Afirmava Maquiavel que «la guerra no s’eludeix, sinó que s’ajorna amb avantatge pels altres». Aquesta màxima, antany per tothom coneguda, ha passat a engruixir els prestatges polsegosos del coneixement arcà descartat per la modernitat. Per als fills del centre mundial industrialitzat, la guerra és un romanent barbàric del passat, una contingència evitable a través del diàleg i la negociació. Al cap i a la fi, la guerra és una cosa terrible, i els seus efectes devastadors entorpeixen el comerç i el desenvolupament de la vida habitual. Emperò; és això talment així?

Més enllà de les voltes relluents del centre del món, la guerra i el conflicte són el pa de cada dia. Revoltes internes, enfrontaments geopolítics, disputes pels recursos o activitats mafioses confirmen el panorama en el qual suren els individus, intentant sobreviure de qualsevol manera possible. La modernitat industrial ha destruït els llaços comunitaris i el Leviatan estatal ha eliminat tots els mecanismes que permetien la defensa de les comunitats, oferint-se a sí mateix com a única via de canalitzar les pulsions marcials. L’aparent «monopoli de la violència» de l’estat esdevé alhora més teòric que no pas real, i les masses desarmades i pacificades són comminades a comportar-se talment com un ramat. Amb una població desacostumada a valdre’s per si mateixa, els estats eleven la desposessió de l’autonomia pròpia fins a l’extrem en desarmar els ciutadans. Els homes moderns fugen o cedeixen la capacitat de defensar-se i, per tant, renuncien a un paper actiu en el món, acceptant dòcilment la comoditat passiva.

El kóryos era una banda de joves adolescents, procedents de famílies lliures, als quals se’ls expulsava de la vida corrent de la tribu com a ritu de pas.

Tanmateix, les tradicions de la guerra són una constant a tots els pobles del món. En el cas dels europeus, el precedent essencial el trobem en el kóryos indoeuropeu. El kóryos era una banda de joves adolescents, procedents de famílies lliures, als quals se’ls expulsava de la vida corrent de la tribu com a ritu de pas. Bandejats de la quotidianitat social, havien de sobreviure a través de la caça, la recol·lecció i, sobretot, del pillatge cap a altres grups. D’aquesta manera, l’element més dinàmic de la societat—els homes joves—i les seves passions eren impulsades cap a l’exterior i cap a la conquesta sota les ordres d’un líder carismàtic. Durant les èpoques de vida autònoma, els joves desenvolupaven una cultura marcial basada en el combat, els cants de les gestes dels herois i, en definitiva, en la consolidació d’uns vincles mutus de gran transcendència. En acabar el ritu de pas, els joves es reincorporaven a la tribu com a guerrers i membres de ple dret dins la societat.

Aquesta antiga tradició va perviure entre els grecs en les institucions de la krypteia espartana i l’efebeia atenenca. La krypteia consistia en una espècie de pillatge ritual, on els joves espartans eren expulsats de la ciutat i obligats a subsistir pel seu propi compte a expenses de la població ilota subalterna. L’efebeia  atenenca, d’altra banda, reunia els joves d’entre 18 i 20 anys en una espècie de servei militar obligatori, durant el qual se’ls enviava a patrullar per les zones exteriors de la ciutat i de la península Àtica. En ambdós casos, el retorn dels joves coincidia amb la majoria d’edat i l’acceptació dins de la comunitat com a membres de ple dret. Rituals similars són presents als celtes, germànics, i d’altres pobles indo-europeus. El nostre propi llenguatge encara és amarat de la tradició guerrera; la paraula «marcial» ens ve llegada, a través del llatí, de Mart, déu de la guerra. De fet, el servei militar obligatori és present encara en la majoria de nacions europees properes a la democràcia, com Suïssa i (alguns) estats escandinaus.

El món modern, en el seu intent pseudo-racionalista d’organitzar la societat, intenta apaivagar de formes subreptícies el nostre esperit viril i guerrer. Els videojocs, la pornografia, el menjar-brossa i la demonització de la masculinitat priven a la societat dels que possiblement serien els seus integrants més actius i amb més potencial. I no només això; en haver esborrat fins i tot els romanents més atàvics —alhora degenerats— com el servei militar, han privat als joves de connectar amb una tradició mil·lenària dels seus pobles i del ritu de pas que vindicàvem en articles anteriors.

Cal reivindicar l’herència guerrera dels europeus.

En lloc d’amagar el cap sota l’ala i seguir tolerant la desarticulació de tot el llegat tradicional, cal reivindicar l’herència guerrera dels europeus, però no senzillament a través de la ploma i la paraula. Si bé les bandes itinerants de saquejadors o les ordres de cavalleria no s’adiuen del tot a les circumstàncies del present, els principis que ambdues representaven són imperibles, i plenament replicables en el present. Tot nacionalista ha d’estar disposat a avantposar el seu propi cos en la defensa de Catalunya i dels catalans. En conseqüència, el nacionalisme català ha de saber crear un entorn on l’activitat física, els esports i les arts marcials puguin inculcar en els joves catalans les virtuts de la disciplina, l’exercici i la germanor. D’aquesta manera, Catalunya farà créixer el múscul que li ha mancat en el passat —especialment més immediat— per fer front als seus nombrosíssims enemics.