Catalunya va bé. Així podria deduir-se de les paraules que Abel Cutillas va pronunciar a l’escenari de la Fira Indilletres, on, davant una audiència relativament sorpresa, va definir la situació cultural del país com «genial». D’aquí la sorpresa. L’optimisme no és gaire habitual a casa nostra, menys encara en l’àmbit literari. Quan un exerceix de cronista cultural —és el cas— sol trobar-se amb una altra mena de discursos. Als escenaris, als festivals, a les gales de premis, s’hi va sempre a plorar, perquè el català s’extingeix, perquè les llibreries tanquen, perquè a les escoles no s’hi fa prou hores de filosofia… Deia Adorno que no es podia escriure poesia després d’Auschwitz, però el que realment volia dir era que, si es feia, havia de servir per plorar, per queixar-se, per defensar causes justes, que, casualment, acostumen a ser les dels perdedors. A Palestina, per exemple, només se la va començar a idolatrar després del 1967, quan la seva derrota davant Israel va esdevenir definitiva.

És a aquesta tara, nascuda de voler d’entendre la cultura com a «contrapoder», al que es refereix Cutillas quan parla del «fantasma del segle XX», un fantasma, lacrimogen i poruc, que, encara avui, impregna gran part del discurs català. Catalunya plora o, més ben dit, busca motius per fer-ho. Primer va ser la repressió de l’1-O; després, el martiri dels polítics presos; ara, la suposada regressió del català. El cas és queixar-se, abaixar el cap, buscar motius per rendir-se. Assumir que tot està perdut és la millor forma de justificar la inacció. Per això triomfen tant els discursos derrotistes. Si Espanya ha guanyat, si ens hem d’extingir, és més fàcil justificar la nostra covardia, el nostre egoisme, que encara tindrà més glamur si el decorem amb un toc de nihilisme, d’humor suposadament transgressor —«de dalt cap a baix» i tal—, de putaespanyisme inofensiu i cofoi. Aquest és el model, l’excusa ideal, que més i més individus han anat abraçant, de forma conscient o inconscient, d’ençà que va quedar evidenciada la farsa del procés.

Hi ha, però, motius per a l’esperança, motius que van quedar prou evidenciats en la cinquena edició de l’Indilletres, una fira que, tot i la seva curta història, ja s’ha convertit en un referent dins el panorama editorial català. 160 metres d’aparador, 45 editorials, milers de llibres… «Fa quinze anys això seria impossible», va dir Cutillas, i no li faltava raó. Si ens fixem en les editorials que hi participaven ens adonarem que poques d’elles existien abans del 2007. Noms avui consolidats com Adesiara, Cal·lígraf o Comanegra no van aparèixer al mercat fins al final de la primera dècada del XXI. El mateix podria dir-se de llibreries com La Impossible (2013), La Calders (2014) o La Carbonera (2017), nascudes per cobrir les demandes d’un mercat editorial que, a diferència del que un pugui intuir si escolta els discursos dels partits processistes, no es troba pas en recessió. Una llengua no pot estar en decadència quan, en ella, estem encara aprenent a dir —recordant, més bé— tot un seguit de coses que, durant anys, només es van poder dir en llengües estrangeres.

L’escena, ja per si mateixa agradable, millora si la comparem amb aquella d’on venim. No fa tant Josep Pla era un «franquista indefensable», Joan Sales, un desconegut i Ferrater, un instrument en mans dels escriptors dels hereus de la escuela de Barcelona. Es podia ser del PSC i no morir de vergonya, i L’Avui era l’únic diari generalista que s’imprimia en català. Que algú definís Catalunya com una colònia era impensable, com impensable era l'èxit comercial d’una música nacional que escapés de la petitor i la cursileria del Rock català. No parlo de la prehistòria, si no de fa dues dècades, un passat que no va ser millor —mai ho és— i on, per molt que els nens veiessin anime en català, els seus pares compraven els discursos revisionistes del Javier Cercas i els seus imitadors.

Queda molt per fer. Hom no es recupera de tres-cents anys i escaig d’ocupació de la nit al dia, però seria trist que la nostra tasca crítica, exhaustiva i necessària, destinada a treure la màscara a tots i cadascun dels masovers de la colònia, ens impedís adonar-nos de l’escletxa que l’octubre del 2017 o, més ben dit, la preparació moral per aquest, va obrir davant nostre. I ja se sap que, quan una escletxa s’obre, res ni ningú pot tancar-la. No voler-ho veure o no fer tot el possible perquè això es vegi és fer-se trampes al solitari i, aquí, ni Espanya ni els espanyols en tenen la culpa.