, en canvi, salvadorenca d’origen i catòlica, és filla d’un grec ortodox i d’una catòlica. La complexitat dels orígens de Bukele, la barreja d’influències ètniques i religioses i la mentalitat d’empresari i líder religiós que hereta del seu pare són reflex d’un món en què el temps i l’espai, i les diferències entre els pobles i les castes havien anat fonent-se.

Bukele diu d’ell mateix que no és especialment religiós, ni creient en les litúrgies o els ritus, però sí que té fe en Déu i en Jesucrist i creu que la salvació és cosa dels individus i no pas dels grups. Amb aquest rerefons, no és d’estranyar que el seu discurs inaugural estigués farcit de referències a Déu i a la Bíblia. Adreçant-se a la nació, però sabent que líders i periodistes de tot el món se l’escoltaven, va definir el seu país com un malalt crònic que arrossegava dolences des del moment de la seva independència, el 1821. El Salvador era un etern convalescent que gairebé necessitava un miracle per guarir de la pobresa, els problemes d’habitatge o inseguretat i un llarg etcètera de greus mals que l’afligien…. Aquest pacient, com el defineix Bukele, havia estat estafat per metges i, quan va accedir a la presidència, el 2019, vivia una crisi de guariment en què s’obrien dos camins: la resurrecció o la mort. L’analogia amb un cos malalt, tan cara a concepcions clàssiques de la política deixa entreveure, tal vegada, una visió del país més orgànica que no pas la d’un Milei o un Trump. Sigui com sigui, l’analogia mèdica no és exagerada: El Salvador és un d’aquells estats que, fins fa tot just uns mesos, copava els titulars dels diaris d’arreu del món per ser un dels més insegurs i violents del món. El 2015, amb 6656 assassinats, va tenir la taxa d’homicidis més alta del planeta. 

La tragèdia d'El Salvador té un responsable visible: les pandillas. Durant les últimes tres dècades, grups relacionats amb el tràfic de droga i d’armes, l’extorsió i la prostitució han anat corcant l’Estat i la societat fins a convertir la vida dels salvadorencs en un malson. Policies i funcionaris comprats, assassinats i batusses diàries, amenaces, coaccions, emigració i exili han estat el pa de cada dia. Amb els seus tatuatges, símbols i ritus característics, el crim organitzat a El Salvador havia pres la forma d’un sinistre estat paral·lel que imposava la seva pròpia llei, recaptava els seus propis impostos i impartia la seva pròpia justícia. Avui, però, l’estiu del 2024, El Salvador és el país més segur d’Amèrica Llatina, amb una taxa d’homicidis comparable a la del Canadà. És que el malalt crònic ha trobat finalment la via del guariment? Quina ha estat la «medicina amarga» que li ha estat administrada? Com s’ha revertit la «inèrcia de la història» que assenyalava Bukele al seu discurs?

Com d’altres estats de l’Amèrica Llatina des de la seva independència d’Espanya, El Salvador havia estat governat per una casta criolla, de militars i terratinents. Dominat per règims dictatorials des de 1931 fins a 1979, amb una economia basada en la producció i exportació de cafè, enormes desigualtats socials i una estructura política anquilosada i assedegada de reforma, el país més petit de l’Amèrica continental tenia poca cosa a dir en el concert de les nacions. En no obrir-se a la participació política o reduir les flagrants desigualtats econòmiques, va anar submergint-se en un clima de violència endèmica que esdevindria una guerra civil oberta a finals de dècada de 1970. Amb els sandinistes controlant Nicaragua, El Salvador va convertir-se en el camp de batalla de les guerres proxy entre els Estats Units i la Unió Soviètica al continent americà. El conflicte va causar vora 80.000 morts i més d’un milió de desplaçats —en un territori de quatre milions d’habitants. Després de més d’una dècada de conflicte salvatge, els acords de pau 1992 van establir a El Salvador un règim prototípic de la pax americana amb dos grans partits, l’Alianza Republicana Nacionalista (ARENA) i el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), que anaven alternant-se al poder.

