A principis de 1934, l’eufòria republicana de 1931 s’havia pràcticament esvaït. El context europeu no convidava a l’optimisme, i el canvi de signe de les eleccions havia deixat la continuitat de la II República espanyola amenaçada. A la Universitat Autònoma de Barcelona havien començat a circular alguns fulletons vinculats a organitzacions espanyolistes, com la Falange, creada tot just feia unes setmanes, el 29 d’octubre de 1933. S’hi reclamava als «estudiantes» que formessin «grupos nacionales». Les amenaces dels falangistes eren més agressives encara que les del PSOE o d’altres grups o organitzacions espanyoles, i les seves accions, més violentes. La situació a la universitat, com a la resta del país, va anar-se enrarint i tensionant fins que va esclatar als Fets d’Octubre.

Després de la fallida insurrecció de la Generalitat, la situació va esdevenir precària durant tot el curs 1934-1935. Segons recordaria Alexandre Cirici, l’etapa «va ésser bastant sinistra». Amb una part del patronat de la universitat sota vigilància o substituït—havien passat per presó després dels Fets—i les institucions autonòmiques intervingudes, els estudiants es trobaven a la intempèrie. Tot i això, no s’havia volgut respondre a les provocacions dels grups falangistes amb violència per intentar mantenir l’aparença de normalitat. Ara, amb la FNEC il·legalitzada, els estudiants impulsaven la creació d’una organització paral·lela, el Bloc Escolar Nacionalista. Com explica l’historiador Arnau Figueras, «la funció del BEN era actuar de força de xoc per protegir els càrrecs de la FNEC dels atacs dels falangistes, a garrotades si convenia». Al primer número de la revista Redreçament, publicada com a òrgan del BEN, els estudiants defensaven «plantejar la lluita nacional en tots els terrenys. Per consegüent, ens cal fortitud física i fortitud moral i espiritual. Entre nosaltres, no hi volem contemplatius ni brètols. Aquest ideal grec és el que desitgem per a Catalunya».

En aquest context, es va escollir una nova junta, amb el jove Eduard Ferrer de 18 anys com a president, Josep Aluja com a sotspresident i Alexandre Cirici com a secretari general. El primer acte de la nova junta va ser desprecintar el local de la FNEC per recuperar l’activitat sindical, sense el permís del rector. Ho explicaria el mateix Cirici: «La nostra tasca era difícil perquè fins llavors havíem navegat a favor del corrent, i a la Universitat les autoritats acadèmiques i els estudiants érem una sola cosa. Ara caldria anar contra corrent». Fins al febrer de 1936, els estudiants nacionalistes van treballar sobre dos eixos: un de conjuntural, la propaganda per recuperació de l’autonomia (també universitària) i un de reivindicat de feia dècades, la catalanització de la universitat.

Animats per la suspensió de l’autonomia catalana, els grups espanyolistes assetjaven els estudiants catalanistes. Era el desembarcament universitari de la «dialéctica de los puños y las pistolas» de José Antonio Primo de Rivera. La policia va haver d’intervenir, fins i tot muntant guàrdia davant de l’edifici de la universitat, per evitar batusses i pallisses—si bé la seva actuació era moltes vegades dubtosa. A finals de 1935 es va constituir el Frente de Derechas pro universidad Española, que després es convertiria en Federación Española Universitaria. La integraven Acción Universitaria Española, Associación Escolar Tradicionalista, Sección Escolar de Derechas de Cataluña, Sindicato Español Universitario i Sección Escolar de las JAP. Un dels seus primers acords, si no el primer, va ser intentar forçar la FNEC a renunciar a la seva «N» de «Nacional» o que, en cas contrari, l’ingrés a les Associacions Professionals d’Estudiants fos lliure. La declaració de guerra es va consumar el migdia del primer de gener de 1936, quan van repartir un manifest anunciant «una cruzada salvadora por España, Cataluña y la Universidad de Barcelona».

Animats per la suspensió de l’autonomia catalana, els grups espanyolistes assetjaven els estudiants catalanistes.

