Ernst Jünger va publicar Eumeswil el 1977, quan ja havia superat la vuitantena. «Em dic Manuel Venator. Soc cambrer de nit de l’alcassaba d’Eumeswil. El meu aspecte extern no té res de cridaner. En les competicions esportives puc comptar amb el tercer premi i no em ruboritzo davant les dones. D’aquí a poc compliré els trenta anys. Es diu que tinc un caràcter agradable —així es dona per suposat en la meva professió. En política passo com a home de confiança, encara que no especialment compromès». La novel·la culminació de l’obra d’Ernst Jünger comença així, amb quatre mots del protagonista explicats en primera persona.

L’obra s’ambienta en un món postmodern i postapocalíptic i l’amara una atmosfera onírica, una ambientació que l’autor havia testat ja a Heliòpolis, publicada en la immediata postguerra, el 1949, i considerada la predecessora. Eumeswil és una utopia —o distopia— en què la posthistòria ha tornat a esdevenir història en una data indeterminada entre els segles XXI o XXII. L’obra se centra en la vida interior de Manuel Venator, un historiador que, a banda dels seus estudis a la universitat, treballa a algunes hores com a bàrman nocturn en l’entourage del Còndor, el tirà de la ciutat-estat d’Eumeswil, que s’erigeix en algun punt del nord-oest d’Àfrica, al Marroc actual. La seu d’aquest poder és l’alcassaba, una fortalesa militar, molt probablement referència a la ciutadella interior estoica, i a les alçades d’un poder oriental despòtic i misteriós com l’imaginaria un europeu nascut a finals del segle XIX. 

El longeu Ernst Jünger havia viscut sota el Segon Imperi, la Primera República (la de Weimar), el Tercer Reich i la República Federal —i encara tindria temps de viure uns anys a l’Alemanya reunificada— i admetia no haver-se sentit especialment identificat amb cap d’aquests règims. Havia lluitat i estat condecorat a les dues Guerres Mundials, lluitant en exèrcits que servien règims diversos. Als anys vint, havia escrit alguns articles propers en alguns aspectes al nacional-socialisme —era nacional-revolucionari—, però se n’havia distanciat pels volts de 1929. A finals dels anys trenta havia escrit la novel·la Sobre els espadats de marbre, una paràbola contra el règim nazi que serviria de programa per la temptativa de cop d’estat de Von Stauffenberg i companyia, el 1944. L’escriptor no és fàcilment categoritzable o classificable; Jünger té una evolució esmunyedissa, i no va pertànyer més que transitòriament a un o altre capteniment polític, a mesura que dialècticament es descobria a si mateix. La «figura» de l’«anarca» és, entre d’altres coses, una condensació o una sublimació d’aquest percurs i d’aquesta posició davant dels règims que s’alcen i cauen. «Un tema bàsic per l’anarca és com l’home, deixat amb els seus propis mitjans, pot desafiar forces superiors —ja sigui l’estat, la societat o els elements— emprant les seves regles sense sotmetre-s’hi». L’anarca primer coneix les regles, a fons, per poder-les després torçar a la seva voluntat. Manuel Venator, el protagonista, és una encarnació d’aquest arquetip d’anarca. Ell mateix declara: «soc un anarca en l’espai, un metahistoriador en el temps. Per tant, no estic compromès ni al present polític ni la tradició; estic sense marca i obert i potent en tota direcció».

En trobar-se al turó de la posthistòria, l’anarca pot observar i accedir a tots els esdeveniments històrics, contemplant-los per igual. A Eumeswil apareixen profètics aparells com el fonòfor, una mena d’smartphone que l’autor ja havia descrit el 1949 a Heliòpolis, o el Gran Llumenar, un ampli arxiu d'informació i eines d’anàlisi i representació semblants a l’Internet actual i a les intel·ligències artificials. Aquest Gran Llumenar s’hauria compilat al llarg de moltes dècades durant el segle XXI, no era accessible universalment i incloïa diversos nivells, reservats als homes de confiança de la ciutat-estat. A través d’aquestes tecnologies, Manuel Venator observa el pas del temps en el passat, i relativitza els esdeveniments del present. Des de la barra del bar, els viu. Observa, compara i pren nota de les converses del poder, reflexionant sobre la seva condició a la recerca de la millor manera de sobreviure sota el seu domini.

