La tardor de l’any 2010 s’estrenava als nostres cinemes la pel·lícula Herois, dirigida per Pau Freixas i coescrita pel guionista Albert Espinosa.

El film, que comptava amb tots els ingredients clàssics del cinema juvenil nord-americà dels anys setanta i vuitanta —inspirant-se en Els Goonies, Stand by Me, E.T.—, seguia l’estiu d’uns adolescents en un poble català a la vora de la costa, explicant les seves aventures, conflictes, somnis i desamors. La pel·lícula va ser un èxit a Catalunya i, anys més tard, s’ha guanyat un lloc dins la nostàlgia col·lectiva. El seu èxit no va ser casual, sinó que es devia al mèrit de connectar amb una experiència íntima i alhora universal de molts catalans: els estius al poble.

«Tenir un poble», una segona residència a la qual fugir del soroll i la calor de la ciutat, no és un fet exclusivament nostrat, per descomptat. Bona part dels russos, per exemple, estiuegen a les seves datxes, una mena de masos petits i senzills fora de les urbs on poden gaudir de la natura i cuidar el seu hortet. Els ciutadans de països nòrdics com Suècia, Dinamarca o Finlàndia tenen versions equivalents, com el sommerhus o el hytte, molt populars entre les classes mitjanes. Normalment són casetes de fusta a la vora de llacs o del mar on poder aprofitar l’escàs bon temps que els ofereixen els mesos d’estiu. Altres nacions d’Europa i del món compten amb cases d’estiueig equivalents en diferents formes, mides i estils, amb la mateixa idea de fons d’acostar-se a la natura i deixar enrere la metròpolis. A casa nostra, l’èxode rural que es va produir durant el segle passat explica que tantes famílies urbanes encara tinguin propietats en altres punts del país.

A Catalunya, la qüestió del poble d’estiueig agafa una dimensió més profunda. Les àrees urbanes del nostre país estan generalment molt més castellanitzades que no pas els pobles, que conserven la catalanitat en un grau molt major: així doncs, la fugida de l’estiuejant no és només un viatge que parteix del ciment cap al bosc o la platja, sinó que també pren un significat de retorn terapèutic als orígens familiars i nacionals. Si a Barcelona els catalans ja som menys una nació hegemònica i més un grup social, als pobles de Catalunya encara avui ocupem sovint els diferents papers, oficis i posicions de la societat d’una manera més transversal i normal. Des del borratxo del bar fins al batlle, la fornera o el jardiner, aquestes viles encara mostren una certa homogeneïtat en les seves comunitats.

Per una altra banda, les tensions que es generen entre alguns d’aquests catalans de poble i els pixapins o camacos són comprensibles, però iròniques: bona part dels catalans de llinatge que viuen a Barcelona i rodalia tenen pares o avis nascuts en algun poble fora de la capital, que van venir a la ciutat per estudis o per feina fa unes dècades i s’hi van acabar quedant. Ben sovint, aquestes segones residències són les cases o masos familiars dels avantpassats; els pixapins no són sinó els descendents dels catalans de poble assimilats a la vida de ciutat. 

Els combois de cotxe que surten de les rondes metropolitanes a la Setmana Santa o a l’estiu i que s’escampen arreu de Catalunya són, en essència, el retorn als orígens. Com a conseqüència, la ciutat de Barcelona a l’agost és una postal dantesca: aquells que hi estan arrelats marxen als seus pobles familiars, mentre que les masses desendreçades de turistes i immigrants es fan amb la ciutat, provocant un caos general de dimensions considerables.

En canvi, els catalans de Barcelona marxen a les viles de la Noguera, del Moianès, del Pallars o de la Ribera d’Ebre, deixant enrere la minorització i l’ambient hostil que viuen al Cap i Casal i gaudint de viure la seva identitat de manera normal i relaxada. No han de patir perquè no els entenguin a les botigues i poden recuperar el sentit de comunitat amb els veïns que a Barcelona ja ha quedat molt més desintegrat.

Hi ha un relat carrincló que pretén contraposar l’AMB amb el rerepaís, la Barcelona del PSC i la Catalunya interior convergent, o, en la seva manifestació més recent, la Catalunya carlina que antagonitza amb una Barcelona moderna i cosmopolita. Si aquest relat d’El Periódico i dels socialistes no ha pogut consolidar-se del tot és gràcies a la intensa relació que els catalans de ciutat i els de poble encara mantenim entre nosaltres. De la mateixa manera que l’arribada constant d'estudiants catalans de comarques —i de Mallorca, i altres indrets dels Països Catalans— a les universitats barcelonines ha sigut una vàlvula d’oxigen per a la pervivència de la nostra identitat a Barcelona, la relació dels barcelonins amb els seus pobles d’estiueig ha permès cohesionar el país i fer-lo més fort.

