Es podria dir que els catalans hem tingut una relació generalment cada vegada més alienant amb l'autoritat d'ençà de la construcció de l'Estat liberal, un procés que s'inicia cap a 1770. La nostra progressiva exclusió política del projecte espanyol —el primer president català d'Espanya és assassinat, i els catalans pràcticament som presents en els gabinets ministerials tan sols en períodes de crisi— ens ha anat apartant del coneixement directe de l'exercici del poder dur, tant polític com militar. La nostra relació amb l'autoritat ha esdevingut incòmoda perquè l'absència d'una versió catalana d'aquesta ens deixa a l'ombra d'una autoritat aliena, castellana o francesa.

L'independentisme neix d'una reacció a dos fracassos polítics: primer, el projecte d'una Espanya catalana i, després, el d'una nació catalana dins d'Espanya. Aquests dos punts de partida negatius han comportat una omissió o un defugiment dels aspectes relacionats, en última instància, amb l'autoritat. Des dels Fets del Cu-Cut de 1905 i la Setmana Tràgica de 1909, el catalanisme ha donat sempre per descomptat que l'autoritat l'encarnava en última instància l'Exèrcit i la Guàrdia Civil, i que Catalunya es podia moure, només, en els contorns de llur ombra. L'independentisme de la dècada del 2010 és, veritablement, fill bord del catalanisme, però fill, al cap i a la fi. I la seva paradoxa és haver desitjat establir un Estat a Catalunya sense haver treballat cap dels àmbits o dels fonaments relacionats amb el poder polític i la naturalesa del conflicte nacional, és a dir, sense haver trencat o superat els límits i les omissions heretades del catalanisme.

D'ençà de la Restauració borbònica, cada generació de polítics catalans ha descendit un esglaó. Cambó i Macià ja eren més avall que Prim, i de Tarradellas i Pujol a Torra o Aragonès hi ha distàncies de magnitud. L'autoritat catalana és un foc que es va degradant o extingint de mica en mica. Avui, a Catalunya no hi ha polítics a l'alçada d'un Estat, hi ha gestors d'una autonomia incapaços d'afrontar l'envergadura dels reptes existencials que encara el nostre país al segle XXI. En el buit que està deixant la crisi de l'Estat espanyol i el model autonòmic, coetània d'una més àmplia crisi general del liberalisme, no emergeix cap autoritat digna del nom. L'actual sensació d'intempèrie, de buit i de campi qui pugui, aguditzada després del 2017 i el 155, i les creixents crides angoixants a l'ordre són símptoma d'aquesta absència. L'ordre, la comunitat i l'autoritat, i la vinculació amb un replantejament de la identitat, seran clau els anys a venir.

Autoritat prové del llatí auctoritas, i és el complement primer, superior i espiritual, de la física, coercitiva o mecànica potestas —que alguns confonen amb la primera. L'autoritat és un prestigi, una àurea, una influència, un misteri el mestratge del qual s'ha anat perdent al nostre país amb el pas de les dècades. L'autoritat serveix per ordenar i elevar la vida dels pobles, per això el mot s'assembla etimològicament a autor i a augmentar. L'autoritat és una força creativa i transcendent, que permet reconnectar amb un mateix i amb els altres membres de la comunitat, amb el sentit, amb la pertinença a coses més grans que nosaltres mateixos. L'autoritat no és cap concepte abstracte, que es formuli per escrit —sigui en lleis o en textos com aquest mateix article— o es pronunciï —en debats o discursos—, sinó que és quelcom espiritual o vivencial que emana de l'exemple. Avui, al capdavant del poder polític català no hi ha líders que tinguin el caràcter o el coratge d'arriscar, sacrificar, gosar, imposar, inspirar, servir. L'autoritat, a la Catalunya autonòmica, clama per ser restaurada, i hem d'impedir que sigui Espanya qui ho faci.

Una de les tasques que s'ha d'encomanar el nou moviment independentista, com a projecte d'alliberament i regeneració de la nació catalana en tots els ordres, és treballar els conceptes i els misteris de l'autoritat, i exercir-la. La incompareixença de la Generalitat, però també de les diverses entitats cíviques controlades pels partits és alhora un problema i una oportunitat. Cal forjar, de nou, líders que puguin bregar-se sense traumes, reticències o covardies en un món cada vegada més endurit. Cal generar una cultura que ens serveixi per explicar-nos el món i sobreviure-hi. I crear unes organitzacions, en xarxa i al marge de l'autonomia, que ens permetin abordar les qüestions vitals i fonamentals de tot Estat i de tota comunitat política de manera natural, defensant els interessos de Catalunya. La (re)construcció de l'autoritat, i la superació de l'autonomia i les seves limitacions requereix temps. Encara que l'independentisme fracassés el 2017, no hem de renunciar al poder, ni a l'art de l'exercici d'aquest, que és l'autoritat i la política, en els espais i les possibilitats existents dins l'Estat espanyol i el francès o l'italià, i la Unió Europea. Hi ha centenars de milers de catalans orfes de projecte polític que poden aportar la seva força. Treballem, doncs, en la construcció d'una autoritat catalana.