Fa unes setmanes vam poder contemplar com la premsa oficialista s’abraonava contra Joan Laporta després que el president es desfogués públicament, just després d’haver guanyat el cas de la inscripció de jugadors. Aquest no ha estat més que un altre exemple d’un fenomen més ampli que ja va descriure acuradament Dolors Clotet al seu article sobre allò que ens és permès sentir. Tal com diu l’autora «al capdavall, els límits del que es pot sentir són els límits del que es pot arribar a pensar. El poder a Catalunya n’és absolutament conscient i, en conseqüència, és en el terreny dels sentiments on posa la seva dedicació». Aquesta premissa es pot aplicar també a l'àmbit de la guerra, o més ben dit, a allò que als catalans se’ns permet sentir-ne.

Per poc que hom llegeixi memòries de combatents hi trobarà una dualitat respecte al que hi ha experimentat: eufòria i terror, orgull i vergonya, confort i solitud. La guerra constitueix l’activitat més extrema a la qual hom pot enfrontar-se i és completament normal experimentar aquests sentiments. Joan Sales, sigui mitjançant els personatges d’Incerta Glòria (1956) o bé a les Cartes de la Guerra (1986) en dona fe. De fet, arriba a comparar l’excitació pròpia del combat amb els efectes de la cocaïna. No va gens desencaminat: davant la perspectiva de matar o morir el cos segrega adrenalina per tal de maximitzar les pròpies capacitats. I això no és incompatible amb l’horror que Sales va viure. Dos casos semblants els trobem en Gerhard von Scharnhorst (1755-1813) i Ernst Jünger (1895-1998). 

Scharnhorst va ser un oficial hannoverià al servei de Prússia que seria conegut per les reformes que van portar a la victòria contra Napoleó —a banda de ser el mentor de Clausewitz. Durant la Guerra de la 1a Coalició (1792-97), va servir a primera línia com a oficial d’artilleria i, en les cartes a la seva dona, descriu el sentiment d'excitació que li provocava el combat, un sentiment que contrastava amb la vergonya que, posteriorment, li causaria la contemplació de les seves conseqüències. Més d’un segle endavant, Ernst Jünger va viure experiències similars, tot i que amb més inclinació per la vitalitat i el risc. Només cal llegir les pàgines de Tempestes d’acer (1920) dedicades a les ofensives de la primavera del 1918, on l’autor arriba a estats propers al deliri. I això tampoc es contradiu amb el fet de ser conscient de la devastació provocada per la guerra. No ens allargarem ara en més casos; els lectors poden trobar un capítol de la Talaia on se’n parla.

Sent conscients que gaudi i dolor formen una dualitat habitual, com és que a la Catalunya actual quan es parla de guerra, només trobem el segon? Evidentment, això no és cap casualitat. Ans al contrari, forma part del mecanisme de control social descrit per Dolors Clotet. Prenem per exemple en la programació de TV3 per la Diada fins al 2017, quan era habitual l’emissió d’El Patriota, una pel·lícula protagonitzada per Mel Gibson sobre la Revolució Americana. Qualsevol que l’hagi vista en recordarà la combinació de moments realment esfereïdors, com ara l’assassinat de presoners i civils, amb d’altres d’èpics com el combat final, inspirat en la Batalla de Cowpens (1781). 

Per algun motiu, després del 2017 no s’ha tornat a emetre, no fos que l’audiència s’excités més del compte o, encara pitjor, s’hi pogués inspirar. El que sí que podem trobar a la televisió pública catalana, i en abundància, són tota mena de productes culturals on només s’exposa la guerra com una experiència a ser patida. De fet, n’hi ha prou amb recordar l’adaptació cinematogràfica d’Incerta Glòria per entendre de què estem parlant. Un altre clàssic és el desequilibri entre el record constant dels bombardeigs franquistes, però l’absència de cap pel·lícula sobre els nostres pilots de caça. Que potser pel fet d’haver perdut no tenen dret a ser recordats? Per poc que hom consulti les obres del Dr. David Íñiguez sobre la guerra aèria a Catalunya sap que hi ha material de sobres.  Que això no s’hagi fet no és per manca de pressupost —menys encara avui, amb els efectes especials per ordinador— sinó perquè l’statu quo autonòmic no es pot permetre tenir referents d’aviadors catalans, igual d’audaços i fatxendes que els seus homòlegs de qualsevol altre país. 

Val a dir, però, que, malgrat la insistència del sistema per perpetuar aquesta visió derrotista, tampoc pot arribar a tot arreu. A banda del munt de recursos disponibles a la xarxa i la progressiva importància de l’anglès com a segona llengua de molts catalans —que proveeix de vies d’escapament del marc mental autonòmic— hi ha experiències que proporcionen l’oportunitat per viure a petita escala la dualitat que hem exposat. No cal remuntar-se a gaires dècades per —amb un mínim de militància política— haver viscut situacions conflictives amb cert risc físic. Excitació, por, sentiment de pertinença o ràbia són sensacions que les impregnen. Més encara: no és gens estrany que entre els participants més joves guanyin respecte entre la seva colla. Si tot això sona molt abstracte, concretem-ho: Urquinaona. 

De ben segur que per a tots els joves que la van viure a primera línia, aquesta va ser una experiència iniciàtica. I això són males notícies pel sistema d’ocupació que és l’autonomia, ja que trenca per experiència directa el discurs on els catalans només podem patir els conflictes. Efectivament, el jovent català no pateix cap problema congènit —com tampoc el conjunt del país—, ni hi ha cap mena d’excepcionalitat catalana respecte a la resta de nacions. Les escletxes per un canvi cultural existeixen i les continuem treballant per convertir-les en esquerdes i forats.

Quines lliçons hem de tenir presents, per tot plegat? En primer lloc, cal normalitzar la dualitat de sentiments que planteja la guerra, ja que és comuna en l’espai i en la història. Com va dir el general Robert Lee (1807-1870), qui va ser el màxim comandament dels confederats durant la brutal Guerra Civil Americana (1861-65): «és bo que la guerra sigui tan terrible, altrament ens agradaria massa». Com hem dit, la negació d’aquesta contradicció és una eina de dominació del sistema. Si pensem per exemple en els tòpics sobre la manca de combativitat del poble jueu —i el canvi de mentalitat del sionisme— hi podem traçar paral·lelismes. Finalment, cal ser conscients que la situació no és desesperada tot i les dificultats. Ara que el final del Procés ha mostrat descarnadament els artificis del sistema autonòmic és hora de desempallegar-nos per sempre d’aquesta mentalitat de perdedors.