La connexió amb les arrels i la natura dona una força tel·lúrica als catalans que molts altres grups que habiten al nostre país no tenen. El cas més paradigmàtic és el dels espanyols que viuen amb nosaltres: normalment són les víctimes més acusades de l’alienació, l’atomització i el desarrelament de la postmodernitat. Desconnectats dels pobles dels seus avantpassats —potser visiten de tant en tant la família d’Andalusia, Extremadura o Galícia, però aquests orígens els queden lluny a molts nivells—, acaben construint una identitat i un estil de vida d’urbanita del segle XXI, en què el seu DNI o la seva feina a una consultoria els marquen més que no pas els paisatges de la seva comarca o les receptes de la seva família.

Els espanyols compten amb una cultura —o cultures—, perfectament vàlides, complexes i profundes. Tenen una memòria, una herència, i una connexió pròpia amb la terra. Però les migracions «interiors» de la segona meitat del segle XX —els moviments de castellans, andalusos, extremenys, etc. cap a les terres catalanes—, els han produït un trencament molt més agut amb el seu passat que no pas als catalans. Massa catalans per ser andalusos, massa andalusos per ser catalans —perquè no han volgut assimilar-se— la seva identitat acaba esdevenint una mera qüestió legal i burocràtica de ser «espanyol», de parlar castellà i d’animar la selecció de futbol, sense cap vincle fort amb l’entorn que habiten. És una identitat artificiosa, producte de la cultura homogeneïtzadora dels estats nació, no pas un reflex de la terra o dels seus avantpassats.

Els catalans de ciutat que visiten els seus pobles durant setmanes, any rere any, reben un aprenentatge valuós: s’instrueixen en distingir un faig d’un roure, una llebre d’un conill, la brisca de la botifarra. Coneixen dialectes i costums, participen en festes populars úniques i entenen com el caràcter i la geografia dels diferents indrets del país han determinat la seva història. L’oriünd d’àrea metropolitana del segle XXI està desposseït de tot això —perquè ni ha volgut tornar a la terra dels seus avis extremenys ni ha volgut fondre’s en la nació catalana—, i al seu univers hi tenen més presència el centre comercial del seu barri o la cantant famosa del moment, que no pas uns fonaments sòlids que el vinculin al món perenne. Aquestes persones són més vulnerables a les modes i a la propaganda, perquè els manca una base forta que els connecti amb la història i la cultura ancestral. És una mancança gairebé antropològica.

No és una simple qüestió de classe i patrimoni, com es podria intentar inferir d’aquest text si se’n fes una lectura lerrouxista, sinó de la relació de l’individu amb els seus orígens i de la voluntat d’arrelar i d’estar amb sintonia amb el lloc on viu. La tecnologia ha fet que els humans estiguem cada cop més desconnectats de la natura i enlloc s’aguditza més aquesta distància que a les ciutats. Els pobles, en canvi, ens ancoren als ritmes antics de les estacions de l’any, a la connexió planiana entre la geografia i la gastronomia del paisatge al plat, i a l’experiència sensorial del bosc, l’aigua, el vent i la terra.

Segurament no podem renunciar a les ciutats. El ruralisme de Ted Kaczynski o de Pol Pot encara sona a una quimera en el món el que vivim, i les ciutats continuen sent el destí natural dels individus més ambiciosos i reeixits d’una comunitat en els camps de la cultura, l’economia o la política. Però els catalans som més conscients que ningú de la buidor que provoca la vida urbana aïllada a la qual ens empeny amb contundència el sistema actual. La riquesa interior que produeix el vincle amb el poble, així com els seus efectes en la salut i la psicologia no són gens menyspreables. Els catalans hem de mantenir viu aquest vincle i fer el possible per connectar encara més la ciutat i l’interior, descentralitzant el país i millorant les infraestructures de transport que el cohesionen. Les nacions que viuen connectades a la natura són més robustes perquè estan més connectades amb la veritat: els catalans hem de continuar cultivant aquesta existència harmònica amb el nostre entorn i collint els fruits de la saviesa ancestral que ens regala.