José Luis Villacañas és un d’aquells historiadors de la vella escola que té una visió pròpia i total de la història, en el sentit que és profunda, plena de girs perspicaços i dotada amb una intencionalitat política clara per al present. El bon historiador no estudia la història com un cadàver en una autòpsia, sinó que hi troba, a cada esguard que hi llença, noves lliçons i estratègies que l’ajuden a entendre millor el present i a executar-hi una política amb més eficàcia. El bon polític és aquell que o bé té coneixements com aquests, o bé s’envolta de qui els tingui. 

Llegit en els cercles de poder del PSOE, on és influent, Villacañas ha condicionat i transformat, de ben segur, l’acció política de Pedro Sánchez i del sanchismo, satèl·lits inclosos, a través d’un estudi minuciós i de llarga durada de les elits, les mentalitats i els estils de governar i de fer política a Espanya. En un cert sentit, és una actualització del federalisme ibèric, en aquest cas justificat a la llum de la realitat històrica. L’autor, en resum, ofereix una lectura plural i fragmentada de la creació de les nacions peninsulars i, en última instància, de l’emergència de l’Estat i de la nació espanyoles. Contràriament al que es podria esperar d’un nacionalista espanyol, Villacañas defensa en la seva obra que la corona catalanoaragonesa no només és cabdal per tal d’equilibrar les forces peninsulars sinó que, a estones, sembla que li atorgui el paper de forjadora de l’Estat o de la idea d’Espanya en l’època medieval. A canvi, això sí, d’acceptar la seva posterior subsumpció en les estructures dominades per Castella.

Historia del poder político en España (2014, reeditat el 2023) ha tingut un gran èxit entre el públic, i una influència merescuda. Encara que fos publicat el 2014, abans de l’abdicació de Joan Carles I i del 9N, no és casualitat que vagi ser reeditat l’any passat. Tenint en compte que «el poder mai no es dona en equilibri, sinó que s’exerceix o es pateix en major o menor mesura», no ha de sorprendre ningú que Villacañas cerqui en la història arguments pel que seria, en la seva terminologia, el «bloc hegemònic actual» que comanda el PSOE amb el suport del processisme, les forces perifèriques de tot l’Estat i les esquerres espanyoles.

Agafant el marc de l’Espanya actual i projectant-lo mil·lenni i mig cap al passat, fins als darrers temps de l’Imperi Romà, Villacañas explora la relació canviant entre les diverses elits i pobles —cada vegada més unificats entre ells—, i la manera d’exercir el poder, des d’una perspectiva que va molt més enllà del marxisme o l’estructuralisme, enriquida amb lectures de Carl Schmitt, Maquiavel o Antonio Gramsci. Historia del poder político en España és «una història de la classe dirigent a Espanya. Com que no hi ha dirigents sense dirigits, aquest llibre ofereix la història de les relacions entre els que manen i els que obeeixen en terres hispanes. Per això és també una història del poder polític a Espanya».

El llibre és molt difícil de criticar per la seva solidesa i per l’erudició de l’autor, i requeriria una espectacular Història del poder polític a Catalunya elaborada amb una intenció independentista per ser rebatut o respost com es mereix des de les posicions d’un nou independentisme català que superi la visió històrica del catalanisme polític. Tot i això, podem assenyalar una sèrie de qüestions que hi serveixin com a apunts. 

Certa terminologia o marcs conceptuals emprats per Villacañas tenen biaxos i poden servir per començar a esbossar la crítica del llibre. El terme de «Marca Hispànica» (un concepte creat a posteriori amb molta intencionalitat per a referir-se, en conjunt, a uns espais que de conjunt no en tenien res), per exemple, és un signe clau de l’herència de la historiografia nacionalista espanyola. Això que, si bé amb matisos, es fa notar en pràcticament tot el text, el porta a centrar-se estrictament en el marc de l’Espanya actual, i deixa gairebé completament de banda els territoris ultrapeninsulars en què els catalans tenien més presència fins al segle XVI —o tota presència o poder català sortís de la península Ibèrica. La visió de Villacañas ordena tota la història per tal que esdevingui un llarg i feixuc però lineal camí que desemboca en la creació de l’estat espanyol i la nació espanyola —amb la forja final del seu poble i les seves elits unificades i homogeneïtzades com a revolució mancada o pendent. «Que els dos regnes [sic: corones] acabessin unint les seves cases reials era gairebé una necessitat històrica». On estava escrit?

