El present article és un una mica especial. Pretén servir com a carta de navegació, com a mapa selvàtic, com a manual de supervivència en la colònia catalana. En el fons de l’ocupació, del domini, hi ha sempre el moment fundacional de la violència i la coerció física; els mecanismes de control, tanmateix, són sempre més subtils. És per això que il·luminar els contorns de l’ocupació pot ser una tasca difícil.
Virreis, cacics i colònies. L’essència del conflicte
Espanya ha tingut colònies en els cinc continents. El domini colonial ha variat la forma en l’espai i en el temps, encara que l’origen del conflicte sigui sempre el mateix: la presència violenta de Castella i la voluntat de domini sobre el país, l’extracció dels recursos i l’assimilació ètnica, cultural i nacional de la població indígena. El mateix objectiu a Portugal que als Països Baixos, a Nàpols o al Perú. Com arreu, a Catalunya aquests controls s’ha exercit en connivència amb els poders fàctics o elits locals, en el triangle de les Bermudes que té avui els vèrtexs al Círculo del Liceo, el Círculo Ecuestre i el Cercle d’Economia. El pacte és que, a canvi de poder autònom per fer negocis, la colònia s’ha de mantenir pacificada i s’ha d’evitar que es vegi el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat. A canvi del pressupost milionari de la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i d’altres menjadores administratives, uns catalans escollits s’avenen a col·laborar-hi. Com a colònia, Catalunya es gestiona sola; els seus masovers (mediàtics, econòmics i culturals), però, estan en contacte directe amb les estructures de l’Estat, que són el marc últim del poder. L’objectiu de l’autonomia catalana és amagar la naturalesa d’aquest conflicte nacional, difuminar els contorns de l’ocupació i posar la màscara al botxí.
Totes les comunitats sotmeses, és a dir, tots els països ocupats o colonitzats per un altre, generen una sèrie de sentiments d’incomoditat, malestar o odi dels autòctons cap als invasors. És instintiu, fruit de l’alteritat i l’alienació que genera en els humans la submissió a un poder estrany. Periòdicament, els masovers deixen anar controladament aquests sentiments d’odi i la ràbia, però també juguen amb l’esperança i la il·lusió dels joves i amb la nostàlgia dels vells. Però res ha d’anar tant enllà com per descontrolar-se, i d’això se n’ocupen els masovers. El poder mediàtic, cultural, econòmic i polític està fèrriament controlat i està cohesionat, encara que es dissimuli amb una pàtina de diversitat on de vegades sembli que hi ha picabaralles o competició. Hi ha uns mitjans únics, un partit únic, una cultura única i una manera de pensar única, que s’expressa en una pseudopluralitat. Els pactes entre Junts i el PSC a la Diputació de Barcelona, de la CUP i els Comuns a l’Institut Sobiranies o les declaracions de Vilalta (ERC) defensant asseure’s a negociar amb PP o VOX si governessin són petits exemples del funcionament de la política colonial. Hi ha una malla única de favors, diners, silencis, complicitats i mentides.
Des dels mitjans de comunicació, els masovers poden atiar o canalitzar certes temàtiques, segons convingui, sempre que no se’ls giri en contra. La indignació de baixa latència, que apel·la a la suposada superioritat moral dels catalans, és un dels mecanismes estrella. Els sentiments incompresos i no expressats de la tribu són un pou inesgotable de capital polític; segons el moment electoral, si s’acosten eleccions o no, se n’atien uns o uns altres, o es fa bullir l’olla de la colònia per tornar a extorsionar, a través dels sentiments i de la ferida psicològica fonda, els votants catalans. Al matí es pot denunciar «el feixisme de l’Estat espanyol», al migdia enviar els joves a «combatre’l», a la tarda asseure’s amb els espanyols a negociar, i al vespre enviar els Mossos a perseguir el propi poble. El cinisme i el doblepensament són marques de l’ocupació. Per això no només cal estar atent a què es diu (missatge), sinó també a qui (historial, partit polític), per què (possibles objectius), quan (conjuntura o cicle polític), com (to, registre) i on (institució, conferència, context, diari, indret concret).