Bevent de l’Únic de Stirner i el Superhome de Nietzsche, Jünger explica que «l’anarca, de fet, és l’home natural. Només el corregeixen les resistències amb què topa quan desitja estendre la seva voluntat més lluny del que les circumstàncies generals no li permeten». Si no se’l limités, la seva influència seria inaturable, infinita, perquè pertany a un altre ordre de coses. D’aquesta distància i separació respecte de tot el que l’envolta és reflex l’anarca. «Com a historiador, soc escèptic; com a anarca, estic en guàrdia. Això contribueix al meu benestar, fins i tot al meu sentit de l'humor. Per tant, mantinc la meva propietat unida, encara que no per a mi com a únic. La meva llibertat personal és un requisit. Més enllà d'això, estic preparat per a la Gran Trobada: la irrupció de l'absolut en el temps. Això és, on acaben la història i la ciència». 

L’anarca és una figura pròpia d’un entreacte, en què, com sentencia Jünger, Déu ha mort i els déus no han tornat encara. D’un moment del temps humà en què els mites i els herois pertanyen al passat i al futur, però no al present. En aquest desert són molts els qui moren de set, però no l’anarca. Amb Eumeswil i el seu protagonista, Jünger està proposant maneres de sobreviure en aquest entreacte: un gest, una posició, una possibilitat. S’han ensorrat temples i torres, les velles jerarquies i principis que sostenien o orientaven el món semblen vinclar-se i col·lapsar davant del pes acumulat de la història. La ciència, la tecnologia, l’economia són titans que han gosat assaltar l’Olimp per la força i han devastat el món en l’intent. Queda, per tant, un planeta devastat, en ruïnes, en què la cerca de sentit, autoritat i valors autèntics es fa més difícil que mai abans. «L'anarca és la contrapartida positiva de l'anarquista. Soc un anarca, no perquè menyspreï l'autoritat, sinó perquè la necessito. De la mateixa manera, no soc un no creient, sinó un home que demana alguna cosa en què val la pena creure. Encara que soc un anarca, no soc antiautoritari. Ben al contrari: necessito autoritat, encara que no hi crec. Les meves facultats crítiques s'aguditzen per l'absència de la credibilitat que demano. Com a historiador, sé què es pot oferir. L'anarca és per a l'anarquista, el que el monarca és per al monàrquic».

El nom del protagonista és també simbòlic. Manuel prové de l’hebreu Immanu'el —«Déu amb nosaltres»— i Venator del món romà, essent el caçador d’animals salvatges que s’especialitzaven, també, en domar-los i oferir espectacles al públic del circ al costat dels gladiadors. Posaven un braç a la boca d'un lleó, muntaven un camell portant lleons lligats amb una corretja o feien que un elefant caminés per la corda fluixa. El protagonista està envoltat de bèsties, reals i simbòliques, a les caceres i a l’alcassaba, però porta Déu amb ell en tot moment.

Manuel Venator és, com a anarca, portador de la llavor d’un nou ordre oposat al de l’exterior, i per això «està molt més tancat en si mateix. L’estat d’anarca és de fet l’estat». Res no el domina. Per mantenir aquesta llibertat en la tirania, la figura de l’anarca és camaleònica en certa manera, tot i que el seu color interior no varia mai; tal vegada perquè és transparent o, fins i tot, un no-color. «Persuadit de la seva pròpia independència interior, pot fins i tot mostrar una certa bondat respecte del poder establert». Hi ha en aquesta presa de posició un gir de Jünger que no va agradar els lectors i amics de la revolució conservadora del període d’entreguerres, que li criticaven una renúncia i, fins i tot, una rendició. «L’anarquista és sovint idealista; ell, en canvi, és pragmàtic», explicaria Jünger en relació a l’anarca. Però l’anarca no és un cínic, ni un mesquí, ni algú que es mou per mer interès o utilitarisme. Aquesta llibertat, també conscient de poder perdre o prendre’s la vida en qualsevol moment —Venator té accés a les begudes del Còndor i la seva cort—, el permet alliberar-se de compromisos indesitjats i triar, tothora, un nou camí per la seva existència, virar-ne el rumb els graus que consideri en el moment que ho cregui necessari. El fet de mirar fit a fit sempre la mort i notar el seu esguard glacial però alliberador permet el moviment de forces descomunals. Alhora, la possibilitat de llevar-se o llevar la vida a l’altre ofereix a l’anarca sortides, dreceres i possibilitats ocultes.

Els ulls d’historiador, però també els seus propis, li han permès veure com han onejat i caigut banderes de tota mena. «Per a l'anarca, poc ha canviat; les banderes tenen significat per a ell, però no sentit». I això explica el seu passatge a través dels règims humans. Hi ha una part d’ell que participa del temps i de l’espai, però n’hi ha una altra, més fonda, que no: «El liberal està insatisfet amb el règim; l'anarca passa per la seva seqüència, —de la manera més inofensiva possible— com un seguit d'habitacions. Aquesta és la recepta per a qualsevol que es preocupi més per la substància del món que la seva ombra —el filòsof, l'artista, el creient». Però això no implica ni un nihilisme ni una renúncia a res, ni tan sols a armar-se amb totes les armes disponibles. «L'anarca fa les seves pròpies guerres, fins i tot quan marxa en tropa». L’anarca és com «el forner que té com a principal preocupació fer un bon pa; el pagès, que treballa la seva arada mentre els exèrcits marxen pels seus camps».

