Davant d’un llibre com Liorna, d’Ariel Serra, cal fer un acte de suspensió prèvia: suspendre els prejudicis, les expectatives i, sobretot, l'enteniment de la novel·la com una simple forma d’evasió. Liorna no permet ser llegida com si fos una obra menor ni com si l’autor no estigués interpel·lant directament el lector a cada pàgina, a cada silenci i a cada imatge que hi desplega. Ariel Serra, un empordanès convertit en ciutadà israelià, ha escrit una obra d’una força moral i simbòlica aclaparadora, en la qual conflueixen la memòria, la denúncia, la reflexió filosòfica i el dolor per la fractura irreparable de les comunitats i les cultures.

Si bé la història dels jueus de Mallorca constitueix el cor del relat, el que Liorna ens proposa és molt més que una mera representació d'esdeveniments passats. Aquesta no és una novel·la històrica convencional. L’obra s’afegeix a una tradició literària que, a través de la ficció, busca exposar les ferides obertes per la història i interpel·lar la societat contemporània. Així, el passat no només és un reflex del que ha succeït, sinó també una lent a través de la qual el lector pot examinar els reptes i les tensions que caracteritzen el present. És aquí on radica la força subversiva de Liorna: en desenterrar, a través de la ficció, els mecanismes de poder i repressió que continuen presents en les nostres societats modernes.

Liorna parteix d’un episodi històric real, el procés de 1691 a Mallorca contra un grup de conversos coneguts com a xuetes, que va culminar amb la seva execució pública en un acte de fe. Tanmateix, com ja han apuntat altres lectors, no es tracta d’una novel·la estrictament històrica. Serra utilitza aquest fet com a metàfora per il·luminar — o més aviat per encendre en flames —, el tema central de l’obra: els mecanismes de repressió i divisió social orquestrats pel poder. Perquè la història de la persecució dels xuetes no és només la història dels mallorquins d’origen jueu sinó la història d’un poble que va ser dividit per mantenir-lo sotmès. És, en essència, una història universal sobre la llibertat, la por i la traïció.

Els personatges que habiten Liorna no són simplement figures que es mouen dins del relat històric; són reflexos d’una societat que, com la de la Mallorca del segle XVII, s’ha trencat per la imposició d’una ideologia que nega la llibertat d’expressió i de pensament. La persecució contra els xuetes, la vulnerabilitat de les persones etiquetades pel seu origen i la complexa relació entre víctima i opressor constitueixen una configuració que, tot i que específica per al context de la Inquisició i la cremadissa de Mallorca, s’escapa de les fronteres de l’illa. L’autor converteix aquest fet puntual en una metàfora potent que interpel·la els lectors d'avui, en especial els que es veuen atrapats entre la complexitat d’identitats nacionals, ètniques i religioses, i els que busquen resposta a les fractures socials de les quals són testimonis.

Serra no es limita a descriure la brutalitat de la Inquisició, sinó que s’endinsa en les implicacions filosòfiques i morals d’aquests mecanismes de divisió. Quines són les condicions que permeten que una societat com la de Mallorca es converteixi en còmplice passiva d’aquest tipus de repressió? Com es construeixen les narratives que justifiquen l’abús de poder i l’exclusió de certs grups? Aquestes preguntes transcendeixen el context històric i esdevenen una reflexió sobre les dinàmiques de poder contemporànies, fet que dota la novel·la d’una profunditat atemporal. La pregunta que Serra ens planteja, amb una prosa subtil i alhora apassionada, és si som realment conscients de les fractures invisibles que configuren les nostres identitats individuals i col·lectives.

La força de Liorna no rau només en el seu contingut sinó en la forma. Ariel Serra escriu amb la precisió i la delicadesa d’un mestre constructor de pedra seca. Cada paraula, cada frase, està posada amb un rigor gairebé obsessiu, no per impressionar sinó per fer sentir, per penetrar a les capes més profundes de l’ànima del lector. Hi ha una remor constant en el text, una musicalitat latent que evoca les millors pàgines de Mercè Rodoreda. El llenguatge que Serra utilitza és al mateix temps poètic i filosòfic, i té una capacitat emocional que captiva el lector sense que aquest n’adverteixi la intensitat fins ben entrada la narració.

