Aquest 2022 a Barcelona s’ha igualat el nombre de gossos al de nens de 0 a 12 anys. He de dir que és una comparació, la de canins amb infants, que no m’hauria passat pel cap a mi tot sol, però així és com venien la notícia des de Betevé fins a TV3. Les notícies de la “corpo” són com les llenties, de difícil digestió. Com que ja vaig veure per on anava la cosa, vaig anar al No-Do woke nostrat: el programa Planta Baixa. Efectivament, van dedicar-hi un programa on l’única intervenció encertada va ser el tall d’una homilia del Papa Francesc, on deia que els gats i els gossos s’havien convertit en succedanis de fills que anul·laven la paternitat i la maternitat. Posteriorment, els tertulians van soltar la lletania clàssica que la progressia utilitza per justificar la baixa natalitat: que som molt precaris i no ens ho podem permetre.

No existeix cap relació entre renda i fertilitat. Si així fos, els catalanoparlants seríem el grup lingüístic amb més fills per dona a Catalunya, i és precisament el contrari. Fins i tot Graupera, com a tertulià del Planta Baixa, era capaç de culpar la precarietat i alhora dir que les polítiques de natalitat no eren efectives sense adonar-se que s’estava contradient: si el problema és la precarietat, amb un xec bebè de 2.000 € s’acaba el problema. La realitat és, doncs, que el Pontífex té més raó que els deixebles de l’Ustrell. Com comentava un autor de la revista, «la millor política de natalitat és anar a missa».

No escric aquestes línies per fer un al·legat de Torras i Bages («Catalunya serà cristiana o no serà»). Crec que Catalunya pot sobreviure a l’agnosticisme i fins i tot a l’ateisme si això no deriva en la cultura hedonista, individualista i antinatalista que tenim actualment. Per això cal lliurar una batalla cultural, una renovació profunda del nostre esperit nacional. Val a dir que qui havia de fer de dic de contenció d’aquesta ideologia globalista estrafeta va desaparèixer en combat.

Cal que algú rebati la farsa segons la qual les dones tenen menys fills perquè són més lliures. Com si la llibertat individual fos el motor de les nostres decisions i no fóssim fruit d’un context que ens empeny amb més força que la marea.

Cal que algú denunciï que el sistema de pensions no aguanta una piràmide poblacional invertida perquè la immigració permanent no és sostenible des de cap punt de vista. Algú que advoca per un model de baixa natalitat i alta immigració (permanentment) per sostenir el sistema de pensions i alhora diu que vol acabar amb la pobresa al món és un farsant que cal desemmascarar, car si els països pobres deixessin de ser-ho, els fluxos migratoris s’aturarien: és un sistema que té com a pilar fonamental la desigualtat entre països.

Cal contradir amb fermesa els que diuen que tenir fills és una decisió individual. Hi ha res amb més implicacions col·lectives que engendrar un nou membre de la societat? Per si no fos prou intrínsecament col·lectiu, el sistema de pensions s’assegura de repartir els beneficis de tenir fills: la jubilació.

Fa pocs anys, davant la desfeta social que m’envoltava, el dimoniet liberal em va aparèixer a l’espatlla i em va convèncer que davant la injustícia que suposava el sistema de pensions, costos de tenir fills privats (per als pares) i beneficis socialitzats (per a tothom), el millor era tenir un sistema de pensions per capitalització: que cadascú es guardi la seva part i la gaudeixi a la vellesa. Per sort, a l’altra espatlla em va aparèixer l’angelet nacionalista que em va dir que aquesta era una solució profundament individualista i antipatriòtica, que els nacionalistes propugnem que la nació és la nostra gran família, i que com a tal ens hem d’ajudar i tractar. Per tant, el nacionalisme ha de promoure i enfortir els llaços de solidaritat entre els compatriotes, socialitzar també els costos de la paternitat i la maternitat, amb suports de tota mena. Les anomenades polítiques natalistes no serveixen per al seu propòsit, però no per això no s’han de dur a terme. És una qüestió d’equitat.

El proletariat era la classe que l’única riquesa que tenia era la proles, és a dir, el seu llinatge: els seus fills. No deixa de ser paradoxal que qui més reivindica la identitat proletària avui dia siguin els de l’adolescència perpètua; aquells que l’única diferència entre els 20 i els 40 anys són la quantitat de cabells blancs. En canvi, jo reivindico una nació responsable i autosuficient, sobirana; que no necessiti furtar els fills d’altres pobles per nodrir el seu mercat de treball. Una Catalunya amb llinatge, amb descendència. Una nació proletària.