La Guerra Civil explica la violència pandillera d’El Salvador actual. Desplaçats per les atrocitats, centenars de milers de salvadorencs van marxar —sobretot a través de rutes il·legals— cap als Estats Units. A Califòrnia, alguns d’ells es van organitzar en grups criminals similars als S-18 mexicans, essent-ne el més famós la MS-13 o Mara Salvatrucha. El 1996, quan la violència als carrers va arribar al seu pic als Estats Units, l’administració Clinton va començar a deportar desenes de milers de criminals perillosos de tornada a El Salvador. Bregats per la seva experiència a l’estranger, no van trigar a aprofitar el panorama devastat del seu país d’origen per reorganitzar-se i reclutar massivament entre els pobres i afamats joves salvadorencs —desbordant ràpidament el feble govern postbèl·lic. 

A diferència de les bandes mexicanes o colombianes, l’MS-13 no és un càrtel de la droga, sinó que la seva major font d’ingressos provenia de l’extorsió dels pobres. El 70% dels negocis havien estat víctimes d’aquestes pràctiques i s’estima que això costava a El Salvador, anualment, vora el 15% del seu PIB. Com és lògic, Bukele era ben conscient que liquidar les pandillas era essencial no només per aconseguir uns mínims de seguretat i d’ordre, sinó també per posar les bases d’una normalitat econòmica que arribés a tots els racons i totes les butxaques. Segons les estimacions, la pertinença a la MS-13 voreja, encara avui, els 70.000 integrants, amb aproximadament mig milió de col·laboradors, que sumen el 8% de la població total del país. 

Bukele no havia estat el primer polític salvadorenc a intentar erradicar el problema endèmic de les bandes criminals. Operacions de mano dura s’havien provat del tombant de segle ençà, però no havien estat ben planejades o executades amb la severitat que requeria el problema. Al contrari, eren insuficients i acabaven per deixar lliures els criminals al cap d’uns pocs mesos d’empresonament. Els crítics d’aquestes operacions prèvies argumenten que el que van aconseguir les operacions no va ser altra cosa que enfortir els criminals, en permetre’ls guanyar experiència i coordinar millor les accions contra la policia. Conscient d’això, Bukele va entendre dues coses: en primer lloc, que si resolia el problema del crim organitzat guanyaria popularitat i legitimitat pel seu moviment; i, en segon lloc, que no es podien replicar les anteriors experiències fallides. Amb aquestes idees en ment, va plantejar llançar una campanya llarga i contundent, de diverses etapes, orientada a anar recuperant terreny de mica en mica —en lloc de jugar-s’ho tot en una sola aposta. Les seves previsions van demostrar-se certes. Avui, els 70.000 membres de les maras omplen les presons del país, com el nou Centre de Confinament del Terrorisme, la presó més gran d’Amèrica, amb capacitat per a 40.000 convictes.

El 2021, el triomf en esllavissada —54 de 60 parlamentaris— de Nuevas Ideas, el partit que Bukele va fundar el 2018, havia posat punt i final a gairebé quatre dècades de règim bipartidista. Els partits havien quedat vetusts i els seus líders, envellits i pràcticament indistingibles entre ells, no van poder frenar l’onada populista de Bukele. Provinent ell mateix del FMLN —des dels 18 anys—, com alguns dels principals dirigents de Nuevas Ideas, no és d’estranyar que la seva política tingui elements d’esquerra, però també de dreta. Mentre promovia el lliure mercat, rebaixava impostos a les empreses tecnològiques com Google (esperant transformar el país en un hub tecnològic d’última generació, cosa molt difícil) i retallava en despesa pública (arribant a privatitzar el servei d’aigua), Bukele ha pujat les pensions en un 30%, el salari mínim en un 20% i ha abaixat els preus dels carburants, entre altres mesures, llançant, a més, una ambiciosa campanya d’obres públiques pagades, en part, amb el suport de la Xina. El president d’El Salvador combina una retòrica llibertària amb mesures populistes —i no li tremola la mà ni li sembla contradictori emprar l’autoritat i la capacitat coercitiva de la seva posició i de l’estat que governa. Fins i tot la introducció de Bitcoin com a moneda de curs legal —cosa que els salvadorencs han rebut amb una certa indiferència— pot ser vist com un gest desafiant envers l’establishment global. Tanmateix, el seu costat més llibertari no l’ha portat pas a donar màniga ampla als empresaris; ha avisat, per exemple, en una compareixença pública que recorda a la de presidents de l’esquerra llatinoamericana, que no permetria que pujades de preus arbitràries perjudiquessin el salvadorenc corrent. Defensor del sector públic i de l’autoritat de l’estat en una regió en què, en el millor dels casos, aquest queda lluny o és impotent per resoldre els problemes del comú dels ciutadans, Bukele reivindica que el que és públic ha de ser millor del que és privat. 

