Salvador Illa funcionarà perquè tothom vol que funcioni. El 2024 només culmina el que comença l’any 2018, quan els partits del procés abandonen l’independentisme i el nacionalisme català per avalar el govern de Pedro Sánchez lliurant de facto Catalunya a les mans del PSC. 

A ERC han sigut els més obertament maldestres i pagafantes, però no deixem que la maquinària convergent, que ja sembla només existir en les hordes de boomers a twitter, ens emboiri la realitat. Junts, Òmnium, la CUP, Godós i la resta d’entitats de la Catalunya subvencionada porten anys treballant per conduir la política catalana dins dels marcs que sempre porten al cantó del PSOE. Tothom a qui li anava la butxaca ha anat preparant-se per aquest moment. I en aquest sentit no hi ha exemple més clar que TV3, que ha seguit el camí obert pel tripartit, fins i tot adoptat del PSC. 

Davant la incompetència dels partits del procés, molts han quedat bocabadats amb la «bona gestió» del govern Illa. És cert que, Sánchez és probablement el polític més astut d’Espanya. I els partits del procés, a més d’estar plens d’ineptes, el seu tacticisme els ha posat en un atzucac on l’única sortida era el PSC, però no us deixeu enlluernar per les campanyes de propaganda mediàtica i les ànsies de la intelligentsia catalana de sempre posar-se allà d’on toca el sol: els membres dels partits del procés algun pèl d’astúcia han de tenir, perquè si no en tinguessin no se les haurien empescat per caure dempeus, protegir les seves guinguetes i seguir entabanant milions de votants que són constantment sacrificats pels seus interessos personals. 

El PSOE no ha enganyat cap polític català. Només cal veure com de somrients es trobaven Turull i Aragonès el dia de la investidura d’Illa —quan Puigdemont va venir a fer el seu show per distreure el tietam i assegurar-se que cap protesta pogués embrutar el gran dia del president Illa. En temps de campanya, que és quan toca decidir com es reparteix el pastís, la rivalitat entre els membres del partit únic és real— els hi va la butxaca. Però on sempre coincidiran és que cal protegir el forn perquè els pastissos segueixin sortint. I, al cap i a la fi, això és el que importa. 

Més enllà dels demèrits catalans, cal fer palès que tant Illa com Sánchez juguen amb l’avantatge que operen en el terreny construït pel seu partit. L’esquerra espanyola, catalana i occidental ha sabut vendre’s com la rebel·lió, quan realment són el corrent central del món d’ençà de l’ascens de la generació boomer. 

Els partits socialistes han provat ser els millors exponents de la managerial class arreu del món. Ho veiem amb el paper que juguen els demòcrates als EUA, els laboristes a UK, i els seus homòlegs a altres països europeus. El PSOE és el partit puntal de l’Espanya postfranquista, i el PSC ha sigut sempre un dels pilars del sistema autonòmic i el compromís històric pujolista. Ells i no el PP són el deep state. Per mantenir el sistema en funcionament toca vetllar perquè la maquinària estigui prou engreixada com per seguir sostenint la coalició de pensionistes, funcionaris i guinguetes parapúbliques que sostenen la casta autonòmica. I per a fer això no hi ha ningú millor que el PSC. 

Amb la mort de Convergència el matrimoni sociovergent va deixar en viudetat els Socialistes. Tot i passar un moment de crisi d’identitat amb l’ascens de formacions més joves Podemos-Comuns i Ciutadans, l’experiència es va imposar a la novetat. 

D’una banda, el PSOE va emprar la seva qualitat de partit d’estat aprofitant-se de la por dels poders caciquils catalans a la disbauxa processista. Absorbint els morts de gana d’Unió i el món del PDECAT, els socialistes es van convertir en una opció més segura per l’status quo de la que mai podrà ser Junts. Junts s’ha lluisllachitzat, i ha abraçat totalment la deriva neokumbaiana de boomers vivint una segona joventut – que va esdevenir la columna vertebral de la cultura del procés. Sense possibilitat de pactar amb el PP, Junts no podrà jugar al joc de Convergència, i això s’ha demostrat en el moment que Madrid ha desbloquejat per Illa fons clau que portaven congelats des de feia anys en poc més d’un mes i escaig de presidència. Tot i que com a partit sigui políticament inoperant, Junts és encara una màquina electoral que aguanta bé i això els dona un lloc a la foto. El seu preu és un pèl més alt que el d’Esquerra, però no pas car, i el PSC es pot permetre tenir-los com a oposició controlada dins el partit únic mentre el show de Puigdemont segueix fregint el cervell de la catalanor. 