Cirici recordaria que «la gent estava tan exasperada per la situació del bienni negre que el B.E.N. va poder acollir una base molt ampla. L’entrada de les pistoles justificava la unió sense restriccions. Hi van entrar des dels comunistes ortodoxos fins als de la Lliga, passant pels “estudiants d’Esquerra”, l’Esquerra oficial, Acció Catalana, Estat Català, Nosaltres Sols, els de Palestra i els de “Ferms”. El B.E.N. es va organitzar per un sistema triangular, en el qual cadascú només coneixia el seu cap i les dues persones a qui havia de trametre les ordres». El front ja l’havia reivindicat, abans dels Fets d’Octubre, Batista i Roca. Ara, els estudiants s’organitzaven en escamots, de manera secreta i jeràrquica, sense distinció de partits o ideologia més enllà del nacionalisme català, en una sorprenent unió que no es produiria durant la Guerra Civil. «El B.E.N. es va armar. No pas amb pistoles, sinó amb unes porres, fabricades amb trossos de cable d’acer posats dintre tubs de goma. Les porres eren conservades, amb la complicitat de les noies, als armaris dels vestidors femenins, tancades amb cadenats. Aquesta força va ésser la que, fins al 16 de febrer, va poder contestar a la violència amb la violència i va fer impossible que les pistoles guanyessin posicions entre els estudiants».

Com recollia Última hora a principis de 1936 «a la Universitat es demanava el carnet per a entrar. Però a pesar d’això, els estudiants s’han adonat que hi havia dintre un grup “d’elementos ajenos”. Els han invitat a marxar, però han respost de mala manera. Llavors els han posat a la porta violentament. Alguns han resultat amb ulls de vellut i apallisats. Un s’ha tret una pistola de la butxaca. Els estudiants se li han tirat al damunt, la hi han pres i l’han lliurat al Rectorat. El Rector s’ha negat a facilitar l’afiliació d’aquest agent provocador. Des d’aquell moment els incidents han sovintejat. A fora hi havia molta policia, però no volgué escorcollar els elements aliens malgrat que molts portaven pistola o porra. En canvi, s’ha contemplat impassible com un d’aquests elements de [Falange Española] i requetès agredien un estudiant que anava a entrar i el deixaven sagnant». Segons les autoritats, havien estat els nacionalistes catalans els primers a donar cops. Van ser detinguts els joves Heribert Barrera, a qui se li va incautar una porra de goma, Llorenç Ballester, Guillem Homar i Pere Armillas. Les classes van quedar suspeses; com a resposta, la FNEC i el BEN van declarar la vaga.

Els estudiants espanyolistes van repartir octavetes sense signar en què s’animava a assistir a classes igualment. «¡Abajo el patronato! ¡Abajo la FNEC! ¡Viva España única!». El record més notable de la batalla entre catalanistes i espanyolistes va ser la batalla al bar de la Universitat. Dos grups van enfrontar-se, amb provocacions prèvies, fent volar cadires i taules, muntant parapets amb el mobiliari i llençant totes les ampolles que van poder. Els falangistes portaven claus angleses, barres de ferro afilades i porres. En un moment de la baralla, van treure pistoles i es van sentir alguns trets, sense que ningú acabés ferit de bala. El balanç de la trifulca va ser de sis ferits, el bar fet un desastre i l’ambient universitari, encara més enverinat. El nou president de la FNEC era perseguit en tot moment per falangistes, també pel carrer. Als passadissos de la universitat plovien els cops de puny i les provocacions, les pancartes, els crits i les pintades, i semblava que els estudis havien passat a un segon pla.

El nou president de la FNEC era perseguit en tot moment per falangistes, també pel carrer.

Les eleccions de febrer de 1936 van capgirar de nou la situació política. Durant uns mesos, fins el juliol, va semblar que, en general, les coses es calmaven, tant a la política catalana com a la universitat. L’excepció va ser l’assassinat dels germans Badia a mans de la FAI, que va commoure la societat catalana. Durant aquells mesos, els estudiants van reprendre les activitats sindicals, amb més intensitat encara, considerant els quinze mesos de l’anomenat «bienni negre» un parèntesi en què havien perdut un temps molt valuós. Els esforços de la FNEC i el BEN continuarien fins el 19 de juliol de 1936.

Continuarà...