Aquí hi ha una estranya convergència, i no és l’única, amb la interpretació històrica del catalanisme —sobretot l’actual, que ha assumit una visió decadentista i de dissolució que hauria començat amb el Compromís de Casp. Es parteix d’una mitificació del passat imperial medieval, pròpia de la historiografia romàntica, que curiosament encaixa força amb la manera com l’acadèmia espanyola concep aquest passat: com una fita irrepetible, tancada en ella mateixa. La cosmovisió que va fer possible el gran casal de Barcelona i les seves gestes pot ser digna de l’elogi de Villacañas, però seria impossible, venen a dir uns i altres, de tornar a reviure-la en favor dels interessos catalans actuals. En això, dèiem, es produeix una coincidència entre el catalanisme i aquesta branca del nacionalisme espanyol: Catalunya està condemnada des de fa sis segles a la impotència política i al pacte.

Una altra cita com a mostra: el «llarg segle XIV, la centúria de l’hegemonia catalana sobre el Mediterrani europeu, el segle que forjà la gens catalana com a poble imperial, va oferir a Barcelona la dimensió de metròpolis europea i forjà les bases d’aquest orgull propi dels pobles que no poden oblidar el seu passat ni la seva identitat». Aquest fragment el podria haver escrit algú de la nostra Renaixença decimonònica, perquè atorga als catalans tota la importància de la conquesta que els aragonesos no tenien interès a realitzar. La raspallada pot generar simpatia, però també és un esquer. 

De vegades, com a exercici, si en el text es canvia «Hispania» per «Espanya» es poden activar millor les alarmes i els anticossos per detectar intents d’assimilar-nos en el present, projectats cap a un passat històric a través d’afalacs o de fatalismes. «Aquesta primacia d’Aragó va ser obra de Jaume I el Conqueridor, el més gran dels reis hispànics, un home de dimensions europees». Un català amb un mínim de consciència històrica no pot deixar de llegir-ho sense pensar que darrera d’aquestes ensabonades hi ha una intenció més o menys explícita per a castrar-lo. Sigui esparterista, azañista o sanchista, el castellà és castellà en última instància. I el llibre demostra com la visió del catalanisme encaixa o entronca, per regional, per impotent, per petita i estreta, amb aquesta gran visió d’Espanya. Cal haver-ne sortit per veure els jocs de prestidigitació de Villacañas —o de Sánchez.

Contínuament obcecat amb que és millor un Estat i un poble unitaris, l’historiador projecta aquesta inclinació cap a la Corona d’Aragó, que sempre va funcionar com un poder confederal i va aconseguir una hegemonia política sense assimilar ni centralitzar el poder a la manera dels castellans. Des de quin plantejament implícit defensa Villacañas, doncs, aquestes posicions? Des de la defensa del poder pel poder, i el poder castellà. Fins i tot quan Catalunya té convulsions internes al segle XV —Guerra Civil inclosa—, Villacañas afirma que «des d’aleshores el seu encaix a la Corona d’Aragó va resultar problemàtic». Però la independència o «una via republicana a la veneciana era inviable si volia mantenir el seu imperi mediterrani. El dilema era o república i soledat, o imperi i ancoratge en la Corona d’Aragó. La indecisió profunda de Catalunya va durar gairebé tot el segle XV i el fruit d’aquella indecisió va ser la seva decadència». Per l’historiador, o influïm a Espanya o desapareixem de la història —però la influència ha de ser sempre sota el guiatge de Castella.

