L'últim guardó de novel·la en català de l'editorial Anagrama, una d'aquelles editorials que, quan descobreixes que té la seu a Catalunya, te'n sorprens, ha fet sorgir un altre cop la «polèmica» sobre escriure llibres en català barrejant-hi castellà. Més enllà dels mèrits particulars d'aquests llibres en concret —ara és el llibre d'Andrea Genovart i fa no gaire El càstig de Guillem Sala— el que és fascinant és que encara algú ens pretengui fer creure que aquesta decisió és intranscendent culturalment o simple llibertat creadora: o es fa simplement per plasmar la realitat, com deia Sala, o, fins i tot, com argumentava Xavier Aliaga, és transgressor. Tanmateix, no cal saber gaire de teoria literària per somriure sorneguerament quan algú apel·la a la «plasmació de la realitat», com una cosa neutra, n'hi ha prou de mirar una mica al voltant per veure l'ús interessat d'aquestes excuses barates. Es fan en castellà milers de produccions audiovisuals i literàries, ambientades a l'edat mitjana, a principis del XX o a l'actualitat, en les quals el català sovint ni apareix en els topònims. Escriure un llibre en una llengua permanentment atacada i minoritzada i incloure-hi la llengua imposada per l'Estat no és, ni pot ser mai, una simple «plasmació de la realitat», perquè, en el millor dels casos, com que no es problematitza i es naturalitza, s'avala aquesta situació de minorització. Encara més fascinant —diguem fascinant per no dir cínic— és conjugar els mots «transgressió» i «llibertat» per avalar reproduir la submissió del català al castellà i fingir que la tria no té una connotació política, volguda o no. Encara hi podríem treure més suc si ens fixéssim en la visió política que desprèn més de fons, com diu l'Edgar Illas, el Primer d'Octubre, un esdeveniment que generacionalment pertoca a l'autora, ni apareix esmentat; per contra, les carreres dels avis davant dels grisos, sí. Com en els debats polítics, en certs debats culturals encara se'ns tracta com a imbècils. Com en els debats polítics, atacar argumentadament una decisió literària rellevant encara es fa passar —sovint no tant per l'autor com per determinats cercles— per una crítica personal.

Dolors Clotet

El microconte que ens ha ofert Carla Simon aquests darrers dies mereixeria també un premi a la Berlinale. En primer lloc, es va presentar a les llistes de Junts a Les Planes d’Hostoles, al·legant que als pobles petits es vota el candidat i no el partit, com si per sota de cert llindar d’habitants les ideologies desapareguessin. Per esvair qualsevol dubte, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ho lloava a les xarxes. Cal recordar que era precisament la secció municipal de Junts a Aitona qui projectava Alcarràs amb subtítols en castellà al pavelló poliesportiu del poble. En el segon acte d’aquest sainet, la cineasta s’ha fet enrere per evitar ésser associada a un partit que té la llufa de ser de dretes, pecat imperdonable al sector audiovisual. Com les faules que s’expliquen als infants, també se’n poden extreure lliçons d’aquesta història. D’una banda, que malgrat li pesi a Aurora Madaula, Junts continuarà essent considerat un partit conservador i, per tant, faria bé d’actuar com a tal. D’altra banda, que la política catalana continua pervertint tot el que toca, a cada racó del país. Val més mantenir-se en guaret perquè encara no ha arribat la nostra primavera.