Els passatges descriptius de Liorna, que podrien semblar simples interludis, tenen la força d’un cor grec omniscient que observa i jutja el destí inexorable dels personatges. Aquest to coral es combina amb diàlegs curts, tallants, i monòlegs interiors d’una intensitat lírica que atrapa el lector i el manté suspès en una atmosfera de tragèdia imminent. El resultat és una obra que flueix amb una harmonia sorprenent, però que alhora colpeja amb la força d’una onada contra les roques. La sensació que provoca la lectura és, per tant, apassionant i inquietant alhora, atès que cada frase sembla amagar alguna revelació que el lector ha d’escodrinyar amb cura.

Aquest domini de la llengua no és només tècnica. És una forma de veritat literària. Liorna no només vol explicar una història, sinó que ens la vol fer viure amb la mateixa intensitat emocional que els seus personatges. L’estil narratiu de Serra actua com un mirall que reflecteix no només els fets sinó també els conflictes interns de cada individu, els dubtes i les contradiccions que sempre ens defineixen com a humans. Amb un estil que beu de les millors tradicions de la literatura catalana, però que també incorpora elements universals i demostra profunds coneixements de la tradició judaica, Serra ens fa partícips de la seva recerca personal per la veritat històrica i moral.

Els personatges de Liorna estan al servei de la història, però Na Caterina emergeix com una figura d’una força extraordinària, una presència poderosa que sembla encarnar la mateixa illa de Mallorca. Caterina no és només un personatge, sinó un símbol. La seva existència ofèn, incomoda, sacseja, perquè representa la llibertat en estat pur, una llibertat que el poder no pot controlar. És, en certa manera, l’ànima de Mallorca, però també, com s’intueix al llarg de la novel·la, una metàfora de tota una nació catalana fragmentada i perseguida, que lluita per sobreviure en un món hostil. Caterina no es rendeix davant la persecució; ella lluita amb tot el seu ésser per mantenir la seva dignitat, per resistir els intents de deshumanització que s’abaten sobre ella. La seva figura ens recorda que la resistència, més que un acte de força, és, també, un acte de memòria, una forma de reivindicar el propi espai en una societat que intenta aniquilar la seva existència.

Hi ha en Caterina una força gairebé tel·lúrica, com si la seva presència transcendís els límits de la història i del temps. Aquesta qualitat fa que el seu destí —com el destí dels altres protagonistes, Rafael Valls i Felet— sigui encara més dolorós i alhora inevitable. La seva desaparició, orquestrada pels inquisidors, és una derrota, no només personal, sinó col·lectiva. Serra ens fa sentir la seva pèrdua com una ferida pròpia, com un record llunyà, però persistent que ens connecta amb totes les altres pèrdues de la història. La relació entre ella i els altres personatges és, per tant, un dels elements més profunds de la novel·la. A través d’aquesta figura, Serra ens recorda que les persones no són mai només víctimes ni només botxins; sinó éssers humans amb la capacitat de resistir, però també de caure en la desesperació. La seva complexitat psicològica és tal que no podem veure en ella una simple icona de la llibertat, sinó una dona que, com tants altres, es veu atrapada entre el desig de salvar-se i la impossibilitat de fer-ho sense perdre’s a si mateixa.

Ariel Serra escriu Liorna des d’un lloc privilegiat però també incòmode: la intersecció entre dues cultures, la catalana i la jueva, que comparteixen més paral·lelismes dels que sovint es reconeixen. Com Harold Bloom va apuntar en la seva lúcida reflexió sobre els catalans i els jueus —«No heu acceptat la derrota per frau i violència, i nosaltres tampoc»—, ambdues cultures han hagut de lluitar constantment per preservar la seva identitat davant d’un poder hostil. És per això que el lector s’adona aviat que Liorna no és només una història sobre Mallorca o sobre els xuetes sinó també sobre Catalunya, sobre la seva història i el seu present. La repressió dels jueus mallorquins esdevé, en mans de Serra, una metàfora de les divisions internes i de les fractures imposades des de fora que encara avui marquen el món català. I aquesta metàfora, lluny de ser abstracta, és profundament emotiva perquè està arrelada en la carn i la sang dels personatges.

