La causa nacional catalana viu un moment crític per la inconsistència i irresponsabilitat històrica dels dirigents processistes i antinacionalistes que fins ara l’han encapçalada. L’ambient entre els catalans és de desfeta i indefensió, perquè els partits processistes, que ja són explícitament rendicionistes, no proposen cap estratègia que generi esperança i il·lusió; al contrari, són un trist mostrari d’impotències. El Regne d’Espanya no tan sols no afluixa, sinó que escanya. Ara ha anunciat una Ley de Seguridad Nacional que, a banda de poder intervenir els estalvis i béns dels ciutadans, té com a veritable finalitat convertir els espanyols residents a Catalunya,  votants del 155, en forces d'ocupació de dret, per si no ho eren ja prou de fet amb l’exercici del seu vot. Els dirigents espanyols saben que no tenen prou tropes de policia i exèrcit per impedir un eventual control del territori per part dels catalans. Per això volen habilitar i mobilitzar—en definitiva, militaritzar—els seus civils.

Un jovent català que per primer cop a la història domina tant o més el castellà que el català, i que opta per una llengua o altra seguint criteris de mercat, no de fidelitat.

Aquest ambient de desfeta i indefensió provoca estralls, sobretot, en la consciència nacional del jovent català, que és el relleu generacional de la Catalunya catalana, l’única Catalunya que mereix tal nom. Tenim un jovent que durant anys ha patit el bombardeig ideològic antinacionalista inspirat per ERC i seguit per Junts i la CUP. Un jovent català que per primer cop a la història domina tant o més el castellà que el català, i que opta per una llengua o altra seguint criteris de mercat, no de fidelitat. I un jovent català, no ho oblidem, també per primera vegada a la història, en condició minoritària dintre del país.

L’antinacionalisme ha portat a la mercantilització de la identitat, i, per si no fos prou, la minorització demogràfica provocada per l’incessant flux migratori gestionat per Espanya i estimulat per ERC-Junts-CUP acaba de reblar el clau. No oblidem que a la Catalunya del Nord, la llengua va començar la davallada tràgica quan la primera generació de catalans que dominava el francès tant o més bé que el català va decidir de parlar francès als fills. A la Catalunya del Sud la primera generació que domina el castellà tant o més bé que el català la tenim ara. Per tant, som en un punt d’inflexió.

El 1910 la pràctica totalitat del consum cultural del jovent català era en castellà, i tanmateix el jovent català no parlava en castellà entre ell, perquè la pràctica totalitat de la població era catalana. Les llengües dels pobles dominats no reculen o desapareixen fins que una primera generació del poble dominat parla la llengua invasora tant o més bé que la llengua pròpia. El destí d'una llengua dominada depèn de la primera generació capacitada i habilitada per trair-la. Aquest atzucac de desfeta i indefensió només el pot contrarestar una força política nacionalista; una idea forta de nació, que és el que ens ha mancat la darrera dècada de «procés». Paradoxalment, només amb molt de nacionalisme podem rescatar el jovent segrestat per l’antinacionalisme. Per molt que costi de capgirar la situació, no hi ha alternativa.

El nou catalanisme, el nou nacionalisme, el nou independentisme, el que escombrarà els qui ens han portat al desastre, parlarà de demografia, no de democràcia.

Aquesta idea de nació forta demana una reformulació del llenguatge, dels missatges i de l’estratègia que cal difondre entre la població catalana. L’independentisme català ha de tornar a ser nacionalista i ha de deixar de viure a la defensiva per passar a l’ofensiva. El nou catalanisme, el nou nacionalisme, el nou independentisme, el que escombrarà els qui ens han portat al desastre, parlarà de demografia, no de democràcia. Amb aquesta missió històrica de rescatar Catalunya, llançant missatges forts i adults, amb el mateix llenguatge amb el qual els he exposat, sense edulcorar la realitat per adaptar-la al receptor, podem aconseguir que els joves catalans, que són el relleu generacional de Catalunya, recuperin l’orgull nacional i la fidelitat a la catalanitat que ara tant perilla. No hi ha més alternativa ni tampoc temps per a la gradualitat en el llenguatge. Cal comunicar la nostra idea nacional de manera punyent, forta i contundent. Tot el contrari del que han fet els líders processistes—avui rendicionistes—durant deu anys.