I és que en tot moment se’ns recorda, com va passar també en el cas de la República Catalana, que la independència és impossible per les dinàmiques espanyoles i internacionals, i que estem vinculats a Castella per sempre. Al cap i a la fi, a través del mateix marc geopolític o geohistòric interessat, projectat enrere fins a les invasions visigodes, se’ns diu que mai no hem estat, en realitat, del tot independents. «La independència és un acte de política internacional i en aquestes pèssimes circumstàncies, sense preparació, sense una classe dirigent adequada, Catalunya va ser una joguina dels actors principals». Qui diu al segle XVII o al segle XX, diu en el nostre segle. No hi ha hagut històricament tampoc, a Catalunya, cap animadversió envers Castella, sembla ser. Tot el que Castella té d’assimilista i de centralista es podria haver reformat, aleshores i ara, com si no formés part d’una concepció del poder intrínseca a l’ésser castellà des de la gestació d’aquesta nació. «En no assolir una representació política pròpia, Catalunya no podia fer arribar els seus interessos ni formar part de les decisions que es prenien a Madrid». Com si el poder castellà fos o pogués ser alguna cosa diferent d’això, com si el poder català sobre Espanya no s’hagués fet contra Castella.

Villacañas defensa la inserció de l’espai polític hispà, des de l’alba del segle XV, en un sistema internacional. «En totes les ocasions, la guerra civil amb implicacions internacionals va decidir el destí de l’ordre polític hispà». Tanmateix, en llegir-lo també s’interpreta que els suports i les influències externes en realitat mai no traspassen el cor del poder hispà, per bé que ajuden a configurar-lo. La Península Ibèrica, en el llibre de Villacañas, és un espai prou vast i prou llaminer com per retenir els esforços dels actors que hi prenen part, sense que les dinàmiques europees i atlàntiques, per bé que presents i decisives, acabin de distreure del tot dels afers polítics interns, que són per l’autor els essencials. Aquí s’entreveu la seva mirada jacobina i estrictament peninsular, que topa o secciona les empreses polítiques que han anat més enllà d’aquest marc, l’esperit d’expansió, l’imaginari imperial present al llarg de la història en les nacions ibèriques —i ben diferent en l’expressió a Castella i a Catalunya. En mans de Villacañas, com en les mans dels noucentistes que preuaven les possessions africanes sense saber ben bé què fer-ne, aquest ressò imperialista apareix com a estrafet i nostàlgic, una rèmora del passat. 

Villacañas explora en la seva obra la dimensió legal del poder i, a partir del tercer capítol, que s’enceta pels volts de 1812, amb la Constitució de Cadis, posa especial atenció als textos constitucionals que, a parer seu, no acaben de representar correctament, durant dos segles, i fins avui, una «nació existencial» espanyola que apareix amb la invasió napoleònica. Aquella guerra, explica Villacañas, genera unes condicions desconegudes fins aleshores, perquè abarca tot el territori peninsular de la monarquia borbònica i fa emergir una distinció entre amic i enemic clara i rotunda, que, segons l’autor, no existeix ni en la Guerra dels Segadors ni en la Guerra de Successió —des d’un prisma madrileny, és clar. O no pot haver existit per nosaltres en la Restauració, la Guerra Civil i el franquisme.

L’absència d’unes elits prou centralitzades i poderoses, temeroses també de la democràcia, com conten altres nacionalistes espanyols d’esquerres, va convertir la seva particular revolució liberal en una de «passiva» —a diferència d’altres actives, com la francesa. El projecte inacabat de la nació espanyola, un tòpic en la historiografia espanyola, sense la força suficient per a desenvolupar-se, requerirà així la mà de ferro d’un dictador que culmini la nacionalització. Villacañas ja havia abordat la revolució passiva de Franco en un altre llibre, observant el Caudillo a través de la figura del condottiero renaixentista. La repressió pacient, la persecució arbitrària i la igualació per sota han estat els mecanismes més efectius per a crear el període més pacífic de la història contemporània espanyola. Villacañas hauria preferit un Franco republicà, i potser un general revolucionari omnipotent que operés ja a l’alba de la revolució liberal, un Rafael del Riego amb plens i dictatorials poders entre les dècades de 1820 i 1870, però el resultat ha acabat sent pràcticament el mateix en l’aspecte que li interessa: el del poder.

