Una de les marques de la nostra època és la sensació de viure sense temps: l’existència d’una pressa, tant intensa com inqüestionable, que tenalla pràcticament tots els àmbits i les expressions de la nostra vida. La successió de moments, el que coneixem com a temps, mai havia estat tan trepidant i angoixant com en l’actualitat.

L’acceleració del temps és un procés íntimament lligat al de la modernitat i té arrels als segles XVI i XVII, però va començar a ser notat amb cada vegada més intensitat a partir de 1750, aproximadament, com ja apuntaven els testimonis d’aleshores. En els orígens d’aquesta pressa hi ha canvis filosòfics i esdeveniments històrics com el racionalisme, la Il·lustració i les revolucions liberals, però també la revolució científica i industrial. El fet de succeir-se de cada vegada més moments transformadors i el descobriment de cada vegada més coses en lapses cada vegada més comprimits de temps donava —i dona encara— la sensació que tot anava més ràpid, que el coneixement s’acumulava i que, d’alguna manera, per tant, s’estava superant el passat (el progrés). 

En l’actualitat, continuem acumulant coneixements, xifres i valors, però el futur ja no sembla la terra promesa que somiaven molts moderns. La meta o motivació del progrés (el futur emancipador i la genuïna passió per atènye’l) sembla haver desaparegut, deixant com a reminiscència, tanmateix, el motor i la direcció del procés, ara completament desbocats. En altres mots: ens hem quedat amb la pressa, havent oblidat cap a on ens dirigíem. L’autonomització o autoreferencialitat d’aquesta pressa com a motor històric és un dels signes dels temps. Enmig del furor materialista, productivista, eficientista, utilitarista i progressista del nostre temps no pensem o meditem el temps, sinó que tan sols el calculem o el mesurem, sense qüestionar-nos què és —ni per quin motiu el sentim passar tan ràpidament. 

En l’actualitat, passen tantes coses que és impossible digerir-les, pensar-les, reconduir-les; hi ha una sensació generalitzada de pèrdua de control del temps i una sensació d'escassetat o exhauriment d’aquest. Avui, la pressa ens domina com una única força tirànica externa, compressora de les vivències. «No tinc temps» són mots d’ordre de la nostra època, una autèntica veu del nostre temps històric, tant pels que ho diuen somrient com pels que la pronuncien amb preocupació. La pressa existencial comporta més estrès, més angoixa, més pànic, perquè la rapidesa velociferina (Goethe) d’aquest impossibilita relacions socials, afectives o comunitàries sanes, sòlides, profundes. Ras i curt: l’acceleració del temps destrueix la nostra condició humana, perquè limita o destrueix la nostra capacitat de transcendència, d’anar més enllà del nostre jo. Sedendo et quiescendo anima efficitur sapiens: l’ànima arriba al coneixement diví amb la quietud i la tranquil·litat —i no a través de la pressa. 

L’acceleració objectiva del temps, doncs, es reflecteix en una percepció subjectiva de no tenir-ne i de no poder mantenir el ritme —i una convicció de fatalitat al respecte. Subjectivament, es viu més en l’espera de l’instant següent que en la consciència de l’instant present, cosa que porta a una sensació d’alteritat permanent, d’alienació (Marx) o d’inautenticitat (Heidegger). 

A redós d’aquesta acceleració, el temps està passant de ser una successió o unes successions accelerades a esdevenir pura simultaneïtat. Abans, el temps era viscut de manera diversa per cada grup humà (diferents estacions, diferents festivitats, diferent origen i final del temps, significació especial i única de cada dia segons les tradicions). Tanmateix, el temps ha acabat estandarditzant-se universalment, a través de l’expansió i perfeccionament dels rellotges mecànics, l’establiment dels fusos horaris mundials (Greenwich, UTC) i la generalització de la comptabilització cristiana dels anys (2022), per exemple. Aquesta estandardització, sumada a l’acceleració, ha acabat per unificar, pràcticament, la successió del temps. Hi ha una tendència a la fusió del dia i la nit (gas, electricitat), el proper i el llunyà (telègrafs, telèfon, ràdio, televisió, internet), les estacions (calefacció, aire condicionat, hivernacles) i, així, totes les distincions qualitatives de l’espai i el temps cada vegada són només apreciades en la seva dimensió quantitativa (metres, quilòmetres, segons, dies, anys i preus, però no pas contrades, valls, terres, pàtries) i, en conseqüència, mesurables en xifres cada vegada més precises i superiors en escala (de nanòmetres a cúmuls de galàxies, de microsegons a supereons). 

De mica en mica, la successió del temps esdevé simultaneïtat; tot sembla passar ara mateix; el passat i el futur semblen ser igualment accessibles o pròxims. I es produeix un eclipsi efectiu del present, perquè aquest passa a ser només un pont cap al que arribarà. La pressa buida el significat del món, generant indiferència i mer ànim de novetat (obsolescència programada, nous productes, noves necessitats tan canviants com efímeres i fugisseres). La mecanització i racionalització dels temps ha portat a un temps global: el temps zero en què sembla que visquem.