El conflicte regeix la vida dels homes. En els seus batecs s’hi concentra l’impuls vital. Al llarg de la història, sempre s’ha considerat un element indissociable de l’existència humana, davant la qual l’individu havia d’estar amatent i preparat. Cada poble, en el seu determinat encaix cultural o civilitzatori, atorgava als seus membres les pautes per afrontar-lo i superposar-s’hi. L’home modern, en canvi, hi viu d’esquena. Obvia el conflicte, en fuig, fins i tot n’inventa de ficticis. La modernitat li ha fet creure que la seva existència es mantindrà en un marc estable de progressió ascendent. Les comoditats materials, l’espectacle i els plaers passatgers pregonen un trànsit vital encoixinat i calmós, però il·lusori. Controlar la força del món—o de l’atzar—és una pretensió absurda. Tard o d’hora apareixen contratemps disposats a doblegar la voluntat dels homes.

L’esclat del conflicte és inesperat i es presenta amb formes diverses. L’ésser-en-el-món, el Dasein heideggerià, ha d’enfrontar-se inevitablement als xocs d’interessos, a la violència, a les pèrdues, a les malalties, als accidents i, en definitiva, a la cruesa intrínseca de la vida. La seva acció és indiscriminada i universal. Ningú en resta al marge, sigui quina sigui la seva condició o les precaucions que hagi volgut prendre. Es presentarà de cara i sacsejarà els fonaments més pregons d’un home. Les persones que constantment eviten exposar-se al conflicte—al fregament, al patiment—renuncien a conèixer-lo, a practicar-lo. Declinen de palpar l’essència mateixa de la vida i la seva solidesa es va atrofiant; opten per fer-se més vulnerables.

Els combats s’afronten sempre des de la ment i l’ànima. La primera trinxera sempre és a l’interior.

Les èpoques d’estabilitat són un període de reajustament. L’estadi entre dos daltabaixos. La seva durada es pot perllongar durant dècades, a vegades quasi tota una vida. La treva només és una aturada temporal de les hostilitats, en cap cas la suspensió. Els cicles del dolor, de la lluita, tard o d’hora s’activen. Els individus han d’aprofitar aquests intervals per fortificar-se. L’activitat física és indispensable, però els combats s’afronten sempre des de la ment i l’ànima. La primera trinxera sempre és a l’interior. Per aquesta raó, els homes necessiten d'abastir-se de motius, creences i valors ferms. També els cal comptar amb una família, envoltar-se dels cercles socials pertinents, definir objectius, disciplinar-se, així com escollir la literatura adequada. La vida s’ha d’omplir d’ideals i lligams perennes, transcendents. Aquests són els materials amb els quals es construeix la fortalesa interna que tots necessitem per suportar els embats de la vida.

Només així, quan es produeix una fractura, i tot allò que crèiem segur s’esfondra, ens queda enteresa per erigir-nos i actuar. Els homes que hagin sucumbit a la inèrcia del materialisme, les ideologies victimistes, l’egoisme, l’aïllament social, l’hedonisme, el consumisme o a l’abús de narcòtics seran aixafats com burilles en un cendrer. Quan les vies del conflicte s’obren, aquells que no estan proveïts d’ancoratges immutables seran arrossegats al buit. De res servirà que esmercin esforços per agafar-se a claus roents. La fe no s’invoca per art de màgia. Les relacions supèrflues i esporàdiques no poden substituir la família. En el desarrelament no s’hi troba una llar. La literatura superficial no nodreix l’esperit. No es pot domesticar sota pressió un caràcter abandonat.

El món modern ha creat éssers dòcils i disciplinats, emocionalment inestables.

L’home que s’estila avui dia, fill de l’estat del benestar material, és incapaç de pensar més enllà del present i de si mateix. El món modern l’ha proveït d’un extens repertori d’instruments i distraccions per sedar-li la consciència, perpetuar-li la infància, fer-lo defugir de les responsabilitats i compromisos. Així és com es van confegint éssers dòcils i disciplinats, emocionalment inestables, temorosos de qualsevol circumstància que s’escapi del seu control. El seu destí, quan cau el vel de confort i calma, és el d'acabar empesos a un pou de nihilisme i autodestrucció, inutilitzats amb la més mínima sotragada.

Atesa la deriva desnaturalitzada i ficcional de la cosmovisió contemporània, els homes han de reconciliar-se amb el conflicte, incorporar-lo com un element constitutiu de l’existència. La seva supressió és una quimera i la única via possible és afrontar-lo des de la nostra fortalesa interna—i sagrada. La seva construcció és la que marca la diferència entre el fracàs i la glòria: n'és la prova definitiva que hom està construint quelcom de valuós a la vida.