Amb les pandillas a presó i l’autoritat de l’estat restituïda, la inflació ha passat a ser ara una de les majors preocupacions del seu govern. En això, el president salvadorenc s’assembla a un altre líder sud-americà, el president del Perú Alberto Fujimori, provinent també d’una rica família d’immigrants. Desafiant l’establishment occidental i guanyant-se un gran suport entre els peruans corrents, Fujimori va assenyalar l’oligarquia dels partits com el major obstacle a la reforma del país. Quan va ocupar-se’n, la seva popularitat va sobrepassar el 70% —una quota que el president d’El Salvador ha, fins i tot, superat. La relació de Bukele amb els seus votants és la d’un líder populista com els que s’han estilat aquest últim quart de segle al món: es presenta no només com un gestor a qui s’ha donat un mandat, sinó algú amb qui el votant té una relació activa que va més enllà de les eleccions. 

En un dels llibres més remarcables dels anys noranta del segle passat, The Sovereign Individual, que va guanyar molta popularitat a Silicon Valley i d’aleshores ençà ha esdevingut llibre de culte en els ambients tech, els autors veien en Fujimori el tipus de líder que un món en transició reclamava. Tindrà èxit Bukele a aconseguir una síntesi que reclama «nous mecanismes de representació per evitar disfuncions cròniques i, fins i tot, el col·lapse social»? Des de la crisi del 2008, sembla que s’ha produït a Occident un procés de brasilització, caracteritzat per la contínua desintegració de la classe mitjana, l’augment de la incertesa i la inseguretat i una corrupció i ineficiència creixents en l’administració pública. Aparentment, fa l’efecte que d’aquests mals només se’n puguin salvar els rics, però Bukele ha demostrat que el procés és reversible. I si es pot aconseguir a la perifèria del món, sens dubte pot aconseguir-se a Occident.

«Hem provat totes les fórmules que ens donaven, i res no ha funcionat», reivindicava Bukele en un dels seus discursos davant la ONU. «Emparats per poders estrangers, vam lliurar el país a la dreta. I després, també emparats per agents externs, vam lliurar el poder a l’esquerra. Així ens van mantenir durant trenta anys de postguerra, en què hi va haver més morts que en la guerra civil —i més pobresa i més violència. Ningú no va fer res per canviar de soca-rel el sistema, ni les institucions, ni molt menys les lleis». En la seva presidència, però, reivindicava Bukele, les coses anirien diferent. Amb aquesta ruptura, El Salvador ha abandonat els terrenys mapejats de la democràcia liberal i s’ha endinsat en quelcom nou i diferent.

Per continuar consolidant-se, Bukele no només haurà de continuar comunicant-se amb la seva nació a través de les xarxes socials, saltant-se els grans mitjans de comunicació, sinó també resoldre els problemes de l’economia salvadorenca. El seu nivell de complexitat econòmica és baixa; dependent del turisme, de les importacions i de les transferències de divises de la diàspora, El Salvador no té una base industrial més enllà del tèxtil. L’aposta business-friendly i la projecció de comptar amb un 99% d’energies renovables el 2029 volen servir per confrontar la pobresa del país. La resposta de Bukele a aquestes problemàtiques requerirà una determinació igual de poderosa que en l’afer del crim organitzat —i potser idees igual d’innovadores i arriscades. 

