Hi ha una «cultura» que és un simulacre.
Acceleracionistes i decreixentistes coincideixen en un punt: la velocitat és la clau del nostre temps. Però potser el veritable poder rau a marcar un compàs propi.
Va ser el macianisme o l’Esquerra Republicana de Catalunya dels anys trenta una forma de populisme?
Perón i el peronisme, l’extrem populisme.
El problema no és de qui menteix, sinó d’aquell a qui enxampen dient la veritat.
Anar més enllà de víctimes i culpables requereix tornar a parlar de virtuts.
Estrenades el mateix any, Christiane F i Possessió troben causes diferents per al pes que aixafa els ciutadans de Berlin.
«L’amor que no és per sempre no és amor de veritat» (Joan Pau II).
En el règim sadopolític actual, els electors troben plaer en el caos i en el dolor.
El president nord-americà Andrew Jackson va ser l’únic populista que va arribar al poder al segle XIX.
La decadència postreferèndum no es deu al fet que hi hagi alguna veritat sobre el funcionament del món que els catalans ignorem, sinó a la perversió del caràcter de les nostres elits polítiques i culturals.
La gent gran ha de poder tenir un rol en la nostra societat, només així la vellesa tindrà sentit.
Rep cada número, directe a la teva bústia