Potser la pregunta fonamental d’aquestes setmanes va sobre l’absència de protestes a Europa. Hem d’interpretar que les dades d’inflació, amb la pujada sistemàtica dels preus de la factura energètica i dels productes més bàsics, estan afectant menys a la població del que s’infereix de la cobertura mediàtica que reben a totes hores? Hi ha alguna explicació més profunda, a banda d’algunes mesures favorables a classes determinades, com el sector públic o els pensionistes, que puguin haver apaivagat la seva voluntat de manifestar-se?

De fet, tampoc és del tot cert que no s’hagin produït protestes al llarg dels últims mesos. A l’estiu, tant des dels Països Baixos com des d’Itàlia arribaven imatges de tractors i de taxistes que, bloquejant la cadena de subministrament de mercaderies, seguien els passos de l’anomenat Comboi de la Llibertat: com recordareu, a principis d’any, uns milers de camioners canadencs van posar contra les cordes el govern de Justin Trudeau amb bloquejos a ciutats grans i a la frontera amb els Estats Units. La seva reclamació provenia principalment d’una restricció que obligava els transportistes no vacunats contra la COVID-19 a posar-se en quarantena cada vegada que creuessin la dita frontera, causant així una baixada important dels seus ingressos.

L’escriptor N.S. Lyons va aprofitar aquell conflicte per traçar en un article la línia divisòria entre dues classes que, a parer seu, estableix millor que cap altra el punt on hem de dirigir la nostra atenció si volem entendre les societats occidentals actuals. La primera classe, els Físics, treballa i es mou sobretot en el món físic i real, sigui en un ofici manual, sigui en un negoci que depèn de la manufactura, el comerç o el transport de mercaderies. La seva feina s’ubica en un lloc precís de la geografia. En canvi, la segona classe, els Virtuals, treballa amb informació: amb la seva distribució, organització o control. Els individus d’aquesta classe tenen una relació més aviat escassa amb el món concret, acostumen a viure en ciutats grans i tenen més en comú amb altres ciutadans que, com ells, gestionen la informació en ciutats estrangeres, que amb la població que viu a l’interior del seu propi país.

Com indica Mary Harrington, aquesta divisòria s’assembla molt a la que va fer un autor anglès en el fragor de la batalla pel Brexit entre els Somewheres i els Anywheres, els que estan arrelats a algun lloc i els que podrien viure en qualsevol punt del planeta. També recorda molt a una altra categorització, la de nativistes i globalistes, que, al cap i a la fi, indica la mateixa distinció entre dues classes de ciutadans que conviuen al mateix territori i xoquen en nombrosos assumptes de caràcter polític, cultural, econòmic o mediambiental. La divisió entre Físics i Virtuals amaga algunes realitats que no acaben de concordar-hi del tot, però a mi em sembla útil per tractar de respondre la pregunta que em feia al principi sobre l’absència de protestes.

Per començar, tal com assenyala Lyons encertadament, la classe Virtual ostenta el poder. Les elits polítiques i econòmiques, en general, treballen amb els fluxos d’informació —potser això ajuda a entendre perquè la compra de Twitter per part d’Elon Musk ha generat, entre l’establishment liberal, el mateix efecte que deixar anar un trapella enmig d’un galliner. La sincronització del missatge, del relat, forma part del control de la informació. En el cas canadenc, però també en altres mobilitzacions anteriors i posteriors, tots els mitjans generalistes i la munió de comptes corporatius i socioperiodístics enquadrats a les files dels Virtuals van seguir un guió preestablert. Primer, van provar de silenciar el problema. Després, un cop els seus efectes eren indefugibles, es van posar d’acord en reproduir la mateixa consigna: els manifestants eren o bé racistes, o bé negacionistes, o bé d’extrema dreta, o bé violents. O bé eren totes les coses alhora.

En vista que aquest «control sistemàtic d’informació» o, com en diu el Partit Comunista Xinès, aquesta «gestió de l’opinió pública» no acabava de funcionar, el president Trudeau va activar un ressort d’últim recurs: invocar una espècie de llei marcial que li donava poders extraordinaris. Així, va reclamar a les entitats bancàries que congelessin els comptes personals dels líders dels transportistes, i també va obligar a congelar els fons de solidaritat dels manifestants que havien recollit milions de dòlars en pocs dies a través de plataformes de crowdfunding com ara GoFundMe. Al cap d’uns dies, la revolta es va apagar. Si el taló d’Aquil·les dels Virtuals és la seva dependència del món físic, i qualsevol boicot als punts de subministrament (transport, energia, etc.) els ho recorda, el punt feble dels Físics és la seva dependència del món virtual, com l’experiència dels camioners canadencs demostra.

Per una banda, hi ha un procés de virtualització inexorable que afecta el consum, però també les finances i les relacions socials. La regla d’or d’aquest procés és la següent: tot allò que facilita la vida, s’acabarà adoptant. Tal com veiem amb la desaparició dels diners en efectiu o amb el comerç digital, és molt difícil, si no impossible, aturar una roda que consisteix en maximitzar la comoditat. Per una altra banda, hi ha un aspecte que Lyons remarca encertadament: mentre que els Virtuals poden arribar al seu màxim nivell coercitiu —congelant actius financers digitals, per exemple—, el nivell màxim de coerció al qual poden arribar els Físics, la violència, sembla descartat. Aquesta asimetria dona un cert marge d’avantatge als Virtuals, però a mesura que el conflicte avanci també els pot suposar un problema.

Si els Físics conclouen que la digitalització i l’automatització, en lloc de facilitar-los la vida, els complica l’existència, les possibilitats de boicot aniran en augment. Ja no es tractaria, només, del ludisme dels segles divuit i dinou, sinó d’utilitzar com a arma la mateixa tecnologia en expansió per tal d’atacar els punts febles dels Virtuals. Posaré un exemple molt simple: Atesa la vulnerabilitat detectada en casos com el del Comboi de la Llibertat, és d’esperar que les línies de transport s’automatitzin més d’hora que tard. En aquest escenari, prendre el control d’un tren sense conductor, amb els mitjans apropiats, es podrà fer de manera remota, sense haver de segrestar a ningú ni causar cap dany personal. El mateix procés de virtualització faria que la violència fos cada cop menys necessària per crear disrupcions al sistema que donessin avantatge als Físics a l’hora de fer avançar la seva agenda política o de negociar millores econòmiques.

Això ens situa a la pregunta del principi: per què no cremen, els carrers? Potser només es tracta d’una pausa en què les dues faccions estan prenent compte dels propers moviments. Si l’anàlisi de Lyons i el meu plantejament posterior són correctes, aviat no només hi haurà més protestes dels Físics, sinó que presenciarem un canvi en la manera com aquestes es desenvolupen. Com que qualsevol conflicte és dialèctic, això també vol dir que a mitjà termini les formes de repressió i de coerció dels Virtuals s’aniran refinant. «Refinat», en aquest cas, serà sinònim d’implacable.