Bernat Mallén

Fa uns dies, Vicent Partal escrivia un article a Vilaweb en què esmentava el llibre de Jan Karski Història d’un Estat clandestí, un tan terrible com brillant relat de la resistència polonesa als nazis durant l’ocupació i publicat el 1944. Partal parlava de la resistència polonesa sense esmentar la fonamental Armia Krajowa, l’exèrcit clandestí dels polonesos. Partal esmenta el govern a l’exili i la diplomàcia, però hi manca l’element de la força. Així, aigualida i descafeïnada, la resistència polonesa podia assemblar-se al Consell per la República per algun despistat. No cal parar-se a pensar si és casualitat, o no, que Partal parli d’aquest llibre tres setmanes després que n’haguem parlat a Esperit. M’és indiferent si ho sabia o no i, si ho sabia, si ha estat conscient o inconscient la referència. El que posa de relleu de manera especialment nítida l’article, en l’oposició entre Vilaweb i Esperit, és com funciona el marc mental autonòmic. El que queda fora, el que s’aprofita, el que s’estrafà, s’aigualeix o es rebaixa i el que es nega, s’aparta o s’oblida conscientment o inconscient. Vilaweb es vanta que ja no rep subvencions i que els lectors paguen el diari, però fa el mateix discurs processista —ara, de franc pel poder i de pagament pels subscriptors— que qualsevol dels altres mitjans de propaganda. Cal estar sempre a l’aguait davant dels traficants de l’autonomia, ofereixin la mercaderia de pagament o regalada.

Frederic J. Porta

El darrer cop d’estat al Sudan ha posat de relleu una realitat recurrent a l’Àfrica: sovint hi ha personal internacional que queda atrapat enmig d’un conflicte. En aquest cas –tot i no ser pas el primer– el fet que un cooperant català sigui entre les persones en risc ens n’ha tornat a fer conscients. Actualment Catalunya no disposa de les eines d’un estat per  conduir una evacuació, però pensar-hi és obligat. Qualsevol estat té el deure de vetllar per la seguretat dels seus ciutadans, sigui a casa o a l’estranger. Sense anar més lluny, hem vist com Alemanya es preparava per enviar tres aparells A400 amb paracaigudistes per evacuar els seus connacionals. Això no és pas quelcom extraordinari, la majoria de països occidentals disposen de procediments estandarditzats per afrontar aquestes contingències. Les operacions d’evacuació de no combatents (NEO) són, doncs, quelcom que caldrà contemplar en la planificació de defensa de la Catalunya independent. Possiblement aquestes es facin en concert amb altres estats, però en cap cas això ens alliberarà de les nostres responsabilitats. Associat al deure de socórrer civils atrapats en conflictes, també hi ha l’element de la reciprocitat. Dit d’una altra manera, que les futures Forces de Defensa de Catalunya conduïssin una NEO en la qual també evacuessin ciutadans d’un altre país, seria quelcom que ens generaria un capital polític en l’arena internacional. Això pot sonar fred, però el joc funciona així. I en cap cas es contradiu amb seguir disposant de personal implicat en cooperació internacional. Ara bé, els decisors polítics no poden pensar ni actuar com una ONG.

Pol Molas

Solem parlar en aquesta, la nostra revista, sobre la imperiosa necessitat de construir un Estat català. No em sembla pas malament. Un ciutadà sense Estat és, en el món d’avui, una mena d’eunuc amb serioses dificultats per mantenir una relació sana amb el món. La creació dels estats nació europeus ha estat un dels processos més traumàtics de la història de la humanitat, una massacre perpetrada al ritme de la Marsellesa de la qual, per algun motiu de difícil —no pas impossible— comprensió, hem sortit prou indemnes. És lògic pensar que, ja que hi som, seria convenient convertir-nos en una Polònia, un Israel o una Hongria, però aquesta missió no ha de fer-nos oblidar que hi ha vida més enllà de la via estatal. A falta d’un DNI que ens representi i d’unes fronteres, no és descabellat explorar la possibilitat —encara molt llunyana—, de pensar en una Europa de les nacions. Seria il·lús mirar vers Brussel·les amb els ulls d’un brexiter. Una Unió Europea forta, que vagi despullant Espanya i França de les seves competències —i, si pot ser, dels seus exèrcits—, ens afavoreix més del que ens perjudica. No és la solució ideal, però tampoc perdem res per contemplar-la.