Periòdicament, tot poder colonial necessita desfer-se de la sang perillosa, dels qui veuen que alguna cosa no funciona o gosen fer-se les preguntes correctes, arriscades o pertinents. Per això serveixen les batudes de conills, que poden ser intel·lectuals o no, subtils o no. El masover Quim Torra podia demanar «apreteu, apreteu», mentre la Generalitat es personava en causes contra centenars d’independentistes, sobretot joves, que s’enfronten a pallisses, multes, antecedents penals o presó. Els polítics van permetre Urquinaona, per deixar escapar una flamerada de ràbia, i ràpidament passar a detenir els responsables, que amenaçaven la pau i l’estabilitat de la colònia. És un joc molt cínic i molt brut. Periòdicament, també es realitzen batudes intel·lectuals, a través dels opinadors i dels mitjans a sou, per cooptar tota la nova intel·ligència que pugui sorgir als marges del virregnat. Tot focus de preguntes incòmodes o d’accions incontrolades ha de ser controlat.
Puta i Ramoneta
Caure en el joc colonial és fàcil i perillós, perquè atacar-ne només una part pot tenir un paradoxal efecte d’enfortiment. Assenyalar un arbre fa, de vegades, més difícil de veure el bosc. Si només es dispara contra un partit, es pot fer el joc de l’altre. Si es dispara el sistema de partits però no es dispara contra els opinadors a sou i la cultura prefabricada, es pot estar ajudant a una demolició controlada dels vells partits, que seran refets a partir dels intel·lectuals. Cal tenir clar que l’autonomia catalana no només són els partits, sinó que és una trama, una camarilla que abasta molts més espais, i un estat de l’esperit. I parlar o criticar molt, sense anar a l’arrel veritable del problema, pot servir per apuntalar quelcom o donar una pàtina de credibilitat a algú.
En aquest sentit, la puta i la Ramoneta és també no anar mai al fons de les coses. Les mitges veritats i la folklorització o ridiculització és una de les marques de la colònia. S’agafa una veritat i se l’estrafà fins al punt de deixar-la irreconeixible o s’aprofita una temàtica o una crítica legítima o en voga per tergiversar-la o instrumentalitzar-la. Es transformen les reivindicacions en greuges i la cultura en folklore, com il·lustra el pas de l’ús de l’estelada al llaç groc. El parany autonòmic és sempre invocar grans qüestions per acabar parlant de petiteses miserables; parlar de temes irrellevants per desmoralitzar o disparar un foc controlat, pirotècnic, de fogueig, per dissimular pactes que s’han tancat entre bambolines, per controlar diputacions, consells comarcals o mitjans de comunicació. Per entendre la posició i les idees dels opinadors i els polítics cal mirar, sobretot, el seu historial i el seu compte corrent. El mètode és pràcticament infal·lible. I cal estar alerta quan aquests mateixos es posin a la boca grans mots com «el carrer» o «el poble»; abans «els catalans» i ara a «la ciutadania». Els polítics de la colònia catalana i els seus sicaris mediàtics són incapaços d'articular cap mena de discurs polític sense parlar de víctimes, nens, malalts, ferits i traumes. Les apel·lacions sentimentals o les invocacions d’entitats abstractes que ja han traït en el passat ens han de posar alerta: en sentir-les, mà a la cartera.
Sovint, el sistema llança sondes o submergeix termòmetres a les aigües de la tribu per detectar moviments o corrents d’opinió. L’eclosió de l’independentisme processista durant el decenni de 2010 n’és un bon exemple. La idea de secessió no neix el 2010 o el 2012; té més d’un segle d’història i, el 2009, independentistes al marge dels partits estaven organitzant consultes. L’independentisme cultural-sentimental, popular i de base, havia crescut prou durant la negociació i la sentència de l’Estatut. Va ser aleshores, i no abans, que les mateixes elits que havien vilipendiat l’independentisme com una cosa de bojos o extremistes passaven, de la nit al dia, a omplir-se la boca d’autodeterminació, drets i llibertats. De cop i volta es van declarar independentistes, però transformant el «dret d'autodeterminació» de les consultes en el «dret a decidir» abstracte, inofensiu, estèril i aïllat. Va ser un simple canvi de nom, del catalanisme a l’independentisme.