Aquest ordre és una síntesi i alhora una transcendència històrica. L’anarca no és ni individu ni col·lectiu; no és ni l’heroi que canvia la història amb la seva força ni els corrents socials profunds, tel·lúrics i impersonals de l’economia, la tecnologia o, fins i tot, la religió. «En l’anàlisi històrica es distingeixen sobretot dues perspectives, una de les quals se centra en els homes i l’altra en els poders. Això respon a un ritme en la política. Aquí monarquia, oligarquies, dictadures, la tirania; allà democràcies, repúbliques, l’okhlos, l’anarquia. Aquí el capità, allà la tripulació, aquí el gran cabdill, allà el cos social. Els entesos saben bé que aquestes contraposicions, tot i necessàries, són al mateix temps il·lusòries —només motius que serveixen per marcar l’hora en el rellotge de la història. Molt comptades vegades brilla un gran migdia, en què les contradiccions es resolen feliçment».

Ernst Jünger havia variat, entre 1951 i 1977, la seva posició respecte d’un poder, el de la modernitat —independentment dels blocs en què el món s’havia dividit en la Guerra Freda— que creia capaç d’aguantar encara molt de temps. Ja durant el Tercer Reich havia palesat el seu desencantament respecte de la tecnologia i el curs que estaven prenent els esdeveniments humans a un nivell profund, independent dels règims i ideologies en guerra. Això li havia comportat problemes creixents amb el nazisme, pels que pagaria un alt preu. Si al seu «Passatge al bosc» (Der Waldgänger) de 1951 hi havia proclamat un replegament físic, cap als boscos —encara que fossin simbòlics—, cercant una distància horitzontal respecte del poder establert, que encarnava la figura del «rebel» o «l’emboscat», l’anarca evoluciona d’aquest plantejament, potser perquè la totalitarització de la modernitat, amb el seu imperi tecnològic i vigilant, pot atènyer amb els seus milers d’ulls i oïdes fins a l’últim centímetre de la terra. 

Essent conquerit i perdut l’espai, la resistència ha de passar, necessàriament, al domini del temps. Per això Jünger o la seva figura filosòfica, literària i històrica que protagonitza Eumeswil és un historiador (passat) que no s’enfronta a la història (present) però s’hi projecta (futur). L’Anarca ja no resisteix el poder establert horitzontalment, sinó verticalment. Les escomeses dels poders humans no poden sotmetre’l, per més totalitàries que siguin les seves maneres. «La societat exigeix certes formes, certs trucs, però en el fons, no pot penetrar en l’íntim de l’home, i si la societat esdevé insuportable, jo esdevinc Waldgänger; i jo puc ser-ho naturalment en un gratacels. Car arreu regna el símbol de la llibertat». La societat havia desterrat o proscrit el rebel, però ara és l’anarca qui la desterra a ella. Ell no n’ha estat apartat, sinó que se n’aparta; ell no ha estat excomunicat, sinó que s’ha desempallegat de les seves constriccions morals, tot i conèixer-les. Reconeix, però no accepta. «Est modus in rebus —hom ha de conèixer les regles, tant si es mou en la tirania, en un demos o en un bordell. Això es manté, per sobre de tot, per l’anarca —és el seu segon manament, al costat del primer: coneix-te a tu mateix».

Mentre el soldat del front, el treballador i el rebel —les primeres tres figures de l’obra de Jünger— encara pertanyien a la història, tal vegada l’anarca és la figura d’un món que s’endinsa en el final d’aquesta, o que es troba, com sempre li agradava esbossar-la a Jünger, en un entreacte. «Com he dit, no tinc res a veure amb els partisans. Com a anarca, vull desafiar la societat no per millorar-la, sinó per mantenir-la a ratlla, sigui el que passi. Suspenc els meus èxits, però també les meves demandes». Hi ha en aquesta posició una conservadora prudència i una voluntat de ferro de mantenir-se, en tot moment, dempeus i lliure. Per això l’anarca rebutja la destrucció i les matances cruels, i els martirologis de les guerres mundials, però no per llançar-se a un buit existencialista, depressiu, amb pulsions de mort, en què el món deixa de trobar sentit, sinó esperant el retorn de formes de vida i de sentit superiors. Jünger va deixar per a la posteritat que s’anunciava un manual d’instruccions o de supervivència. L’anarca és, doncs, un model arquetípic per un món tecnològic, materialista, tirànicament nihilista —per surar-hi sense sucumbir-hi.