Joan Simó

A principis de març d'aquest any, Dagoll Dagom estrenava la que segurament serà la darrera producció inèdita de la companyia. Anunciada amb el títol de L'Alegria que passa de Santiago Rusiñol, el musical ofereix una combinació extraordinària d'arts escèniques —dansa, música i teatre— amb una actuació fantàstica dels actors que hi participen, sota la direcció escènica de Marc Rosich. Tan sols hi ha un problema: ni text, ni personatges, ni ambientació es corresponen amb l'original de Rusiñol. On queda aquella potència lírica de Mar i Cel que, malgrat ser una adaptació, s'alineava estel·larment i fidedigna amb l'original de Guimerà? A l'Alegria que passa, l'única traça de Modernisme que roman és el gust per l'obra total wagneriana —que no és poc—, però l'espectador en surt pensant que ha vist una obra de Rusiñol, i res més lluny de la realitat. El text de Rusiñol és molt més atemporal, electritzant i reflexiu que el musical amb vagues reminiscències d'algunes obres del dramaturg. Tant de bo alguna altra companyia recuperi els clàssics del teatre català modern comme il faut i sense rimes edulcorades. De moment, tot això que ens perdem.

Mireia Arguijo

Una de les polèmiques recurrents dels últims anys a Catalunya és la requalificació de sòls rústics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, habitualment al Vallès, per a l’establiment de nous polígons industrials. L’última d’elles, impulsada per l’Ajuntament de Terrassa per oferir un milió de metres quadrats vora la riba de la Riera del Palau. Si bé és perfectament predictible que l’esquerra anticapitalista es posicioni en contra del progrés econòmic de Catalunya (no en va ells ens voldrien més petits, més pobres i més iguals), sorprèn el posicionament de la dreta catalana (i concretament, dels petits nous partits catalans a la dreta del centre, com el Front Nacional de Catalunya), que bramen en contra de perdre ni un pam més del Vallès al desenvolupament econòmic del país. L’anterior no és resultat de cap altra cosa que de la profunda miopia que afecta a bona part dels lideratges (processistes però també nacionalistes) a Catalunya. S’assenyala encertadament el símptoma (l’empresa catalana, sobretot la familiar, ha perdut la batalla contra el capital europeu i multinacional), però s’erra profundament en la diagnosi i, especialment, en el tractament. El problema no és que es facin noves naus industrials per potenciar el sector secundari del país, sinó que aquestes naus no donin cabuda a empreses de capital o talent català. La resposta política, en veient que l’empresa catalana està de reculada, no ha de ser en contra del creixement econòmic «perquè no entrin altres», sinó vincular el creixement econòmic a projectes econòmics d’obediència catalana. Semblaria doncs que, en comunió amb la CUP, la dreta catalana no vol que l’economia catalana creixi. Pel contrari, qualsevol proposta seriosa per refer socialment i econòmica el país passarà pel rearmament de les seves finances —indefectiblement, això necessitarà d’un progrés econòmic que només serà possible, entre molts altres factors, fent polígons industrials al Vallès. A la fi, per sort o per desgràcia, fer política a la Catalunya d’avui consisteix en poc més que gestionar contradiccions.

Guillem València

Com expliquem de passada en Joan Simó i servidor en un article publicat en aquest present número, un dels objectius de la sèrie sobre el cop d’estat —i en general, d’Esperit com a revista— és creuar fronteres, ampliar terrenys de joc, trencar esquemes i elevar el marc mental independentista. Parlar de poder dur, de violència i d’estructures d’Estat i exèrcits ens posa al nivell de la realitat tal com és. L’independentisme posterior al 2017 camina en la direcció correcta només si pensa en aquests termes, que són els termes de l’Estat que vol assolir. Hem d’afrontar les dècades del 2020 i el 2030 amb una posició replantejada i reforçada, aprenent dels errors de la dècada del 2010 i d’abans encara. En aquest sentit, no puc sinó expressar la meva satisfacció quan veig que els amics del Catalonia Global Institute acaben de publicar un informe d’una seixantena de pàgines titulat Moviments secessionistes i estratègies d’internacionalització: un estudi comparatiu. Mentre el món oficial de l’autonomia voleteja decrèpit entorn de l’última tifa —«l’acord de claredat» o la que sigui—, desenes o centenars de catalans, amb la seva llibertat en el sentit més alt i lluminós del mot, treballen per una Catalunya diferent. És l’optimisme de la voluntat.

Frederic J. Porta