Aquest és el modus operandi dels masovers de la colònia i els seus altaveus per aconseguir dissoldre el conflicte de fons. És per això que, amb els seus jocs de prestidigitació, parlen de «feixisme» o «ultradreta» en lloc d’«ocupació per la força» o de «democràcia» en lloc d’«alliberament nacional». És la pregunta «arbre» del 9N, és el «va de democràcia» del Primer d'octubre, és el Sit and talk d'Urquinaona i el Tsunami Democràtic: la qüestió consisteix sempre a buidar-ho tot de contingut de manera intencionada. Els masovers de la colònia són experts geòlegs; detecten els moviments tel·lúrics de Catalunya i els contenen, fent la feina bruta als espanyols. Canalitzant el que és canalitzable, neutralitzant el que no ho és, i mantenint l’equilibri sobre el volcà.
Fum i miralls
L’ocupació no seria tan fàcil el 2022 si emprés els mecanismes del 1942 —o del 1727. Perquè sigui descarnada, l’ocupació ha de ser manifestament violenta, fruit d’una victòria militar recent. Com més lluny queda la derrota, més subtil és la coerció. Els llindars de tolerància canvien, creixen, baixen, en funció de la intensitat de la violència de l’ocupació. La simplificació de dir que la relació entre Catalunya, Castella i Espanya ha estat la mateixa, cada vegada més dura, del Compromís de Casp (1412) ençà dificulta la comprensió de la naturalesa del conflicte en la seva forma actual. De fet, ja durant el franquisme l’ocupació va anar-se subtilitzant per permetre encabir i controlar Catalunya dins l’Estat. Poca gent sap que es publicava en català sota el franquisme, que les elits de l’Upper Diagonal demanaven a la premsa de l’Opus l’ensenyament en català o que la senyera s’exhibia públicament abans de la mort de Franco. La Generalitat es va concedir entre 1977 i 1980, amb lleis franquistes, com a mecanisme de control i per evitar la independència en un moment d’especial feblesa de l’Estat. La Generalitat és un organisme colonial, una disfressa de l’ocupació, i no té res a veure amb la Diputació del General, l’antic Estat català liquidat després de la Guerra de Successió. Així, TV3 farà la feina de TVE, els Mossos la de Policia Nacional, el Govern la del Gobierno, i la neutralització i l’assimilació de la colònia la faran catalans i en català —d’altra manera ja no seria possible sense un daltabaix violent.
Una ocupació colonial acaba per alterar a favor seu el caràcter dels colonitzats. Si l’ocupació militar trinxa els cossos, la colonial s’apodera de les ments, esbiaixa els criteris i deforma les sensibilitats. Els catalans pateixen complexos psicològics relacionats amb la seva situació de subalternitat. En molts catalans batega inconscientment la creença que Catalunya és un país únic, fatalment destinat a la submissió, que no pot donar polítics d’alta volada tot i ser un país ric i curull de talent en tots els altres àmbits de l’existència, de l’enginyeria a l’esport, la gastronomia, l’art o la medicina. Molts catalans tenen una obsessió pel sentit del ridícul o el «què diran», un tret característic de la nostra tribu i de societats amb manca de llibertat, en què el millor que pot fer algú és callar, mirar cap a una altra banda i fer el que toca si no vol posar-se en problemes. La colonització de Catalunya comença per les pors que cada català accepta, deixant-se’n dominar. El problema és aquesta falsa consciència (el suposat seny en oposició a la boja rauxa), la mentalitat colonitzada, la desmoralització, el guardià del gueto que cada català té instal·lat dins el seu crani. Les veus que escolten els colonitzats han de ser «ens mataran», «som pocs», «estem en perill», «estem desapareixent», «fem riure», «som ridículs», «val més que ens ho prenguem de conya», «què esperaves?», «cremem-ho tot!». Als catalans ens perd l’estètica per un mecanisme de compensació: pel desequilibri entre fons i forma. Pintem de coloraines les parets del nostre presidi.