De fet, en molts moments del llibre, com quan explica les dinàmiques internes del poder de la monarquia hispànica, per exemple les intrigues del Conde Duque de Olivares, i les passa per les eines d’anàlisi d’autors de la talla de Schmitt o Gramsci, el resultat és exquisit. L’escriptor s’hi sent còmode i deixa entreveure algunes sentències que poden ser llegides  com avisos per l’actualitat. Felip II «no havia generat una classe política dirigent unitària, polivalent, plural, capaç de fer servir en un mateix projecte els millors de cada regne i de donar exemple de confiança recíproca. Posar en pràctica aquesta idea en la realitat política més complexa implicava un repte extrem. La mentalitat indigenista —que un regne només podia suportar oficials nascuts al seu sí— s’havia format des de segles i la seva violació produïa escàndol». Ser excessivament dur amb els catalans i privar-los d’accés a les estructures de poder en dificulta el seu control, diu Villacañas entre línies.

Aquest indigenisme —que practica d’una forma molt més aferrissada la nació castellana— i el relat sobre les expulsions de jueus i de moriscos pot ser llegit com un avís per a l’actualitat. L’altre, vist sempre des de Castella, matriu conscient i inconscient del projecte espanyol actual des de fa més d’un segle —en disputa entre Catalunya i Castella abans, fins als temps medievals—, ha de ser assimilat al projecte. En lloc de ser expulsats o perseguits com els jueus o els moriscos, els catalans hem de ser assimilats a major glòria de Castella. El mateix passa amb valencians i mallorquins amb els quals, segons Villacañas, no ens hi uneix res de polític des dels temps de Carles I o fins i tot abans. El café para todos ja es prenia durant les Germanies, a Almansa o a les juntes de la revolució liberal.

Que el llibre és una interpretació del passat per donar empenta a una interpretació política concreta del present és una evidència que agafa cada vegada més força a partir de la tercera part i a mesura que el llibre esgota les seves últimes pàgines. Al parer de Villacañas, el primer moment en què Espanya esdevé de debò una nació constitucional és el 1978. Per això vol reformar l’actual carta magna davant de referèndum, que és el que, segons l’autor, li va fallar clamorosament a la Constitució de 1931. Cal que la nació espanyola demostri la seva existència votant com vol viure sota el paraigua estatal sense coaccions. Atès que la constitució actual no té realment un «bloc hegemònic» —una base de suports àmplia i activa—, l’Espanya d’avui necessita un Estat amb unes institucions fortes, «inclusives» i «democràtiques» —que reculli totes les forces que s’hi troben, especialment incloses les catalanes. Només així forjarà un poble i unes elits unificades, qüestió tan central com inacomplerta, en la història i en el present, insistim, segons l’obra i la posició de Villacañas.

Tot plegat, com comentàvem més amunt, deixa fora del quadre la possibilitat d’un poder alternatiu en el passat, en l’actualitat i en el futur, com si Espanya fos un marc tan etern com inapel·lable. Les elits catalanes del segle XIX, per exemple, responsables del Sexenni liberal o de la Restauració, són dibuixades com si fossin les del XXI, sense poder real, com si els catalans ens haguéssim enfonsat cada cop més avall, sense haver aixecat mai el cap els últims segles. No està ben explicat, o està explicat a la manera fatalista del catalanisme —que no ha entès mai el segle XIX— que aquella centúria és una de les més fascinants pel que fa a la disputa entre Catalunya i Castella —les dues úniques nacions o regions amb prou força— pel control de l’espai hispànic i l’establiment d’un nou dispositiu de poder, l’Estat-Nació, que es construeix a onades. Una història del poder polític a Catalunya, o dels catalans, seria el fil que podria vincular les nostres empreses mediterrànies, occitanes, hispàniques, europees amb la independència i trencar tant amb la visió del nacionalisme espanyol, d’esquerres i de dretes, i del catalanisme que li fa de comparsa. Mentrestant, però, podem llegir el que es publica amb una mirada diferent.