De l’altra, el PSC va tornar a disciplinar l’esquerra catalana a través de la xarxa que va construir amb el desembarcament d’exsocialistes a ERC. Això va ajudar a reforçar els marcs tradicionals del PSC dins aquest partit —que ja eren prou forts a causa dels vincles amb la UGT i el darrer tripartit. En paral·lel a això, el wokisme va facilitar la domesticació de la sempre domesticable nova esquerra radical. Igual que ha passat amb Podemos, els fons europeus de Pedro Sánchez ajuden a integrar sota la seva ala les bases socials de la CUP i els Comuns, amb lluites compartides, guinguetes, xarxes clientelars a les universitats, ONGs, moviments socials i tercer sector. Tot plegat amanit amb el recurs retòric de l’antifeixisme, on el PSC sempre és l’única opció a triar. 

D’aquesta manera s’ha conformat el nou Partit Únic de l’Espanya i la Catalunya postprocés, conformat per Junts, ERC, CUP, Comuns, amb el PSC al seu centre. En aquest escenari el PSC podrà governar amb relativa tranquil·litat. No necessitarà les estridències d’aquells que han de fer veure que fan la independència o una revolució quan no ho estan fent —i quan això li calgui ja tindrà crosses dins el Partit Únic per fer-li aquesta feina.  Ja hem vist que ràpid la catalanor ha sortit en defensa d’Illa quan l’espanyolisme l’atacava. 

Illa, com a virrei de Sánchez, repartirà bastons i pastanagues. Ha mantingut el mateix càrrec de política lingüística que el govern anterior, quelcom que la catalanor benpensant, sempre afamada d’engrunes, va celebrar. Alhora, hem vist com ha posat càrrecs socialistes, molts d’un marcat to anticatalà a menjadores clau, a més d’estar important alts càrrecs d’altres parts de l’Estat. Illa descongelarà les inversions de l’Aeroport i l’Eurovegas, i potser flexibilitzarà alguns elements administratius per donar una mica d’oxigen a les PIMES catalanes, per poder seguir munyint-les —i encara li ho agrairan. 

En temes culturals mantindrà la línia dels governs anteriors, que no deixava ser la línia del PSC. Recordem que en els últims anys, més que les files del PP o Vox, ha estat l’esquerra catalana woke, d’ERC, la CUP i els Comuns els que han impulsat narratives historiogràfiques revisionistes, atacant tradicions catalanes, com els geganters i les havaneres, titllant-les de racistes o defensant la idea que la revolució industrial catalana és fruit de l’esclavisme. Imposar aquests marcs és important per adobar el terreny per la substitució demogràfica, i el PSC seguirà alimentant-los. 

Ningú li farà oposició real a l’Illa perquè tothom qui compta viu de la Generalitat. La cosa pública és l’únic negoci que queda dempeus al nostre país, i aquesta ha estat la gran victòria assimiladora de l’estat espanyol i el preu que paguem pel socialisme a Catalunya. Els altres membres del Partit Únic criticaran les seves polítiques òbviament. Però la seva crítica sempre serà dintre d’uns marcs compartits. Sentirem que el govern Illa no «fa prou» pel català, pel clima, per l’economia, pels immigrants, els autònoms, o qualsevol altre damnat de la terra. Però quan algú no fa prou, vol dir que el que està fent, en essència, ja està bé. Només Aliança Catalana, exclosa del nou consens perquè són els únics que ataquen el tema de la immigració, confrontarà Illa des del món catalanocèntric. La restà negociarà a una o altra comissió més pressupost per les seves respectives guinguetes. 

I per sobre de tot, cal no oblidar que Illa no és pas un moderat. Ell és un radical centrista que batallarà perquè es mantingui la inèrcia de la decadència actual de Catalunya. La Generalitat aprofundirà el seu procés de descatalanització, fragmentació cultural, funcionarització i deteriorament econòmic, amb el beneplàcit del Partit Únic. Illa tirarà de la grisor institucional per assegurar-se que l’aigua segueix bullint, però no prou ràpid com perquè salti la granota abans d’hora.