Tot i declarar acceptar i respectar l’oposició, la crítica i la llibertat de premsa, i defensar una vinculada llibertat individual i una descentralització en tots els aspectes del poder —Bitcoin com a paradigma d’això—, Bukele ha utilitzat el famós software Pegasus per espiar adversaris polítics i periodistes. A més, amb la judicatura controlada, ha pogut canviar certs preceptes legals per permetre’s la reelecció, cosa que impedien fins a sis articles de la Constitució de 1842. No són pocs els observadors que assenyalen el risc que comporten la suspensió de les garanties constitucionals —i, diran alguns, els drets humans— i les mesures autoritàries que poden acabar girant-se contra la dissidència i contra la població en general. El precedent i els mecanismes existeixen. No és sobrer comentar que, com el mateix govern admet, entre les desenes de milers de detinguts i empresonats hi ha innocents que no tenen res a veure amb les maras. Tot i això, Nuevas Ideas no mostra signes de perdre la seva amplíssima majoria al Congrés, ni tampoc perd popularitat entre els seus votants, encara que alguns integrants del moviment tinguin reticències, o, fins i tot, por, a parlar malament del líder indiscutible del país. En tot moment, la temptació repressiva i totalitària continuarà essent present, tant a El Salvador com a qualsevol altre estat del món que assagi una restauració de l’autoritat.

És d’hora per parlar, encara, d’un model Bukele, per molt que les opcions draconianes de mà dura contra la delinqüència comencin a sonar cada vegada amb més força —o semblin llamineres— a la fatigada Europa occidental de les no-go zones i els criminals multireincidents. Per molt que El Salvador hagi efectuat un canvi de rumb enorme, una gran travessa el separa encara d’esdevenir un model polític exportable. Per ser-ho, Bukele hauria d’ampliar amb èxit de les seves accions a la cultura i educació —construir un sistema cultural de qualitat i basat en nous valors—, sanitat o economia. La potestas ha d’anar sempre acompanyada d’auctoritas si no es vol que les bones resolucions preses acabin degradant-se en noves formes de cinisme i de violència, o en règims segurs i ordenats, però distòpics, com el xinès. Vist des d’Europa, tampoc no hi haurà alternativa possible als sistemes actuals si no s’articula un nou pinyol, una nova cosmovisió que aconsegueixi aglutinar suports d’amplis sectors socials a esquerra i a dreta amb un llenguatge que parteixi del present i no dels fantasmes que ens ha deixat el segle XX. En aquest sentit, el lideratge carismàtic de Bukele i la seva gran popularitat —a banda del poder aconseguit i assentat en pocs anys en un país petit situat a la perifèria del món— li donen molt marge de maniobra per experimentar. 

Bukele s’enfronta ara a problemes que requeriran menys solucions espectaculars i expeditives i més canvis profunds i estructurals que tal vegada trigaran anys en notar-se de debò. Amb una emigració de 100.000 ànimes l’any i grans desigualtats, el país més petit d’Amèrica pertany encara al Tercer Món. Això fa molt difícil, fins i tot en cas d’èxit, l’exportació del seu model a Europa, encara que el to volgudament provocador i cridaner, entre futurístic i autoritari pugui fer aixecar les orelles a sectors més enllà de l’Alt-right o el CPAC. La descripció de «rei filòsof», que abans era «the coolest dictator in the world» i una imatge panoràmica de les seves tropes formant davant seu a X poden fer arrencar un somriure als joves tuitaires dretans d’Occident, però no són les maneres que s’esperen d’un cap d’estat amb una pila de problemes per resoldre.

Amb Milei i Trump, Bukele se sumarà a Orban i Meloni en la cada vegada més nodrida oferta d'allò que comença a configurar-se com la tercera onada populista del segle XXI. S’hi troben tots els matisos del populisme conservador —més o menys recelós de l’estat, més o menys nacionalista o religiós, més socialitzant o més liberalitzant. Alhora, el seu discurs sobiranista connecta, també, amb les onades populistes llatinoamericanes dels últims trenta anys, més escorades a l’esquerra —una tendència que pot canviar—, i s’haurà de veure si el seu model entra en conflicte, o no, amb el retorn de la Doctrina Monroe —si és que havia marxat. En aquesta segona meitat de la dècada de 2020, Bukele es juga esdevenir, com els seus homòlegs populistes, el model d’un nou món que tot just comença a néixer. El públic, a El Salvador i a l’estranger, es troba expectant.

Il·lustració obra de l'artista Albert Sala.