De fet, els catalans tenim una relació traumàtica amb la nostra història. Especialment amb la del segle XX, que combina un contrast entre grans il·lusions i ideals de llibertat i dictadures militars genocides. D’aquesta ferida en viuen els masovers i els espanyols. Sembla que, per reivindicar alguna cosa tan natural com la independència, en l’Europa de les llibertats del segle XXI, hauríem de tenir por que ens matin. Aquesta és la lògica implícita de l’«ampliar la base», «armar-nos de raons» o conceptes com la «Catalunya sencera»: un complex, un autoodi, una manca de confiança en nosaltres mateixos a l’hora de tirar pel dret. Els masovers fan volar sobre la colònia els fantasmes del passat per esporuguir-nos. La independència és impossible perquè ens mataran a tots, perquè prendrem mal, perquè ho perdrem tot, perquè la meitat de la població de Catalunya ens vol matar i mitja Espanya, també. Aquestes mentides i pors són irreals, fruit de projectar cap al futur les experiències d’un període molt concret, ja superat. Aquest trauma és un dels fonaments de la prostració de Catalunya; desempallegar-se’n i pensar lliurement, amb totes les conseqüències, complexitats i contradiccions, és la clau de la independència.
L’assimilació en l’àmbit personal
De vegades, l’assimilació pot ser inconscient i passiva, resultat de l’erosió i la desmoralització que causa la propaganda, o conscient i activa (vendre’s). Enllà de la propaganda, que té una acció massiva i indiscriminada, l’autonomia es perpetua també a través de certs individus venuts al poder. De fet, un dels mecanismes més perfeccionats dels masovers de la colònia és el de la compravenda de voluntats. El sistema colonial persisteix a través de la corrupció sistemàtica de la saba nova que surt, i que ha de ser assimilada al sistema. Totes les formes d'adaptar-se a viure en un país ocupat són formes de corrupció, que només varien en grau. El millor que hom pot fer és separar-se’n en tots els sentits. A Catalunya, aquesta assimilació no només es fa a través dels diners (la famosa pagueta) sinó a través del reconeixement social. La novetat recent és que aquest joc es produeix a edats molt més tendres, i són els joves els més buscats per alimentar la maquinària de la colònia. Això és causat perquè el sistema, en ple tancament i bunquerització després del 2017 i el 155, no es pot permetre deixar gent sense controlar que esvalotin la colònia —i ha accelerat les dinàmiques de destrucció de la intel·ligència del país. Per això és important que erigim espais de llibertat, tant amb altres patriotes com en el més profund del nostre ésser.
Cal estar sempre alerta: l’acostament del sistema cap als possibles candidats a formar part del sistema colonial pot ser digne de documental de National Geographic. Comparteix moltes característiques amb un ritual d’aparellament, una caça per part d’un mamífer o una cita en què les tirades de canya es fan amb subtilesa, a través de sobreentesos i indirectes. El primer, però, és fer-te pensar que, tot i tenir idees i sentiments nobles, estàs equivocat i ets una mica massa radical. Sovint passa que els radicals, els esbojarrats o els forassenyats són en realitat els masovers de la colònia, enrocats en el seu cinisme i en la seva perillosa submissió a Castella —que sempre desconfia d’ells, els espia, els multa i els empresona—, però si et despistes et faran pensar que el problema el tens tu, que vols coses impossibles, com la independència. No som ni fanàtics, ni rondinaires, ni immadurs: simplement vivim en un país ocupat, en som conscients, no juguem al seu joc i anhelem un sol destí: la independència i la nacionalització de Catalunya.
Article en col·laboració amb el compte de Twitter La Potlla.