Un dels aspectes més fascinants de Liorna és la profunda impregnació de la tradició jueva en l’obra, una integració que reflecteix el caràcter vital i espiritual del seu autor, Ariel Serra. Català nascut a Cadaqués, Serra va decidir esdevenir israelià fa dues dècades, un canvi que no només revela una elecció conscient, sinó també un compromís profund amb una manera d’entendre la vida i el món. No estem parlant d’una simple adopció cultural o religiosa, sinó d’una assimilació plena del judaisme com a font d’identitat, valors i reflexió. Aquesta sensibilitat es percep de manera subtil al llarg de la novel·la, no pas com una exhibició de ritus religiosos, sinó com una trama silenciosa que guia i dona coherència al relat.

Un dels exemples més significatius és la reiterada presència de l’oració Xemà Israel (Escolta, Israel), un pilar de la pregària jueva que esdevé un motiu recurrent en l’obra. Aquesta oració, breu però carregada de significat —«Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és un»—, no només connecta els personatges amb la tradició sinó que actua com a emblema de resistència, fe i perseverança davant l’opressió. Però més enllà d’aquesta presència explícita, el judaisme s’expressa a Liorna de manera més implícita, a través d’una visió del món que integra indissolublement vida i religió. Aquesta unitat, pròpia de la tradició jueva, es destil·la en la manera com els personatges entenen el temps, la memòria, la justícia i la llibertat, elements que estructuren la novel·la com si es tractés d’una gran al·legoria moral.

Liorna, en aquest sentit, no només narra una història de persecució, sinó que, com el judaisme mateix, busca preservar i transmetre una visió del món en què la memòria i la vida espiritual són essencials per comprendre el present i preparar el futur. Serra, coneixedor profund d’aquesta tradició, teixeix aquestes idees amb una subtilesa que transcendeix la simple narració històrica per fer-nos partícips d’una concepció integral i profundament arrelada en el seu quefer diari. Aquesta dimensió espiritual de l’obra és, sense cap mena de dubte, un dels elements que la converteix en una peça tan única i heterodoxa en la literatura catalana actual.

En el rerefons de Liorna ressona una reflexió incòmoda: la memòria històrica no és només un acte de justícia sinó també una eina de resistència. Serra no idealitza el passat ni amaga les contradiccions dels seus personatges. Al contrari, mostra com el silenci i la por poden convertir-se en les armes més poderoses de l’opressor. Però també ens recorda que la literatura, com a acte de memòria, pot ser una forma de subversió, un espai on allò oblidat torna a prendre vida. Aquest és un dels grans assoliments de Liorna: fer que el lector s’enfronti no només a la història dels xuetes sinó també a la seva pròpia història, a les complicitats, silencis i fractures que defineixen les seves pròpies comunitats. En aquest sentit, Liorna no només parla de Mallorca o de Catalunya sinó de qualsevol lloc on el poder hagi imposat divisions per sotmetre els pobles.

Liorna és, en definitiva, una obra d’una densitat i d’una bellesa extraordinàries. Ariel Serra ha aconseguit escriure una novel·la que no només commou sinó que transforma, que no només explica sinó que interpel·la. És una obra que mereix ser llegida, però també rellegida, perquè cada lectura ens descobreix noves capes, noves connexions, nous significats. Amb Liorna, Serra ha fet més que escriure una novel·la: ha alçat un monument literari a la memòria, a la llibertat i a la dignitat humana. I aquest monument, com els millors llibres, té la força de resistir el pas del temps i de continuar parlant-nos, sempre, des del silenci que precedeix l'abisme.