A Vilaweb, Ot Bou comentava fa unes setmanes en un lúcid article la «privatització del sentiment nacional» que promou el govern del PSC de Salvador Illa. Que Illa i els socialistes fa, en realitat, més de set anys, amb el 155, que són a la Generalitat no se li escapa al lector d’Esperit. Ni tampoc com la pacificació de Catalunya s’ha fet després del 2017 per estadis, progressivament, i evidentment ha anat sempre acompanyada d’una desmoralització llefiscosa que tot ho embruta, estrafà i perverteix. Tots veiem com l’ocupació de Catalunya s’està fent avui en català (bilingüe) amb la senyera —i la rojigualda i els estels europeus— perquè d’una altra manera no sortirien els números. La impossible mitjana entre Catalunya i Espanya i la pacificació només es pot fer així; amb una abstenció d’un milió d’ànimes (que esperem que pervisqui) i a través d’una versió estrafeta del ja caduc catalanisme —que ve castrat d’origen i malda sempre per pactar o reformar Espanya, no per alliberar-se’n. Per tancar-nos al corral sense matar-nos necessiten també la col·laboració (conscient o inconscient) d’una part del país i privatitzar la catalanitat, és a dir, anar-la desdibuixant i aigualint fins a poder-la escombrar dels espais públics, de les escoles, dels mitjans, de tot arreu on va tornar a arribar després la derrota de 1939 i el franquisme. Al final, si ser català és una experiència subjectiva, que cadascú la visqui a casa seva en la seva intimitat, y en la calle hablaremos todos en español que es una lengua neutral en la que nos entendemos todos. En alguns àmbits se’n surten, en d’altres aguantem, i en alguns altres, més petits, guanyem i preparem noves ofensives. 

Frederic J. Porta

La mort de l'anomenada mà dreta del president Pujol, Lluís Prenafeta, s'ha viscut amb relativa indiferència per part de la ciutadania i els mitjans de comunicació. En un article que li ha dedicat Enric Vila s’explica com Prenafeta va convertir-se en l'ase dels cops del règim espanyol i l'opinió pública quasi volgudament. Com a secretari de presidència, el seu objectiu era construir poder real, més propi d'un estat que d'una autonomia. La seva feina era embrutar-se les mans per tal que en Pujol i el seu partit poguessin maniobrar amb llibertat. No volent ser polític sinó volent exercir poder real, i per tant dur i sovint incòmode per molts, Prenafeta va fer un sacrifici personal, renunciant al prestigi i la popularitat. Un Prenafeta modern seria difícil de veure actualment pel mateix motiu: el poder sembla que incòmoda a la nostra tribu. Per això els dos últims presidents que hem tingut, d’Aragonès a Illa, tenen més actitud de secretari o de gestor que de líder. Com que fa massa temps que els catalans no ostentem poder com a poble, molts catalans que rebutjaven a Pujol en el seu dia, ara abracen i defensen la seva acció de govern. Gràcies a l’1 d'octubre i a les seves conseqüències, els catalans hem pogut veure de primera mà que sense poder català tampoc hi haurà democràcia catalana.

David Silvestre

La tesi de l’antimessianisme català que defensa Jordi Graupera és un miratge construït sobre la ruïna política i la impotència nacional. El pactisme, que ell presenta com a antídot secular contra els líders providencials, no era cap renúncia al poder ni cap virtut resignada: era una síntesi entre poders similars, una arquitectura institucional que permetia limitar l’autoritarisme i repartir la sobirania entre rei i país. Aquesta tradició, lluny de ser una coartada per la mediocritat, fou la base d’una cultura política avançada, capaç de plantar cara als abusos i de negociar des de la força, no pas des de la feblesa.

El problema real comença quan aquesta edificació institucional és enderrocada per la força de les armes, la repressió i l’ocupació. Des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra d’Espanya, passant per la mutilació del país al Tractat dels Pirineus, la Guerra de Successió i la segona mutilació de la Franja de Ponent, la història de Catalunya és la d’una sobirania arrasada i d’un poble sistemàticament privat de les eines per exercir el poder polític. No és que siguem antimessiànics per convicció, sinó que cada vegada que hem intentat aixecar un lideratge nacional, el Regne d’Espanya s’ha encarregat de destruir-lo, exiliar-lo, empresonar-lo o embrutar-lo. Claris enverinat, Moragues ajusticiat, Prim assassinat, Companys afusellat, Macià conspirant a l’exili, Puigdemont perseguit, presidents inhabilitats i institucions suspeses: la repressió és una constant, no una anècdota.

La caricatura del català individualista, tribal i refractari als líders no és res més que el símptoma d’una societat desposseïda, obligada a sobreviure sense espais de poder real. Quan érem lliures, la divisió en bàndols era fruit d’una vitalitat política autèntica; avui, la desunió és la conseqüència de la impotència i l’ocupació. El veritable problema no és cap tara cultural, sinó la manca de llibertat i de democràcia. No hi ha pactisme sense sobirania, ni cultura política sense institucions pròpies.

Presentar l’antimessianisme com a tret essencial del caràcter català és agafar el rave per les fulles. El que hi ha és una repressió persistent que impedeix l’emergència de lideratges nacionals i la consolidació d’una democràcia real. Fins que no recuperem la llibertat, qualsevol debat sobre messianismes o pactismes serà només una justificació estèril de la nostra impotència. I això, més que antimessianisme, és una tragèdia nacional.

Jordi Homs

Tant en la nefasta gestió de la DANA de novembre de 2024 —en la prevenció, en la resposta i en les conseqüències—, com en l'apagada del 28 d'abril de 2025, l'Estat espanyol demostra trobar-se, a nivell d'infraestructures, de serveis públics i de reacció, en una situació que podríem qualificar, com a mínim, de precària. La corrupció corca fins al moll de l'os l'esquelet de l'Estat i n'afecta pràcticament tots els àmbits. Si bé les explicacions últimes sobre l'origen de l'apagada encara han de donar-se —i tothom ha corregut a aventurar hipòtesis de tota mena—, és evident que l'Estat espanyol té problemes per funcionar d'una manera normal en una situació d'emergència o fora del corrent. El règim del 78, com ha funcionat des dels temps de la Transició, no només mostra esquerdes de tipus polític; alguns assenyalen els paral·lelismes amb la decadent Unió Soviètica i Txernòbil. Jo em vaig passar la jornada sense electricitat ni comunicacions pensant en Malaparte, en Nova Planta 2034 i, com el novembre passat, en el Desastre d'Annual de 1921.

Frederic J. Porta