Lluny del cul de sac on ens porten els maximalismes de la esquerra perduda, Catalunya se sent i sap propera a la nació jueva. Com han escrit savis de la nostra història, cal enriquir-se del nostre mirall a la terra de Sió.
Els fets de 1917 constitueixen el primer gran desmentiment de l’associació vuitcentista entre revolució i liberalisme.
Construir un estat no és tan sols un acte de responsabilitat sinó que exigeix, també, un exercici d’imaginació majúscul.
En qualsevol sistema democràtic els militars són subordinats a les decisions polítiques dels civils, essent el legislatiu qui acorda i supervisa la política de defensa.
Per a sobreviure com a poble ens cal un canvi de mentalitat.
Mentre el liberalisme clàssic assumeix la seva derrota, Catalunya ha de situar-se en el nou paradigma que emergeix.
Hem d’ocupar els buits de poder que estan apareixent a Catalunya.
L’esborrament dels símbols identitaris catalans de l’espai públic i quotidià impedeix, avui dia, de poder construir una reflexió col·lectiva sobre la catalanitat al nord de l’Albera.
El liberalisme i el marxisme coincideixen en ignorar el xocs entre l'ètica indoeuropea i aquella que va guiar les civilitzacions de la Vella Europa.
Cal evitar que sigui Espanya qui s'apropiï de l’ordre públic i polític.
Els armenis han estat víctimes altre cop dels seus tradicionals enemics turcs.
Tota visió política que pretengui afirmar Catalunya com a potència ha de fer-se responsable de l’ordre inscrit en ella en tant que quelcom propi i indelegable.
Rep cada número, directe a la teva bústia
